Carolina Moreno Castro, Universitat de València

“Els horitzons que s'obren al periodista que divulga la ciència són apassionants i pràcticament inesgotables.” Arbor, 1977: 19

En el camp de la periodística, disciplina dedicada a construir el coneixement històric i epistèmic sobre periodisme, Calvo Hernando va aportar al voltant d'un centenar d'obres, entre llibres, capítols de llibres, articles en revistes acadèmiques i la seua tesi doctoral. El seu treball, assenyalat amb publicacions de referència, va marcar fites acadèmiques que van orientar futurs investigadors en la disciplina per a conèixer els antecedents i els escenaris possibles per a continuar-hi treballant.

Això s'evidencia avui dia revisant l'impacte bibliomètric del seu primer llibre publicat en 1965, titulat El periodismo científico, que acumula en l'actualitat 231 citacions, segons recull Google Scholar. Aquesta eina permet conèixer si els autors són citats pels seus col·legues en altres publicacions de caràcter acadèmic, i indica que actualment es continua citant aquesta obra entre els qui publiquen articles relacionats amb la branca del periodisme dedicada a informar dels avanços de la ciència.

En 1965 Manuel Calvo va publicar un article titulat “Situación, problemas y perspectivas de la divulgación de la ciencia” en la revista Arbor. Hi plantejava un estat de la divulgació científica en general, així com també la necessitat de promoure la relació entre ciència i societat. En aquesta revista va publicar treballs amb assiduïtat: en particular, va ser una de les publicacions que més van recollir les seues propostes.

Els periodistes científics han de garantir la difusió dels coneixements a la societat

De fet, en 1977, un altre treball titulat “Ciencia y periodismo. Los medios informativos pueden ser un factor decisivo en la difusión de los conocimientos” promovia l'activitat dels periodistes científics com a garants de la difusió dels coneixements a la societat. Tres anys més tard, en 1980, la revista Arbor publicaria un article titulat “La comunicación científica, tecnológica y educativa para el decenip 1990 a 2000”, en què feia una revisió prospectiva sobre l'avaluació de la comunicació científica durant la darrera dècada del segle XX.

A més d’aquesta revista, va publicar també en la Revista de Estudios Políticos (1969), Revista Comunicación y Medios (1983), Boletín de Estudios Económicos (1975), Cuenta y Razón (1988), Fundesco: Boletín de la Fundación (1987), Cuadernos de Periodistas: Revista de la Asociación de la Prensa de Madrid (2006) i així fins a un total de 72 articles en revistes acadèmiques, segons es registra en el portal Dialnet, un dels majors portals bibliogràfics del món, que visibilitza la literatura científica produïda en espanyol.

L'any 2000 Calvo Hernando defensava la seua tesi doctoral titulada “La ciencia como material informativo. Relaciones entre el conocimiento y la comunicación en beneficio del individuo y la sociedad”, treball que concloïa que la divulgació de la ciència era una conseqüència de l'impacte que la ciència tenia en les societats. La seua tesi també va ser una de les pioneres en periodisme i comunicació de la ciència a Espanya. Amb aquesta, l'autor tancava tota una vida dedicada al disseny de taxonomies, classificacions i reflexions sobre el paper de la ciència, el periodisme i la divulgació en les societats contemporànies.

El coneixement científic assequible a un públic divers

Rellegint el seu ampli llegat, Calvo Hernando va ser un autèntic visionari que, en les albors de l'era digital, va comprendre el poder de la comunicació per a construir ponts des de la ciència a la societat. Va ser un professional que va dedicar la vida i l’obra a fer accessible el coneixement científic a un públic ampli i divers.

Hem hagut de canviar de segle per a entendre que, quan parlem de la societat, hem de fer-ho de manera inclusiva, arribant a públics diversos, minories, persones vulnerables i amb diversitat funcional. Una cosa que ell ja va albirar en el darrer quart del segle XX.

Junts comuniquem millor: una comunitat de comunicadors científics

Allò que distingia Calvo Hernando era la seua passió per fomentar una comunitat de comunicadors científics. Per això, va promoure que els periodistes especialitzats en ciència s'unissen i creessen associacions que enfortissen la seua tasca professional.

La creació de l'Asociación Iberoamericana de Periodismo Científico, en 1969, juntament amb Arístides Bastidas, va ser una fita en aquest sentit, que va marcar un abans i un després en la forma en què la ciència es comunicava en el món iberoamericà.

Uns anys després fundaria a Madrid l'Asociación Española de Periodismo Científico, en 1971, actual Asociación Española de Comunicación Científica (AEC2).

Aquest any de naixement de l'associació espanyola va ser clau perquè va coincidir amb la publicació del Reial decret 2070/1971 del Boletín Oficial del Estado pel qual es regularien els estudis de Ciències de la Informació, en què es va establir que les facultats de Ciències de la Informació podrien impartir ensenyaments corresponents a Periodisme, Cinematografia, Televisió, Radiodifusió i Publicitat. És a dir, que els estudis de Comunicació s'integrarien en el sistema universitari espanyol, i totes les accions que havia realitzat Calvo Hernando contribuirien a enrobustir la disciplina.

Revisant la seua extensa bibliografia, avui dia seria avaluat molt positivament per qualsevol agència d'avaluació de la recerca, encara que aquest no va ser mai el seu objectiu. Ni tan sols ho era influir en la recerca universitària. Allò que realment el preocupava era el treball professional i que la ciència formés part de la nostra cultura.

“D'aquest concepte de la ciència com a patrimoni comú de la humanitat arranca la missió quasi sagrada de la divulgació científica, per a posar a l'abast la majoria els coneixements de la minoria, adquirits al llarg de la història per petits grups d'homes entregats a aquesta tasca fascinant de mesurar, comptar, descriure i explicar la natura.” Arbor, 1980: 53-54

Carolina Moreno Castro, Chair professor, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.