Anunci a la Gran Via de Madrid durant els primers dies després de ser declarada la pandèmia. Nicolas Vigier / Wikimedia Commons, CC BY

Óscar Zurriaga, Universitat de València; Ángela Domínguez García, Universitat de Barcelona; Eduardo Briones Pérez de la Blanca, Junta de Andalucía; Federico Eduardo Arribas Monzón, Departamento de Sanidad de Aragón; Isabel Aguilar Palacio, Universidad de Zaragoza; María Isabel Portillo, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Maria João Forjaz, Instituto de Salud Carlos III; Pello Latasa, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Pere Godoy, Universitat de Lleida i Susana Monge Corella, Instituto de Salud Carlos III

Un virus desconegut va colpir profundament fa cinc anys la societat espanyola i el seu Sistema Nacional de Salut (SNS). És moment de repassar els impactes, les mancances, els assoliments i els reptes que va significar la pandèmia de COVID-19 des del punt de vista de l'epidemiologia.

1. Preparació davant emergències i situacions excepcionals

Encara que es considerava que el nivell de preparació dels països de renda alta enfront d'una nova pandèmia era molt bo, quan es va declarar l'emergència per COVID-19, els sistemes d'alerta primerenca no hi estaven prou preparats.

No existien tampoc reserves estratègiques de material sanitari davant una pandèmia de transmissió respiratòria. Els recursos diagnòstics i terapèutics, sobretot al principi, van ser insuficients. I no hi havia prou mitjans disponibles per a afrontar l'atenció simultània d'un nombre de casos molt elevat.

Cal un Pla de Preparació i Resposta davant Emergències en Salut, així com també desplegar, revisar i actualitzar els plans de contingència en l’àmbit central i de les comunitats autònomes per a millorar la preparació i la resposta enfront de futures pandèmies.

2. L'estructura de salut pública: vigilància i resposta

Els sistemes de vigilància en salut pública no disposaven de l'estructura i dels recursos per a abordar aquest repte, cosa que va obligar a improvisar en moltes situacions. El compromís dels professionals va ser fonamental per a posar en marxa els mecanismes necessaris.

Cal la integració dels serveis de salut pública i els nivells assistencials del SNS per a disminuir-ne la distància. La posada en funcionament de la Xarxa Estatal de Vigilància en Salut Pública en 2024, que caldrà desplegar, és un primer pas positiu. També disposem ara de l'Estrategia de Salud Pública (2022) i l'Estrategia de Vigilancia en Salud Pública (2022).

D'altra banda, els recursos humans en els serveis de salut pública estaven, i encara estan, infradimensionats. Els objectius marcats en la Declaració de Saragossa sobre Vigilància en Salut Pública (2022) progressen a un ritme inferior al desitjable. Fins al desembre de 2024 no es va publicar oficialment l'informe on se subratllava que la distribució de professionals de salut pública és desigual per comunitats autònomes. El lideratge de la salut pública, tantes vegades esmentat, es basa també a comptar amb professionals capacitats i formats.

La governança de la salut pública pot millorar amb el llançament d'una Agència Estatal de Salut Pública. Tot i que la llei per a crear-la continua esperant ser aprovada, ara sembla més pròxima. Si finalment s’aprova, encara quedarà camí per recórrer perquè comence a funcionar.

La campanya de vacunació va assolir la fita d'immunitzar la gran majoria de la població espanyola en un temps rècord amb criteris ètics en la priorització. Va contribuir, a més, a desenvolupar un sistema d'informació sobre vacunacions, un guany després de la pandèmia.

D'altra banda, l'Estudio nacional de sero-epidemiología de la infección por SARS-CoV-2 en España, conegut com a ENA-Covid, va representar una consecució de la recerca en salut pública i epidemiologia, i també un referent per a altres països.

Tot i això, algunes iniciatives interessants en la seua orientació, com l'aplicació Radar COVID, van resultar fallides. Aquest tipus d'innovacions requereixen temps per a desenvolupar-se de manera adequada.
 

3. L'estructura del SNS i del sistema sociosanitari

La capacitat autoorganizativa i la flexibilitat dels centres i professionals sanitaris va permetre, en general, afrontar la situació i aportar solucions davant un problema complex. Després del primer impacte, va persistir la fragmentació i va caldre millorar la coordinació entre nivells assistencials. Els serveis d'atenció primària, amb problemes de recursos i sobrecàrrega, s’han d’optimitzar i enfortir. És necessari millorar la planificació de recursos humans en el SNS i les seues condicions laborals.

A més, no s'ha enfortit ni coordinat el sistema de cures de llarga durada, la fragilitat del qual va ser manifesta en la pandèmia. Cal establir, addicionalment, protocols assistencials i de vigilància en residències de persones grans i altres col·lectius en situació de vulnerabilitat.

Alguns aspectes, com l'atenció telefònica i les teleconsultes, sí que van rebre un impuls, per bé que és necessari revisar efectes com l'equitat assistencial, especialment en determinats col·lectius.

