Emily frost/Shutterstock

Antonio Pellicer Martínez, Universitat de València

L'endometriosi és una malaltia crònica que afecta més de 147 milions de dones arreu del món, cosa que representa aproximadament un 5-10% de la població femenina en edat reproductiva. Provoca diferents símptomes, els més freqüents dels quals són el dolor pèlvic (un 50-80 % de les dones amb aquesta mena de molèstia tenen la malaltia) i la infertilitat (la meitat de les pacients que són ateses per infertilitat pateixen algun grau d'endometriosi).

A més, aquesta patologia s'associa a altres símptomes, com ara dolor durant la menstruació i les relacions sexuals, alteracions diverses del cicle menstrual i molts altres, que poden portar a estats de depressió, reducció de l'activitat social i laboral i altres seqüeles. Per això, avui dia és considerada una emergència de salut pública.

Una malaltia infradiagnosticada

Encara són més preocupants les dades que mostren que el retard en el diagnòstic és de 4 a 11 anys i que 6 de cada 10 dones amb endometriosi queden sense diagnosticar. N'hi ha diverses raons perquè això passe:

• La falta de signes o símptomes específics. Per exemple, un dolor pelvià pot ser degut a altres causes, i la menstruació dolorosa no necessàriament defineix la presència d'endometriosi.
• L'absència de marcadors bioquímics que permetrien diagnosticar-la amb una sola anàlisi.
• La falta de mutacions genètiques concretes que predisposen a la malaltia. 
• La deficient resolució dels mètodes basats en imatges –com ara l'ecografia o la ressonància nuclear magnètica– per a algunes formes d'endometriosi. L'afecció moltes vegades es presenta en els ovaris en forma de quists (endometriomes) i són fàcils de veure, però altres voltes té una localització més complexa de visualitzar.

Així es desencadena

Encara que avui es considera una malaltia crònica i inflamatòria que afecta tot l'organisme i no només la pelvis, tot plegat sembla desencadenar-se com a conseqüència fonamentalment d'un reflux sanguini retrògrad menstrual a través de les trompes de Fal·lopi cap a la pelvis i l'abdomen. Això comporta que, per un defecte del sistema immune de la persona afectada, una massa de teixit endomètric se situe fora del lloc originari i cresca. 

I, a més, encara que l'endometriosi sigui tractada quirúrgicament i aparentment eliminada, com que és la conseqüència d'un fenomen universal com la menstruació, la possibilitat de reaparició o recidiva als 5 anys és del 50 %. Per això habitualment el tractament combina la cirurgia i l'administració de medicaments fins que arribe la menopausa, ja que són les hormones ovàriques (estrògens i progestorona) les que realimenten i mantenen les lesions endometriòsiques i poden agreujar-les amb el pas del temps.

Com més aviat es detecte, millor

Ens trobem, doncs, davant d'una malaltia que es diagnostica tard o mai, que avança mentre l'ovari funciona, que reapareix després de ser tractada de manera invasiva amb cirurgia, que resulta tremendament incapacitant i que no ha sigut visualitzada com a tal fins a la fi del segle XX.

Per combatre-la, cal prevenir-la i detectar-la el més precoçment com siga possible. Prevenir-la és complex perquè se'n desconeix la història natural i, tot i que hi ha alguns factors genètics que predisposen a la malaltia, encara no és clar el paper que la genòmica pot tenir per a establir les persones amb risc.

Els esforços diagnòstics estan orientats a trobar marcadors biològics en sang, orina o endometri que permeten realitzar la detecció de la patologia quan es presenten els primers símptomes que s'hi podrien associar.

Cirurgia i fàrmacs

Per això, el tractament continua sent quirúrgic i farmacològic, sovint en combinació. La cirurgia ha avançat amb l'ús de la laparoscòpia i alguns mètodes nous per a detectar les lesions una vegada el cirurgià es troba intervenint. Aquestes operacions poden ser molt complexes i per això és altament recomanable que les duga a terme un metge expert en cirurgia de l'endometriosi.

Malgrat això, i com que s'espera que tornarà a manifestar-se en el 25% dels casos als dos anys i almenys en el 50% als cinc, la cirurgia sol associar-se a una teràpia amb medicaments.

El tractament mèdic clàssic té un objectiu fonamental: vist que l'endometriosi és la conseqüència del reflux menstrual en l'abdomen, es tracta de reduir-lo al mínim o eliminar-lo, amb la qual cosa la probabilitat de recidiva disminueix. Això s'aconsegueix anul·lant la funció de l'ovari, que, a més, permet eliminar la producció hormonal i no alimentar les lesions endometriòsiques.

Amb aquesta finalitat s'utilitzen píndoles anovulatòries (combinacions d'estrògens i gestàgens sintètics, o només gestàgens) i, més recentment, fàrmacs que anul·len la funció de la glàndula pituïtària o hipòfisi i, indirectament, de l'ovari (agonistes i antagonistes de la GnRH).

A més, s'hi usen molt els medicaments contra el dolor, fonamentalment antiinflamatoris no esteroidals.

Atesa la implicació del sistema immunitari, la inflamació evident en tot l'organisme i la neoformació de vasos sanguinis en les lesions que les perpetuen, estan desenvolupant-se altres alternatives terapèutiques amb una diana que no és l'ovari, sinó el mateix sistema immunitari. L'objectiu consisteix a reduir la inflamació, i els resultats són molt prometedors.

Resulta també interessant atacar la formació de vasos sanguinis amb agonistes de la dopamina, ja que el 50% de les dones afectades desitgen tenir fills. Per això, proporcionar-los un tractament que evita l'ovulació no és una bona idea, mentre que un medicament que ataca les lesions per eliminar l'arribada de sang (i hormones) a aquestes sense impedir l'ovulació –mantenint, per tant, intactes les possibilitats de gestació– fa l'efecte que és particularment atractiu.

En definitiva, dos-cents anys després de la descripció de l'endometriosi com a entitat clínica, continuem sense resoldre una malaltia freqüent i potencialment mutilant per a la dona. Cal que trobem mètodes de diagnòstic precoç i millorar els tractaments farmacològics abordant no sols l'ovari i la seua producció hormonal, sinó modulant el sistema immunitari, la inflamació i la neoformació de vasos sanguinis en les lesions.

Antonio Pellicer Martínez, Catedràtic d'Obstetricia i Ginecologia, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.