Matilde Mas, Universitat de València

La població mundial està passant moments molt complicats a causa de la pandèmia de coronavirus. La pèrdua en vides humanes és sens dubte el fenomen més dramàtic. Però no és l'únic. Està posant-se a prova la societat sencera. Preocupa molt la situació econòmica, actual i, sobretot, futura.

Podem començar preguntant-nos com va començar tot plegat.

El confinament de la població de la província de Hubei –després de l'aparició dels primers casos d'infecció a Wuhan– tingué conseqüències devastadores per les següents raons:

1. Les dures regles del confinament representaren tallar la producció de les seues empreses, especialment de les manufactureres. Una part molt important de la seua producció té com a destinació empreses occidentals que les utilitzen bé com a productes intermedis (en la indústria automobilística, per exemple) o en l'assemblatge de productes finals (per exemple, Apple).

2. La caiguda de la producció, juntament amb la por i les restriccions a la mobilitat per a frenar el contagi, van provocar una forta caiguda en la demanda mundial. La Xina té en l'actualitat un paper molt rellevant en la producció, però també en el comerç, el turisme, el mercat de matèries primeres i les indústries de béns de luxe. Actualment, representa una tercera part de la demanda agregada mundial, i el seu PIB, el 16% del PIB del món.

3. El desconeixement del que estava passant ha augmentat la incertesa. L'efecte més visible és la fortíssima caiguda de la borsa, amb pujades de l'aversió al risc resultat del pànic. Això afecta els mercats financers i els fa més vulnerables. És el component que faltava per a la tempesta perfecta.

Contenint la respiració a Occident

Mentre el problema va estar concentrat a la Xina, Corea, el Japó o l'Iran, els països occidentals contenien la respiració. El fet que va desencadenar un estat de pànic de dimensions apocalíptiques va ser l'aparició dels primers infectats a Itàlia, un dels motors econòmics de la Unió Europea. El salt d'Itàlia a Espanya va ser ràpid. Hi han seguit França, Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units i, en l'actualitat, tots els països estan amenaçats.

Per primera vegada semblava haver-hi acord en tres fronts:

1. És un fenomen transitori, però de durada desconeguda.

2. El tancament de l'activitat econòmica imposa uns costos econòmics difícils de calcular, però que s'anticipen enormes.

3. Cal reforçar el sistema sanitari i evitar a qualsevol cost que se’n vagen a mal borràs les empreses solvents i s’acomiaden treballadors, amb el risc que es queden desocupats, cosa que allargaria molt la recuperació posterior.

   Aquest darrer objectiu se sintetitzava en dues idees: proporcionar tota la liquiditat que calgués a les empreses i un matalàs de seguretat als treballadors, incloent-hi rebaixes fiscals i oferint moratòries en el pagament d'impostos.

Tot costa diners, molts diners

Però tot això costa diners, molts diners. I, a més, es necessiten els diners ara mateix. No és possible diferir la despesa sanitària ni tampoc ho és deixar els treballadors i les empreses a l’estacada per un esdeveniment sobrevingut. Cada país va començar a dissenyar els seus propis paquets de mesures econòmiques, que, encara que difereixen en els detalls, comparteixen les tres idees anteriors: salvar el sistema sanitari, els treballadors i les empreses. Que no es poca cosa!

Hi ha un acord bastant general en el fet que, perquè aquestes mesures siguen efectives, han de ser molt generoses, ja que només així són capaces d'infondre confiança als agents i frenar el pànic. I si aquest mecanisme opera, és molt probable que al final calguen molt menys diners, no sols dels promesos sinó també dels que es veurien forçats a gastar amb mesures menys ambicioses.

L'exemple més clar va ser la ràpida i generosa resposta dels Estats Units en la crisi de 2007, i la seua rapidíssima recuperació posterior. Però per a aconseguir-ho, cal que la resposta siga creïble. No es pot anar de fanfarró perquè els mercats, és a dir, tots nosaltres, prompte anticiparem que no podran retornar-se els deutes i el país acabarà fent fallida. La crisi de 2007 també ens ha deixat exemples clars, i molt pròxims, d'això.

L'emissió d'eurobons

Ara bé, els països tenen possibilitats econòmiques i financeres molt diferents. La cosa immediata, en aquestes circumstàncies, és sol·licitar ajuda als amics. I els amics, en el nostre cas, són la Unió Europea i el Banc Central Europeu (BCE). La resposta de la Comissió no va poder ser més decebedora: ja s’ho farà cadascú, jo alleugeriré les restriccions a les ajudes d'estat i miraré cap a una altra banda en la restricció de dèficit i deute. El BCE, malgrat les vacil·lacions inicials, ha secundat amb 750 000 milions d'euros la liquiditat del sistema.

Però no n’hi ha prou. És urgent prendre mesures fiscals. La que té més aparença de prosperar és l'emissió d'eurobons, que no són més que deute (com el deute públic del Regne d'Espanya), però de la qual tots els països de l'euro serien responsables (i no sols els ciutadans espanyols).

No hem estat mai tan prop d'emetre, per primera vegada, deute en nom de tots els països de l'euro. No és encara la molt necessària unió fiscal, però és un pas important en aquesta direcció.

Si no es fa ara, dubte molt que la Unió Europea sobrevisca a la pandèmia.

Matilde Mas, Catedràtica d'Anàlisi Econòmica, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.