Nuria Cuevas Monzonís, Universitat Internacional de València; Andrea Cívico Ariza, Universitat Internacional de València; Ernesto Colomo Magaña, Universitat de Màlaga i Vicente Gabarda Méndez, Universitat de València

La pandèmia ha comportat canvis en l'àmbit educatiu i ha provocat la necessitat de reflexionar sobre diverses qüestions com, per exemple, la presencialitat i les metodologies més adequades per al desplegament de les accions formatives que s’hi associen. La proposta que ací es comparteix és una experiència d'aula inversa desenvolupada en educació superior que analitza les percepcions dels estudiants sobre el seu potencial comunicatiu, instrumental i pedagògic.

La covid-19, pretext de l'ensenyament híbrid

La situació derivada de la COVID-19 va representar, en un primer moment, la supressió de la presència a les aules i la necessitat de repensar d'una manera sobrevinguda els escenaris formatius. La tecnologia es va constituir, d'aquesta manera, en un eix imprescindible per a continuar mantenint les accions educatives en totes les etapes.

Malgrat les variables econòmiques i socials que en condicionen l’ús, no hi ha dubte que la seua varietat i versatilitat ofereixen possibilitats quasi il·limitades per a dissenyar, implementar i avaluar processos d'ensenyament i aprenentatge que permeten, per exemple, flexibilitzar espais i construir models híbrids.

Capgirar la classe

Davant el nou escenari, ha calgut aplicar processos alternatius per posar l'estudiant en el centre de l'aprenentatge. La idea era dissenyar propostes atractives que els permetessen accedir a la informació i que s'adaptessen al format en línia o semipresencial.

Entre les diferents possibilitats, s’ha triat l'aula inversa (flipped classroom), per la seua flexibilitat, estructura i organització. Es tracta d'una metodologia en què es capgiren l'organització i els rols dels agents involucrats en el procés d'ensenyament-aprenentatge. El tractament del contingut més teòric se situa fora de l'aula (asíncron, facilitant el material per a abordar-lo, amb vídeos, lectures, pòdcasts, etc.) i el temps de classe (síncron) queda per a la feina pràctica (resolució de casos, treball grupal, projectes, etc.).

Els beneficis són els següents:

1. El foment de l'autonomia de l'estudiant, que es fa responsable de les tasques prèvies que cal fer abans de les sessions síncrones.

2. L'augment de la motivació respecte a l'aprenentatge, vinculat a la variabilitat dels materials per a treballar els continguts, així com les propostes didàctiques per a la feina a l'aula.

3. L'adaptabilitat a diferents ritmes, interessos i necessitats, ja que poden oferir diferents recursos a l'alumnat de forma més personalitzada.

4. L'eficiència del temps de treball síncron, orientat a aprendre “fent” en relació amb els continguts treballats.

5. L'increment de la interacció i la col·laboració entre estudiants durant el treball en classe, a causa de les diferents propostes pràctiques d'aprenentatge.

Per tant, l'aula inversa representa una alternativa pedagògica interessant i enriquidora, capaç d'adaptar-se (per la seua estructura i organització) a contextos presencials, híbrids o a distància, que comprèn tots els possibles escenaris viscuts durant la pandèmia.

Una experiència concreta

Aquests principis es van materialitzar en una experiència en l'assignatura Organització: Estratègies per a l'Acció Educativa en Contextos Diversos, del primer curs del Grau en Pedagogia de la Universitat de València.

Els objectius generals de l'assignatura són posar en contacte als estudiants amb els diferents contextos on poden desplegar el seu rol els professionals de la pedagogia i identificar els elements constitutius dels contextos i les organitzacions per a comprendre’n el funcionament. Per aquest motiu, l'experiència es va centrar específicament en els mòduls d'eixides professionals en l'àmbit de la salut i empresarial.

Concretament, es proposava la visualització d'una sèrie de recursos audiovisuals elaborats pel professor i altres autors, que servien com a contextualització teòrica per a la presentació del tema. El tema, a més, s'acompanyava de fonts complementàries.

La sessió síncrona posterior començava amb un breu repàs de la contextualització teòrica, associant-se una activitat pràctica per al desenvolupament de la consegüent competència (la tècnica del trencaclosques d’Aronson en el cas de l'àmbit de salut i l'elaboració d'un mapa conceptual en el cas de l'empresarial). En tots dos, després d'un temps per al treball grupal, es compartien els productes elaborats, i es finalitzava la sessió amb una reflexió grupal.

Preguntats els estudiants per la seua percepció sobre la metodologia, destacaven el seu potencial comunicatiu (especialment, per a la millora de la comprensió de la informació), instrumental (pel seu caràcter flexible i adaptable a diferents continguts) i pedagògic (sobretot, per al foment de la feina autònoma).

Algunes recomanacions

Encara que l'aula inversa representa una tria positiva en el context de la pandèmia, és interessant que es tinguen en compte unes certes pautes a l'hora d'implantar aquest model:

1. Considerar el context formatiu, sobretot entre models presencials, híbrids i d'aprenentatge virtual. La manera de treballar en classes virtuals difereix de la presencial en aules físiques (organització, distribució, interacció, etc.) i per això hem de considerar el tipus de pràctica que es proposa.

2. Fomentar la creació d'espais personals d'aprenentatge, de manera que siga l'alumnat el qui, depenent dels seus interessos, ritme i necessitats, puga accedir a múltiples recursos (de diferent índole) i recollir material per a aprofundir en els temes.

3. Dissenyar propostes motivadores, tant en la creació i disseny de materials per a la feina fora de classe com en les propostes pràctiques a dur a terme en el temps de l'aula

Nuria Cuevas Monzonís, Professora Adjunta - Facultat d'Educació, Universitat Internacional de València; Andrea Cívico Ariza, Professora col·laboradora en l'àrea d'educació, Universitat Internacional de València; Ernesto Colomo Magaña, Professor Ajudant Doctor, Departament de Teoria i Història de l'Educació i MIDE, Universitat de Màlaga i Vicente Gabarda Méndez, Professor de Didàctica i Organització Escolar, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.