"Disposa l'art. 18.4 CE que «la Llei limitarà l'ús de la informàtica per garantir l'honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i l'exercici ple dels seus drets». D'aquesta manera, la nostra Constitució ha incorporat una nova garantia constitucional, com a resposta a una nova forma d'amenaça concreta a la dignitat i als drets de la persona, de manera, en últim terme, no gaire diferent de com es van anar originant i incorporant històricament els diversos drets fonamentals. En aquest cas estem davant d'un institut de garantia d'uns altres drets, fonamentalment l'honor i la intimitat, però també d'un institut que és, en si mateix, un dret o llibertat fonamental, el dret a la llibertat enfront de les potencials agressions a la dignitat i a la llibertat de la persona provinents d'un ús il·legítim del tractament mecanitzat de dades, el que la Constitució anomena la 'informàtica'".

(FJ 6é)

"La garantia de la intimitat adopta avui un contingut positiu en forma de dret de control sobre les dades relatives a la pròpia persona. L'anomenada 'llibertat informàtica' és, així també, dret a controlar l'ús de les mateixes dades inserides en un programa informàtic (habeas data)".

"Aquesta constatació elemental que les dades personals que emmagatzema l'Administració són utilitzades per les seues autoritats i serveis impedeix acceptar la tesi segons la qual el dret fonamental a la intimitat esgota el seu contingut en facultats purament negatives, d'exclusió. Les facultats precises per a conéixer l'existència, els fins i els responsables dels fitxers automatitzats dependents d'una Administració pública en què es troben dades personals d'un ciutadà són absolutament necessàries perquè els interessos protegits per l'art. 18. CE, i que donen vida al dret fonamental a la intimitat, resulten protegits realment i efectivament. Per tant, aqueixes facultats d'informació formen part del contingut del dret a la intimitat, que vincula directament tots els poders públics, i ha de ser salvaguardat per aquest Tribunal, haja sigut o no desenvolupat legislativament".

(FJ 7é)

Vot particular del president del Tribunal, Miguel Rodríguez-Piñero y Bravo-Ferrer (serà ponent en la STC 143/1994).

"Lamente discrepar del criteri majoritari de la Sala que condueix a l'atorgament de l'empara. El fonament de tal parer no és altre que el d'estimar que, tot i no haver-se desenvolupat l'art. 18.4 CE, és emparable la pretensió del recurrent, a fi que se li posen de manifest determinades dades personals, amb l'únic argument que el Conveni del Consell d'Europa de 28 de gener de 1981, ratificat per Espanya (BOE de 15 de novembre de 1985), ofereix criteris interpretatius que permeten arribar a la conclusió que els ciutadans poden exercir directament, amb la única base de l'art. 18.4 CE, tal pretensió, com a facultat que forma part del contingut del dret a la intimitat, que vincularia directament tots els poders públics al marge del seu desenvolupament legislatiu.

Sense desconéixer la influència que els convenis internacionals sobre drets humans han de tenir en la interpretació i integració dels drets fonamentals reconeguts en la Constitució, l'existència del Conveni del 1981 implica que s'ha considerat necessari acompanyar i assegurar l'efectivitat del dret a la intimitat, amb mesures complementàries, com l'habeas data que ni tan sols estava implícit en el Conveni de Roma. Es tracta, doncs, de drets i facultats que complementen i desenvolupen el dret a la intimitat, imposant càrregues als poders públics, i en concret a l'Administració, la imposició de la qual necessita una regulació legal de caràcter substantiu i processal, cosa que permet l'art. 18.4 CE i sense la qual el dret no arriba a ser plenament efectiu.(...)

Al meu entendre, ni l'Administració, en negar-se a subministrar unes dades, basant la pretensió en l'aplicació directa d'un conveni publicat poques setmanes abans en el Butlletí Oficial de l'Estat, deixant al marge la incorrecció que suposa en matèria de llibertats públiques la falta d'una resposta explícita, ni l'òrgan judicial han desconegut el dret fonamental del recurrent, negant una aplicació directa i immediata al conveni esmentat. No és ociós recordar que, com ha dit l'STC 84/1989, «una cosa és que els convenis internacionals a què es refereix el precepte esmentat (art. 10.2 CE) hagen de presidir la interpretació dels preceptes constitucionals relatius als drets fonamentals i una altra molt distinta és erigir aqueixes normes internacionals en norma fonamental que pogués substanciar exclusivament una pretensió d'empara». I això és el que ocorre en aquest cas, en què el Conveni no s'utilitza merament, contràriament al que es diu, com a una font interpretativa que contribueix a la millor interpretació del contingut dels drets [STC 64/1991, fonament jurídic 4. a)], sinó com a element d'integració davant la demora en el desenvolupament legislatiu del precepte constitucional, per al desenvolupament del qual, per descomptat, hauria de servir de pauta, tot i que no cànon autònom de validesa, el contingut del conveni esmentat".