4. La governança i la gestió en la resposta immediata i posterior

El SNS no disposa d'una governança adequada, una mancança que es va posar de manifest amb contradiccions en la resposta de les diferents administracions. És urgent millorar el Consell Interterritorial del SNS i els seus mecanismes de decisió.

El marc legal existent a Espanya és insuficient per a afrontar una crisi sanitària com la pandèmia de COVID-19. No ajuda tampoc que no s'haja aprovat el marc normatiu desplegat en el si de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) per a la prevenció, la preparació i la resposta enfront de les pandèmies, cosa que ara serà encara més difícil.

Cal realçar el procés d'avaluació de l'acompliment del SNS espanyol enfront de la pandèmia de COVID-19, tot i que va tardar molt a fer-se públic i ha tingut una escassa difusió. Són destacables les iniciatives d'informes de societats científiques, com SESPAS, dirigides també a valorar la resposta a la pandèmia.

5. L'abordatge de la comunicació i la percepció social

Durant la pandèmia es van manifestar alguns errors de comunicació, entre els quals, la confusió de rols tècnics i polítics en algunes situacions. És fonamental disposar d'estratègies de comunicació, incloent-hi formació en aquest aspecte dels professionals de salut pública i assistencials.

Es va produir, a més, una situació d’infodèmia i intoxicació informativa, davant la qual no hi havia una estratègia específica. Això va afectar la percepció social, avaluada per estudis com COSMO-Spain, sobre la idoneïtat de determinades mesures de resposta.

Durant la pandèmia i després, han augmentat la desconfiança i els discursos d'odi contra la ciència, els científics i les institucions com a resultat d'una estratègia dirigida a la desinformació. Per contrarestar-la, cal una resposta col·laborativa ben fonamentada, que promoga una cultura de diàleg respectuós i basat en les dades contrastades.

6. Els aspectes socials i econòmics

La pandèmia va tenir un impacte significatiu sobre la població espanyola, amb el major retrocés en l'esperança de vida des de la Guerra Civil, per bé que la mortalitat es va concentrar en persones grans. L'envelliment de la població en aquest país és un repte important que requereix l'adaptació del sistema sanitari i sociosanitari.

A més, el PIB va retrocedir a nivells de 2016. Algunes mesures, com l'aprovació de l'ingrés mínim vital i els ERTO, van poder actuar positivament en la minimització de l'impacte.

A conseqüència de tot allò que s'ha exposat, la confiança de la població en el sistema polític s'ha vist afectada i això requereix canvis significatius per a revertir aquesta situació.

Les claus

La pandèmia de COVID-19 va impactar de manera significativa en la societat. Es van fer promeses per a reorientar i reforçar molts aspectes en l'àmbit de la salut pública, però encara no s'han complert íntegrament.

Continuen pendents aspectes molt importants (Agència Estatal de Salut Pública, millora de les plantilles, etc.). Cal aprofundir en la cooperació en salut global, malgrat decisions unilaterals que la soscaven. I s'ha de continuar insistint a treballar, amb anticipació i de manera permanent, per estar preparats de manera efectiva davant futurs, i tal vegada no tan llunyans, reptes per a la salut pública.

Article escrit amb l'assessorament de la  Sociedad Española de Epidemiología.

Óscar Zurriaga, Professor Titular. Dep. Medicina Preventiva i Salut Pública (UV). Unid. Mixta Investigació Malalties Rares FISABIO-UVEG. CIBER Epidemiologia i Salut Pública, Universitat de València; Ángela Domínguez García, Catedràtica Medicina Preventiva i Salut Pública, Dep.Medicina, CIBER Epidemiologia i Salut Pública, Universitat de Barcelona; Eduardo Briones Pérez de la Blanca, Médico epidemiólogo, especialista en Medicina Preventiva y Salud Pública, Junta de Andalucía; Federico Eduardo Arribas Monzón, Jefe de Servicio de Evaluación y Acreditación Sanitaria. Dirección General de Asistencia Sanitaria y Planificación., Departamento de Sanidad de Aragón; Isabel Aguilar Palacio, Profesora Titular de Medicina Preventiva y Salud Pública. Universidad de Zaragoza., Universidad de Zaragoza; María Isabel Portillo, Coordinadora de los Programas de cribado. Osakidetza-Servicio Vasco de Salud, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Maria João Forjaz, Investigadora en salud pública, Instituto de Salud Carlos III; Pello Latasa, Responsable de Vigilancia en Salud Pública, Osakidetza - Servicio Vasco de Salud; Pere Godoy, Medical Doctor, Professor Public Health, Universitat de Lleida i Susana Monge Corella, Científica Titular. Grupo de epidemiología y vigilancia de virus respiratorios. Centro Nacional de Epidemiología., Instituto de Salud Carlos III

Aquest articles es publicèa originalment en The Conversation. Llegiu l'original.