Carmel Ferragud Domingo, Universitat de València

Poc després de començar el confinament, moltes persones van pensar que els qui arrisquen la salut –i alguns més que això–, particularment les treballadores i els treballadors de la sanitat, mereixien un sincer homenatge. Aquesta manifestació d'agraïment ha anat desplegant-se de manera diversa, ja fos amb palmes i xiulades enèrgiques, amb percussió domèstica i, almenys a la meua terra, València, on som molt propensos a la música, amb tabal i dolçaina o altres instruments dels que configuren les bandes musicals que tant abunden per ací. Ben merescut que ho tenen, no cal dir-ho.

Però, al cap i a la fi, són professionals. Són els seus coneixements, que tant els va costar adquirir; és la seua vocació i és la seua feina, que fan diàriament tan bé, i el seu compromís ètic, deontològic, allò que els fa continuar. Sense que tot això lleve l'heroïcitat que comporta continuar avant en condicions tan adverses com les que aquests dies els han tocat de viure. Segurament ningú no deu haver pensat en la fugida com a possibilitat per a evitar posar en risc la seua vida.

Els metges medievals

Quan estudie l'actitud dels practicants de la medicina durant les epidèmies que es van succeir en la meua estimada edat mitjana, les coses canvien bastant. I no és que aquells metges no tinguessen una preocupació profunda per l'etiqueta mèdica, per com havien de comportar-se amb els seus pacients i familiars i amics per reeixir en la seua activitat clínica. El metge era, al cap i a la fi, un imitador de Jesucrist, el més gran dels guaridors i el model a seguir –continuant una llarga tradició amb manteniment bíblic–, però que en un món mercantilitzat extraordinàriament havia trobat un lloc per a una remuneració salarial.

El reconeixement social va convertir no pocs d'aquests metges en individus amb gran prestigi, adinerats, alguns amb senyoriu propi i vassalls. Es van alimentar amb carns suculentes i tot tipus de plaers del paladar, com qualsevol altre membre de l'elit, i es van veure consumits per la gota en la vellesa (ja se sap que una cosa és allò que es diu i una altra, allò que es fa). Aquests metges, que vestien amb seda i tafetà per remarcar la seua prestància, com van afrontar els envits epidèmics?

Metges “retirats”

A molts els vindrà al cap el Decameró de Boccaccio, una obra escrita en temps d'epidèmia, en un retir campestre de familiars i amics que s’ho podien permetre. A València, el famós Jaume Roig, metge al servei del municipi, de convents, hospitals i servidor de la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim (inesgotable la literatura sobre aquest personatge, amb un llibre publicat el 2019 i una tesi doctoral recentment defensada), va escriure, entre 1459-1460, una de les obres més importants de la literatura catalana medieval: l’Espill. Ho va fer mentre es trobava fugint de la pesta a Callosa d'en Sarrià, senyoriu pertanyent al seu amic Guerau Bou.

Cal dir, en honor a la veritat, que hi va haver una circumstància que explica, en una certa manera, el seu retir: la mort de la seua esposa, Isabel Pellisser, al juliol de 1459, qui sap si a causa de la mateixa pesta. Quantes responsabilitats abandonades, forçades per diferents motius, i conflictes afavorits per la fugida d'aquests metges…

Contractes incomplerts per epidèmia

El 1431, un plet davant la cort del governador del Regne de València va enfrontar el metge Joan Vallseguer, un dels més importants de la ciutat, a Anglesa, la priora del convent de Santa Maria Magdalena. El motiu era la negativa a pagar-li el salari que reclamava, perquè no tenien contracte signat amb ell. Les monges interrogades van afirmar que Vallseguer les visitava, però perquè ell així ho volia. En realitat, el metge pensionat pel convent era Bernat Oliver, fugit a Morella durant l'anterior epidèmia.

