Jose Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

En multitud d'imatges i fotografies els professionals de la nutrició apareixen portant una cinta mètrica. Ara bé, poca gent sap quan i com s'ha d'utilitzar en consulta.

Encara que avui dia l'autoria de la invenció segueix en disputa, és clar que la nutrició i la cinta mètrica (que alguns anomenen també flexòmetre o metre) tenen un punt en comú: la Revolució Francesa.

Va ser en aquella època quan es va començar a diferenciar entre l'alimentació –entesa com la tria, preparació i consum d'aliments i coneguda pels éssers vius des dels seus orígens– i la nutrició, que és un procés no educable, inconscient i involuntari. Els descobriments d'Antoine Lavoisier, i sobretot de la seua dona, Marie-Anne-Pierrette Paulze, van establir les bases del metabolisme humà en demostrar que l'oxidació dels aliments és la principal font de la calor corporal. A partir de les seues aportacions, la nutrició va començar a ser considerada una ciència.

Per tal d’ajudar el comerç, la Revolució Francesa necessitava igualar unitats de mesura i, entre aquestes, la longitud era un punt clau. Per aquesta raó es va constituir una comissió de científics, formada entre altres per Jean-Baptiste-Joseph Delambre, Pierre Mechain i Josep Chaix, destinada a resoldre el problema. Això va permetre crear la unitat de longitud que avui coneixem com el metre. I a partir d'ací es va crear la cinta mètrica.

Al principi, l'instrument de mesura va fascinar sobretot els sastres, ja que agilitava la seua feina en la costura i confecció de les peces de vestir. Però no va tardar molt a ser adoptada com una eina més en el diagnòstic nutricional.

Quina cinta mètrica han d'utilitzar els nutricionistes?

Avui dia, si acudim a un cercador i hi indiquem “cinta mètrica” i “nutrició”, més del 90% de les imatges que ens mostra com a resultat inclouen una cinta mètrica d'hule o de plàstic. Així i tot, els dietistes i els nutricionistes desaconsellen usar-ne.

L'explicació és senzilla: una cinta mètrica ha de complir dues condicions i és que siga flexible i inextensible. L'hule o el plàstic compleixen la primera, però no la segona. De fet, la Societat Internacional per a l'Avanç de la Cineantropometria  (International Society for the Advancement of Kinanthropometry, ISAK) i la Societat Internacional per a l'Antropometria Aplicada a l'Esport i la Salut (International Society for Anthropometry Applied to Sport and Health; ISAnASHe) recomanen cintes mètriques metàl·liques estandarditzades, que sí que compleixen els dos requisits anteriors.

La circumferència de la cintura per a detectar l'obesitat

Ningú no pot discutir que la cinta mètrica és una eina de fàcil maneig i portabilitat. Entre els mesuraments que hi podem fer en adults destaquen les circumferències de la cintura i del maluc.

La circumferència de la cintura és una mesura constant de l'obesitat abdominal. L'OMS estableix que un valor major de 94 i 80 centímetres per a homes i dones, respectivament, s'associa amb un major risc de complicacions metabòliques. Aquest risc augmenta significativament amb valors majors a 102 cm per a homes i 88 cm per a dones.

Per la seua banda, encara que l'índex cintura-maluc està menys correlacionat amb el contingut del greix corporal, quan se supera, alerta d'un risc significativament més gran de complicacions metabòliques. Ací els punts de tall proposats per l'OMS són ≥ 0,90 cm en homes i ≥ 0,85 cm en dones.

Més encara: hi ha recerques recents que apunten al fet que un elevat índex cintura-maluc pot considerar-se un excel·lent predictor del risc de l'infart de miocardi, especialment en dones.

D'altra banda, algunes recerques assenyalen que l'obesitat abdominal mesurada per la circumferència de la cintura i la relació cintura-maluc podria estar associada amb un major risc de fractura de maluc.

L'índex cintura-estatura, una nova mesura

En els darrers anys ha guanyat importància una altra mesura: l'índex cintura-estatura. De fet, es considera que un valor de 0,5 per a aquest paràmetre permet identificar un major risc cardiovascular i metabòlic.

Els experts recomanen mantenir la circumferència de la cintura de qualsevol individu a menys de la meitat de la seua estatura per a estar protegit d'aquestes malalties. Sobretot per a pacients amb diabetis tipus 2, en els quals aquest índex té una associació més forta amb els riscos cardiovasculars que no la circumferència de la cintura, l'índex cintura-maluc i l'índex de massa corporal.

Quant a la població infantil, la cinta mètrica té utilitat també per a mesurar el perímetre cranial en relació amb la seua edat –i observar l'evolució del creixement–, així com per a detectar la desnutrició aguda greu prenent mida de la circumferència mitjana del braç.

Per tot això, l'ús de cintes mètriques estandarditzades per part de professionals capacitats permetrà disminuir els errors tècnics de mesura i ajudar al diagnòstic dels pacients sobre el seu estat nutricional.

Jose Miguel Soriano del Castillo, catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.