Va ser l'any 1993, la Fundació CEOE, Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials, va atorgar el Premi Dragatges d'Arquitectura per a la Investigació i Innovació de la Construcció a l'edifici de la Facultat de Farmàcia de Burjassot. El jurat va valorar sobretot la racionalitat tecnològica del seu disseny, obra de l'arquitecte Antonio Escario Martínez, així com la claredat de l'esquema i alguns aspectes estètics molt encertats.

El guardó va implicar el reconeixement al treball realitzat per l'equip de professionals que, al costat d'Antonio Escario i a Vicente Tarazona com a arquitecte tècnic de la Universitat de València, van contribuir de forma important i significativa al progrés dels sistemes constructius a Espanya.

Amb la inauguració de l'edifici finalitzava un llarg pelegrinatge que es va iniciar en 1868, quan la Diputació de València va acceptar la creació de la Facultat Lliure de Farmàcia. El trajecte va ser curt, cinc anys més tard, el 28 de setembre de 1874, la mateixa Diputació va acordar la supressió de la Facultat per la “falta de prosperitat de la Hisenda d'aquesta Corporació.”

Un segle més tard, a l'octubre de 1974, es van reprendre els estudis conduents a l'obtenció del títol de llicenciat en Farmàcia en l'edifici de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms en l'avinguda de Blasco Ibáñez. El curs 78-79 es va iniciar en l'edifici que, fins llavors, havia ocupat la Facultat de Ciències (actual seu del Rectorat) i que havia quedat lliure com a conseqüència del seu trasllat al Campus de Burjassot.

A partir d'aqueix moment es van iniciar les gestions per a la construcció d'un nou edifici, que van culminar el 30 de setembre de 1992 amb la inauguració de la seu actual de la Facultat al Campus de Burjassot.

L'objecte del projecte va ser combinar de forma lògica una economia de mitjans tant formals com econòmics i la utilització de materials i tècniques usuals de manera racional pèro nova. L'edifici de l'aulari es va resoldre al llarg d'un eix carrer amb aules a banda i banda, excepte en el centre, de manera que aquest carrer sempre estiguera en contacte amb l'exterior, amb el sol i l'ombra.

Segons explicava Antonio Escario en la memòria del projecte: “El llenguatge arquitectònic pretenia ser clar i directe. Tot és el que sembla i res s'oculta. La investigació en l'ús de materials i tècniques normals de forma racional i imaginativa va portar a aconseguir determinats efectes creiem que de grat i amable aspecte, sense perdre el rigor i la força.”