'Adoració dels pastors’ (cap al 1650), de Bartolomé Esteban Murillo. Museu del Prado, CC BY

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

El naixement de Jesús es narra principalment en els evangelis de Mateu i Lluc del Nou Testament, cadascun amb un enfocament diferent. També apareix en textos apòcrifs, com el Protoevangeli de Sant Jaume i l'Evangeli de Pseudo-Mateu, i en l'Alcorà, que esmenta el miracle del naixement de Jesús (Issa) com a fill de la verge Maria (Màryam), reconegut com a profeta.

Però cap d'aquests textos esmenta què van menjar Maria i Josep aquella nit o què posaven al plat els habitants de la zona. Els estudis arqueològics i les tradicions de la Mediterrània ens poden permetre esbrinar-ho.

Betlem era un petit assentament de Judea situat a uns nou quilòmetres de Jerusalem amb una vida que girava al voltant de l'agricultura, la ramaderia i les tradicions religioses jueves. Es trobava en una regió muntanyenca de clima mediterrani, un entorn natural que determinava tant les activitats econòmiques com les pràctiques culinàries dels habitants, que depenien dels recursos locals per subsistir.

La seua dieta reflectia, doncs, les pràctiques comunes de la regió mediterrània sota el domini romà, però també estava profundament influïda per les lleis dietètiques jueves (caixrut). Tals regulacions determinaven quins aliments podien consumir-se i com s'havien de preparar, i consolidaven una alimentació simple però nutritiva.

La dieta mediterrània de fa 2.000 anys

En el segle I, l'agricultura era la columna vertebral de l'economia i la subsistència al llogaret de Betlem. La terra on se situava oferia les condicions ideals per a conrear cereals, oliveres i vinyes. Aquests productes no sols ren essencials per a la dieta diària, sinó també per al comerç i els rituals religiosos.

Els cereals, com el blat i l'ordi, eren els cultius més comuns i s'utilitzaven principalment per a elaborar pa, l'aliment bàsic de la població. El pa d'ordi, més barat i accessible, era consumit per les famílies humils, mentre que el de blat, més costós, estava reservat per a ocasions especials o pels habitants més acomodats.

Un altre pilar de l´agricultura betlemita era l´oli d´oliva, que s´obtenia mitjançant premses artesanals dels fruits de l´olivera. Era un producte indispensable en la cuina no només com a greix per a cuinar, sinó també per a amanir i com a conservant. A més, tenia usos significatius en les cerimònies religioses i la il·luminació de les cases.

Les vinyes també ocupaven un lloc destacat en l'economia local. El raïm es consuma fresc o s'utilitzaa per a elaborar vi, que era una beguda quotidiana, fins i tot per als més pobres, i tenia també un paper important en celebracions i rituals. Tots aquests cultius no només garantien la subsistència, sinó que permetien a les famílies contribuir amb tributs a les autoritats romanes i complir les normes religioses.

Ovelles i cabres, animals essencials

La ramaderia complementava l'agricultura com una activitat crucial per als habitants de Betlem. La cria d'ovelles i cabres era especialment important, ja que aquests animals proporcionaven carn, llet i llana, de manera que cobrien les necessitats alimentàries i de vestimenta. Provenien del bestiar local o d'un comerç interregional significatiu, com el que es desplegava al desert de Judea o al mar de Galilea.

En un entorn on la carn era un luxe reservat per a festivitats religioses o esdeveniments importants, els productes lactis, com el formatge i el iogurt, estaven molt presents en el menú diari dels betlemites. Aquests aliments eren rics en nutrients, fàcils de conservar i sovint baratats o venuts en mercats pròxims.

Cabres i ovelles eren, d'altra banda, essencials per als rituals segons les lleis religioses jueves. Durant les festivitats com la Pasqua, se sacrificaven corders que es consumien en família o en comunitat, fet que enfortia els llaços socials i religiosos. Finalment, el fem d'aquests animals s'utilitzava com a fertilitzant natural als camps de cultiu, i es tancava així un cicle sostenible entre l'agricultura i la ramaderia.

En una proporció menor, l'aviram, com ara coloms coloms i gallines, es criava per aprofitar-ne la carn i els ous, encara que la producció era limitada en comparació amb la del bestiar.

Saladura de peix

Encara que la pesca no era una activitat local a Betlem a causa de la seua localització geogràfica a l'interior de Judea, el peix –arencs, sardines o verats, sobretot– arribava conservat en saladura a través del comerç des de regions costaneres com el mar Mediterrani o el mar de Galilea. Aquesta preservació en sal el feia fàcil de transportar i emmagatzemar,  i permetia consumir-ne fins i tot en àrees allunyades dels centres pesquers.

Estimat pel seu sabor i valor nutritiu, el peix era, tanmateix, un complement ocasional en la dieta dels habitants. Oferia una opció accessible per als qui podien permetre's-ho, però no constituïa un aliment bàsic, com els productes agrícoles i lactis.

Per tant, l'alimentació de Betlem es basava en un sistema de subsistència senzill i autosuficient d'una comunitat profundament connectada amb el seu entorn i la seua tradició religiosa.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.