.jpg)
José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València
Normalment, solem relacionar l'acte de menjar amb una necessitat fisiològica i psicològica, però també és una experiència profundament plaent. Ara bé, què succeeix quan aquest goig desapareix? De quina manera està relacionat amb l'excés de greix corporal? Una recerca internacional publicada fa poc en la revista Nature revelava un mecanisme cerebral que ajudaria a explicar per què les persones amb obesitat gaudeixen menys del menjar.
El circuit del plaer, interromput
Els responsables de l'estudi, en què han col·laborat científics de la Xina, els Estats Units i Suïssa, van observar que els ratolins obesos alimentats amb una dieta alta en greixos mostraven una alteració en el circuit fisiològic que va des del nucli accumbens lateral, regió cerebral associada a la recompensa, fins a la zona responsable de processar la motivació, coneguda com l'àrea tegmental ventral.
La clau sembla que està en un descens de neurotensina, molècula que modula senyals entre aquestes regions del cervell. Encara que, dins les gàbies, els ratolins amb excés de pes continuaven preferint aliments grassos, mostraven poc interès a consumir-ne quan se’ls n‘oferien sense esforç, un comportament comparable a l'accés il·limitat al menjar en ambients humans moderns.
Curiosament, quan van reprendre una dieta regular durant dues setmanes, els animals van recuperar tant la senyalització de neurotensina com la resposta plaent a l'aliment. Això suggereix que el sistema és reversible, cosa que podria tenir implicacions terapèutiques.
El menjar com a recompensa: entre fam i plaer
Els resultats del nou estudi concorden amb una revisió publicada en Neuron sobre la neurobiologia de la sobrealimentació. Ací es descrivia com el comportament alimentari està governat per dos sistemes interconnectats: l'homeostàtic, que regula la fam i la sacietat, i el hedònic, que afavoreix el consum per plaer. Aquest darrer és impulsat per una xarxa cerebral que allibera el neurotransmissor dopamina –on destaca el circuit de l'article publicat en Nature– i que pot fomentar el desig de menjar fins i tot quan el cos ja no necessita més energia.
El problema és que l'exposició crònica a aliments ultraprocessats i rics en greix i sucre pot alterar aquest sistema i generar una espècie de “tolerància” al gaudi, de manera similar a allò que ocorre amb les drogues addictives.
En humans, els científics han observat una menor disponibilitat de receptors dopaminèrgics D2 en persones amb excés de greix corporal, cosa que s'ha relacionat amb una menor sensibilitat al plaer alimentari. Aquest fenomen podria explicar per què alguns individus obesos necessiten consumir més, o aliments més intensament saborosos, per a sentir el mateix grau de satisfacció.
La neurotensina com a diana terapèutica
D'altra banda, un treball de les investigadores estatunidenques Katie Sr. Thompson i Gina M. Leinninger explora detalladament el paper multifuncional de la neurotensina en el cos humà. Aquesta molècula, produïda tant en el sistema nerviós central com en teixits perifèrics, pot augmentar o disminuir l'apetit segons on es localitze i a quin tipus de receptor s'ajunte.
Mentre que en l'intestí promou l'absorció de greixos –fet que pot afavorir l'augment de pes–, en el cervell participa en la regulació de la sacietat i el control de la recompensa. La pèrdua de senyalització de neurotensina en individus amb obesitat podria ser un mecanisme clau per a entendre la pèrdua del plaer de menjar i el manteniment de l'excés de pes.
La importància de l'estudi de Nature és que va més enllà de la mera observació: com que restableix artificialment l'expressió de neurotensina en el cervell dels ratolins obesos, els investigadors han aconseguit restaurar-los la conducta d'alimentació hedònica i han moderat l'augment de pes. Això suggereix que manipular aquesta via podria ser una estratègia eficaç per a tractar uns certs tipus d'obesitat.
Menjar sense plaer: un cicle difícil de trencar
Perdre el gust de menjar no sols afecta el benestar emocional. També pot reforçar un cercle viciós: com que no s’hi obté satisfacció, se’n busca més quantitat o més intensitat de sabor, i això porta a consumir més calories sense resoldre el dèficit de plaer. Aquest patró contribueix al manteniment de l'obesitat i pot dificultar el seguiment de dietes saludables.
La reversibilitat del fenomen observada en animals obre una porta a l'esperança, perquè suggereix que un canvi de dieta pot restaurar el funcionament normal dels circuits del plaer. Ara bé, aquest procés podria requerir temps i condicions adequades.
Els estudis actuals assenyalen que l'obesitat no és simplement un problema de força de voluntat o tries personals. És també una condició en què el cervell i el cos responen de manera diferent als estímuls alimentaris. Comprendre els mecanismes biològics que redueixen el plaer permet assolir un doble objectiu: reduir l'estigma i, alhora, dissenyar intervencions més efectives.
El futur del tractament per a l'obesitat pot estar no només a controlar quant mengem, sinó a entendre i modificar allò que sentim quan ens portem un aliment a la boca.
José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
