Manuel Souto Salom, Universitat de València

El ritme de la producció científica s'ha disparat en les darreres dècades. Alguns estudis recents estimen que avui hi ha unes 30 000 revistes que publiquen a l'any més de dos milions i mig d'articles científics, amb un índex de creixement anual d'un 5%.

La pressió constant per publicar (el famós “publica o mor”) fomentada per l'exigent sistema d'avaluació acadèmica i la major competició entre el creixent nombre de grups de recerca són algunes de les causes d'aquesta sobreproducció d'articles i revistes. D'altra banda, cal destacar també l'aparició de revistes i congressos “depredadors” amb les quals alguns investigadors, àvids per augmentar el seu nombre de publicacions, intenten inflar els seus currículums amb contribucions científiques mancades de rigor i amb una escassa revisió d’experts.

Altres conseqüències d'aquesta acceleració en la producció científica són el trossejament d'un mateix estudi científic en el major nombre d'articles possible (“salami slicing”), el plagi i la publicació de resultats difícils de reproduir o fins i tot erronis, moltes vegades deguts a la precipitació a l'hora de publicar.

Frenar la producció científica

El 2010, la Slow Science Academy de Berlín va llançar un manifest a favor de desaccelerar aquest ritme de producció en la ciència.

«Diem sí al flux constant de publicacions de revistes amb revisió d’experts i el seu impacte; diem sí a la creixent especialització i diversificació en totes les disciplines. [...] Tanmateix, mantenim que això no pot ser tot. La ciència necessita temps per a pensar. La ciència necessita temps per a llegir i temps per a fallar. [...] La societat hauria de donar als científics el temps que necessiten, però també, cosa que és més important, els científics s’han de prendre el temps que calga.»

Igual que els anomenats “moviments per la calma” Slow Food i Slow Fashion, l’Slow Science té com a objectiu que es valore més la qualitat dels articles científics que la seua quantitat, per promoure així una recerca molt més reflexiva i pausada.

Una alternativa a la cultura del “publicar o morir”

«Només perquè comptar el nombre de publicacions siga una manera fàcil i ràpida d'avaluar la recerca, no significa que siga una bona manera de mesurar-ne la qualitat. La ciència és un procés lent, constant i metòdic. No hem d'esperar que els científics proporcionen solucions ràpides als problemes de la societat.»

Són paraules d’Uta Frith, professora emèrita en l'Institut de Neurociència Cognitiva del University College de Londres i una de les impulsores del moviment Slow Science. Explica en un dels seus articles que, igual que amb la producció d'aliments, la lentitud pot ser una virtut.

Es tracta d'una manera de millorar la qualitat i una alternativa a la cultura predominant del “publica o mor”. Segons Frith, “de moment no hi ha cap pla a curt termini, tan sols anar despertant consciències. Cada vegada som més persones parlant sobre aquesta idea de manera individual en diferents racons del món”.

També a Espanya alguns investigadors són conscients de la necessitat d'alentir el frenètic ritme de producció científica.

«Crec que la pertinència d'aquest moviment es deu sobretot a la seua aposta per la convivialitat. Hem d'alentir els procediments de la recerca per estar segurs que ens estem fent les millors preguntes i això equival a escoltar els implicats i incorporar-los en la tasca del disseny de les preguntes i en la interpretació de les respostes.»

Així explica la importància de l’Slow Science Antonio Lafuente, investigador científic del Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC i un dels impulsors del moviment a Espanya.

En una de les seues xarrades, Lafuente recorda la història de Stefan Grimm, un professor de toxicologia de l'Imperial College de Londres que es va llevar la vida en 2014 després de rebre un correu electrònic dels seus caps, que li exigien millorar les seues mètriques acadèmiques i obtenir més diners en projectes de recerca.

Abans de suïcidar-se, Grimm va enviar un correu electrònic als seus companys universitaris relatant els fets ocorreguts.

«El meu cap, el professor Martin Wilkins, va venir a la meua oficina i em va preguntar quantes beques tenia. Després d'enumerar-les, em van dir que no n’hi havia prou i que hauria de deixar la universitat en un any com a màxim. La realitat és que aquests científics en el cim de la jerarquia només miren les xifres per jutjar els seus col·legues, ja siguen factors d'impacte o ingressos en subvencions. Al cap i a la fi, com pots convèncer el teu cap que estàs treballant en una cosa emocionant si ni tan sols assisteix als seminaris regulars del departament?.»

Els científics s'han de prendre el temps que calga

«El 1844, Charles Goodyear va descriure en una patent la preparació de cautxú vulcanitzat, un dels materials que més es produeixen actualment en la indústria química. Aquest gran descobriment no va ser resultat d'una inspiració sobtada, sinó que va arribar després de més de deu anys d'experiments repetits i resultats fallits.»

La història, la conta Jean-François Lutz, investigador del CNRS en l'Institut Charles Sadron d'Estrasburg, en la prestigiosa revista Nature Chemistry. Hi critica la rapidesa amb què es publiquen molts articles en el camp de la química abans d'estar prou madurs.

«Segurament el Manifest de Slow Science no aconseguirà un canvi de ritme en la ciència contemporània. Ara bé, encoratja els científics a pensar com treballen i sobre el seu paper en la societat. Per tant, cada investigador hauria de dedicar uns minuts a llegir-lo i després traure les seues pròpies conclusions. Al capdavall, prendre temps per a pensar és, d’alguna manera, allò a què tots aspirem.» 

Manuel Souto Salom, Investigador postdoctoral Juan de la Cierva en l'Institut de Ciència Molecular de la Universitat de València (ICMol-UV), Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.