Cranc ferradura de l'Atlàntic (Limulus polyphemus) és un representant del grup dels Xiphosura, un llinatge marí molt antic els orígens del qual es remunten més de 450 milions d'anys. Hui existeixen únicament quatre espècies vivents de crancs ferradura a tot el món, L. polyphemus en l'Atlàntic i tres espècies asiàtiques dels gèneres Tachypleus i Carcinoscorpius. No obstant això, el registre fòssil ens mostra una diversitat molt major, amb desenes de formes extintes que mostren un grup molt més divers i àmpliament distribuït que en l'actualitat.

Encara que pel seu aspecte recorda als crustacis, els crancs ferradura estan més emparentats amb les aranyes i els escorpins. Constitueix un exemple clar de “fòssil vivent”, perquè ha mantingut una morfologia molt estable al llarg de milions d'anys.

La seua biologia és també excepcional. Limulus polyphemus habita les costes de l'Atlàntic occidental, des dels Estats Units fins al Golf de Mèxic. Un dels seus comportaments més cridaners és la reproducció sincronitzada amb les marees, quan milers d'individus ascendeixen a les platges per a fresar. Aquest fenomen no sols forma part del seu cicle vital, sinó que és fonamental per a l'alimentació de nombroses espècies migratòries, que depenen dels ous de Limulus per a completar les seues rutes de viatge.

Es coneixen dades d'aquesta espècie des del segle XVII, però no va ser fins al segle XIX quan va començar a despertar un veritable interés científic. La seua sang és blavosa, rica en hemocianina, basada en coure en lloc de ferro. Els amebocitos de Limulus reaccionen de forma molt sensible als lipopolisacáridos de bacteris Gram negatives. En detectar-los, es trenquen i formen un gel, un mecanisme defensiu que protegeix l'animal enfront de les infeccions. No obstant això, aquest sistema es va utilitzar en el segle XX com a component del LAL (Limulus Amebocyte Lysate), una eina per a detectar contaminacions mínimes bacterianes que s'ha emprat en el desenvolupament de fàrmacs i vacunes en medicina moderna.

Malgrat la seua àmplia distribució històrica, les poblacions de L. polyphemus han patit pressions per la pèrdua del seu hàbitat, la pesca accidental i la recol·lecció massiva per a ús biomèdic. Aquestes amenaces han portat a catalogar l'espècie com Quasi Amenaçada (Near Threatened) en la Llista Roja de la UICN, i diversos estats de la costa atlàntica han implementat mesures de gestió per a garantir la seua conservació.

L'exemplar que vam mostrar en el MUVHN és un mascle adult de quasi 40 cm de longitud total. Procedeix d'una col·lecció històrica la localització d'origen de la qual no ha quedat registrada. El seu estat no permet apreciar els trets diagnòstics de l'espècie: el tèlson triangular (restaurat en l'exemplar), les espines laterals mòbils del opistosoma (de les quals només queden dos) i el característic primer parell de potes modificat en ganxos, exclusiu dels mascles durant el amplexus reproductor (del qual només queda el dret).

Aquest exemplar constitueix un testimoniatge excepcional d'un dels llinatges més antics del regne animal i un recordatori del paper que les col·leccions científiques exerceixen en la conservació i l'estudi de la biodiversitat. La seua presència ací ens permet mostrar al públic la història evolutiva, ecològica i mèdica d'una espècie que connecta el passat geològic remot amb la ciència contemporània.