Com es veu, hi havia pocs escrúpols a l'hora d'abandonar una responsabilitat mèdica davant la inajornable necessitat de salvar la vida. De fet, si bé en els contractes s'establia l'obligatorietat de romandre a la vila o ciutat on el metge estava contractat, no hi havia cap clàusula, o jo mai n'he trobada, que fes al·lusió a quines responsabilitats tindria el guaridor davant una situació epidèmica; ni per a municipis ni per a hospitals ni per a qualsevol altra institució.

Casos heroics

Al Regne de Mallorca va ser un esclau anomenat Nadal el qui va arriscar la vida en un hospital de Ciutadella curant malalts –fins a vuitanta, segons consta en el document– durant la pesta de 1348; hi va sobreviure i el monarca Pere el Cerimoniós, a petició de les autoritats municipals, el va premiar permetent-li exercir la medicina sense llicència.

Segurament degueren existir molts petits decamerons, anònims, que no han transcendit, en què es van veure embolicats els metges. Aquells que van poder van fugir a l'aïllament de la muntanya o del camp. Fa temps vaig topar amb un document en què un habitant de la ciutat havia llogat una alqueria a l'horta de València mentre durés la pesta.

Eren temps de confusió i desordre. Les autoritats, formades per patricis acabalats i nobles, abandonaven la seua responsabilitat en la direcció de la res publica. La revolta de les Germanies a València (1520-1521) tingué entre les seues causes la fugida del govern municipal a conseqüència d'una de les visites de la pesta.

Però dins d'aquest caos i por, hi hagué un grup de metges que resistiren i donaren les vides convençuts que podien ajudar els seus pacients cercant les causes i remeis de la malaltia. De proves, n'hi ha per tot Europa i, molt en concret, a Itàlia i als regnes hispànics.

Bons exemples

Un exemple d'això va ser la gran quantitat de tractats que es van escriure arran de la primera gran epidèmia de 1348. El lleidatà Jaume d'Agramunt va redactar el seu Regiment de preservació de la pestilència no pas en la llengua de la ciència i la medicina acadèmiques, el llatí, sinó en català, perquè fos possible comprendre’l i usar-lo més enllà del cercle dels seus col·legues universitaris. A més, anava dedicat a les autoritats de la seua ciutat, que havien de vetllar per utilitzar els mecanismes de prevenció del contagi i actuar enfront de l’arribada de la pesta. Agramunt va morir durant aquella terrible epidèmia. També, a la vila de Morella es recullen dades de testaments de 1348 en què alguns practicants de la medicina són presents al peu de darreres voluntats.

La COVID i el retorn al passat

Desbordats per la situació de la COVID-19, no poques persones que patien altres malalties abans de l'inici de la pandèmia i el confinament han vist suspeses les visites mèdiques, les proves diagnòstiques a què s’havien d'haver sotmès i fins i tot alguna operació quirúrgica. Per a ells i elles, les incerteses són dobles: a la por a la seua malaltia, s’hi suma ara la d'un possible contagi víric.

Un amic que està patint aquesta situació em deia que se sentia com si haguéssem retrocedit segles en el temps. Sembla com si hom hagués de conformar-se amb els remeis casolans que té més a mà, i esperar, com puga, que el temps de la pandèmia passe al més ràpidament possible.

És cert que totes les societats han comptat amb múltiples recursos per fer front a la malaltia, més enllà de la medicina oficial. Un dels grans remeis contra les epidèmies, molt usat en l'edat mitjana, era l'oració. En aquells temps, els remeis del cos i de l'ànima eren inseparables.

Però també és cert que malgrat les crítiques, d'abans i d'ara, tant la societat medieval com la nostra hem vist en la medicina acadèmica, en els seus coneixements i recursos, i en els seus practicants, la garantia que la seua salut, el bé més preuat, es trobava en les millors mans.

Este artículo se publicó originalmente en el libro Cuarenta historias para una cuarentena: reflexiones históricas sobre epidemias y salud global de la Sociedad Española de Historia de la Medicina - SEHM.

Carmel Ferragud Domingo, Professor d'Història de la Ciència (Institut López Piñero, Universitat de València), Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.