Àlvar Peris Blanes, Universitat de València

Sálvame, el gran dominador de les audiències vespertines a Espanya des que es va estrenar el format al març de 2009, s’ha acabat.

Han sigut més de catorze anys d'un model molt qüestionat de fer televisió, un espai de debat on era habitual convertir la intimitat aliena en espectacle amb la complicitat dels mateixos presentadors i col·laboradors. La nova cúpula de Mediaset havia criticat obertament el seu estil i l’ha considerat incompatible amb el projecte que volen desplegar.

Per substituir-ho en la graella de Telecinco a partir del setembre, s'ha anunciat un nou programa encapçalat per Ana Rosa Quintana, presentadora fins ara del magazín  matinal de la cadena –que, conseqüentment, acabarà en el nou curs–, líder d'audiència en la seua franja horària.

Fa temps que Quintana reserva una parcel·la del seu programa a l'actualitat política, però darrerament està sent notícia pel seu clar posicionament editorial a favor de la dreta i la ultradreta polítiques, amb furibunds atacs contra el Govern d'Espanya, format pel PSOE i Unides Podem.

Això fa pensar que la defenestració de Sálvame respon a causes que van més enllà de les estrictament televisives. El  talk show, particularment a través del seu presentador, Jorge Javier Vázquez, s'havia mostrat en diversos moments com una finestra per a la visibilitat d'uns certs plantejaments progressistes, especialment en matèria d'igualtat sexual.

En conseqüència, hi ha sospites raonables que aquest “pas al costat” del programa també respon a moviments geopolítics del màxim nivell.

Arriba l'“infoentreteniment”

No es tracta d'un cas aïllat, ni de bon tros. En els últims mesos hem pogut observar que la política ha intensificat la seua presència en programes d'entreteniment, fins i tot en aquells destinats al públic familiar. Aquest és el cas d’El hormiguero, el talk show líder d'audiència en la televisió espanyola.

La presència del discurs polític en programes d'entreteniment no és nova. Ens trobem davant una tendència que es remunta a mitjan anys vuitanta del segle XX, i fins i tot abans, i que s'ha consolidat plenament en cadenes públiques i privades, primer als Estats Units i després a la resta del món.

Actualment, la informació política abraça altres gèneres que fins a aquell moment n'havien quedat al marge. Aquesta fórmula televisiva d'èxit en què es barregen estratègies de la informació i l'entreteniment s’ha batejat com a “infoentreteniment”.

L’infoentretenimint es desplega pels continguts televisius a partir de tres variables complementàries:

• La incorporació de notícies menors, les soft news, dins dels informatius tradicionals, que en potencien la comercialització i l’“espectacularització”.

• La incorporació de les qüestions de debat públic en programes destinats prioritàriament a l'entreteniment.

• L'aparició de programes on l'humor i la sàtira es converteixen en elements dominants per a analitzar la realitat.

A favor o en contra?

Des de fa uns quants anys hi ha un intens debat entre experts i investigadors sobre el valor i els efectes de l’infoentreteniment.

Per a alguns autors, programes com Las mañanas de Ana Rosa (Telecinco) o El hormiguero, però també unes certes tertúlies polítiques, magazins, programes d'entrevistes o alguns espais d'investigació, representen una trivialització de la informació i una estratègia per al foment de la passivitat i la resignació ciutadana.

L'empobriment de l'agenda pública, l'aposta per l'anecdòtic i superficial, la rebaixa dels principis periodístics i, per tant, el creixement del rumor i la desinformació en serien algunes de les conseqüències.

Per a altres, la introducció de la informació en l'entreteniment pot resultar “empoderadora”, perquè facilita que moltes persones no interessades inicialment en aquests temes estiguen més informades, compartisquen arguments i opinions i prenguen consciència sobre allò que els afecta directament. Des d'aquestes posicions, aquests programes podrien tenir una funció democratitzadora i un potencial alliberador i inclusiu.

Malgrat la preocupació existent, no hi ha estudis, almenys a Espanya, que evidencien que el visionament d'aquests programes haja impulsat els espectadors a votar en una determinada direcció.

Sí que hi ha, en canvi, treballs que mostren la capacitat d'aquests programes per a establir els marcs d'opinió sobre els quals es desplega l'agenda pública i, sobretot, per a establir quins són els estats d'ànim d'una societat sobre múltiples qüestions.

Propaganda des de sempre

La capacitat d'intervenció en el debat polític per part dels mitjans de comunicació tampoc és una situació sobrevinguda. La recerca en comunicació ha demostrat de sobres com s'ha utilitzat històricament la indústria mediàtica i cultural per part del poder polític i econòmic per a controlar la informació i manipular la població, especialment en moments de crisis o en conflictes bèl·lics.

L'ús de la ràdio per part del nazisme, però també del cinema per part del Govern dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, serien exemples paradigmàtics de com el poder polític, en aliança amb el poder econòmic i mediàtic, ha utilitzat la propaganda o la informació falsa com a estratègia comunicativa. I ho ha fet sempre, també des dels productes d'entreteniment.

Encara que durant unes dècades del segle XX vam pensar que els codis deontològics del periodisme ens mantenien al marge d'aquestes pràctiques, no n’hem mai estat immunes del tot.

Al mateix temps, la teoria crítica i cultural ha negat que els receptors d'aquests productes siguem subjectes passius que ens ho engolim tot sense cap mena de resistència. Més aviat han demostrat que l'audiència és activa i que es poden interpretar els missatges en sentits molt variats, fins i tot contraris als previstos inicialment.

Tot i això, personatges com el magnat de la comunicació Silvio Berlusconi o el propietari de Fox News, Rupert Murdoch, han recordat sovint des dels seus canals de televisió que els tentacles del poder polític, econòmic i mediàtic són més llargs i difícils de contrarestar que no ens imaginem.

Els nous mitjans

La irrupció de les xarxes socials i les cadenes de cable en el debat polític ha tornat a evidenciar que som vulnerables davant la desinformació i la creació de “realitats alternatives”, que han augmentat en un context de “postveritat” i polarització creixents. En aquest escenari, polítics com Donald Trump i molts altres han traslladat aquestes pràctiques a la seua activitat comunicativa, pensant únicament en el seu propi benefici.

Poden sorprendre'ns la intensitat i la velocitat amb la qual circulen aquests missatges avui dia, però el que estem vivint en l'actualitat no deixa de ser una etapa més en aquesta obsessió per controlar el “relat”, el discurs públic.

Per tant, que hi haja programes de televisió o grups de comunicació amb posicions polítiques és constitutiu de l'ecosistema mediàtic en què ens movem.

En aquestes condicions l'única cosa que podem fer és estar alerta i saber interpretar críticament els mitjans per a conèixer en tot moment qui ens parla i amb quina finalitat. Potenciar l'alfabetització mediàtica de la població hauria de ser clau per a aconseguir una societat millor formada. D'aquesta manera es podrien detectar i denunciar amb major facilitat els abusos o les informacions falses que poden adulterar la convivència democràtica de les nostres societats.

En una època en què els sistemes públics de comunicació no passen el seu millor moment, el “cas Sálvame” es converteix en el darrer exemple de la lluita acarnissada que es lliura diàriament en la cultura en general i en els mitjans de comunicació en particular pel control del discurs polític.

Senyores i senyors, benvingudes i benvinguts a la trinxera mediàtica.

Àlvar Peris Blanes, Professor Contractat Doctor de Comunicació Audiovisual, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.