Carmen Llena Puy, Universitat de València i Leopoldo Forner Navarro, Universitat de València

El color és una percepció òptica que depèn essencialment de la llum i de com un objecte absorbeix i reflecteix la llum que rep. La dent no és uniforme de color, ja que aquest es troba condicionat pel gruix de l'esmalt i la dentina en cada zona.

De fet, tendeix a ser més groc en les zones més pròximes a la geniva i més translúcid en la vora incisal. Quan les nostres dents no són tan blancs com ens agradaria, tendim a preguntar-nos si hi ha alguna cosa que ha fallat. Però es considera una patologia aquest canvi de color en les dents? No pas sempre.

Cada persona té un color de dents diferent, igual com ocorre amb els ulls o la pell. Així i tot, hi pot haver circumstàncies que canvien el color de la dentadura de manera patològica, com veurem a continuació.

Les alteracions en el color poden produir-se per múltiples factors. Algunes es deuen a causes genètiques i altres s’adquireixen quan la dent està formant-se o una vegada que ha erupcionat.

A més, aquestes modificacions també poden donar-se a partir de processos patològics. Per exemple, després d'un traumatisme, la dent pot tornar-se més fosca. Així mateix, les dents amb patologia de la polpa dental o les afectades per càries, també poden canviar de color.

Finalment, alguns productes i materials dentals que s'utilitzen per a tractar determinades patologies dentals poden ocasionar un cert descoloriment en les dents.

L'edat, la higiene i la dieta influeixen en el color

Alguns canvis del color dental es relacionen amb els hàbits de les persones. El consum freqüent d'aliments i begudes rics en colorants, com el cafè, el te, el vi negre o el tabac, tendeixen a enfosquir les dents.

A més, una higiene oral inadequada ocasiona un color dental diferent d’aquell al qual estem habituats. Aquests canvis són essencialment superficials i poden revertir-se de manera relativament senzilla amb procediments de neteja dental professional.

Altres canvis venen determinats per l'edat. Per exemple, l'esmalt i la dentina es van modificant al llarg de la vida. L'esmalt es fa menys translúcid i la dentina tendeix a adquirir un aspecte més groc per canvis en la mineralització i l’estructura.

Tot això, dona a la dent un aspecte menys brillant i més groc que el que té una dent jove. Juntament amb això, es produeixen desgastos, microfissures, etc., que es tinten amb major facilitat amb els colorants alimentaris o amb el tabac.

Pastes de dents emblanquidores que no emblanquinen

Davant aquests canvis, tendim a acudir a una pasta de dents emblanquidora com a opció més fàcil i econòmica. La majoria dels productes emblanquidors disponibles basen la seua acció en un efecte oxidant. Contenen peròxid d'hidrogen o peròxid de carbamida. A més, porten altres substàncies, com ara estabilitzadors, iniciadores, surfactants, conservants, pigments, cristalls, dessensibilitzants, etc., amb diferents funcions. Però, en definitiva, el producte final que exerceix la funció emblanquidora és sempre és el peròxid d'hidrogen.

Aquest component és un potent oxidant, capaç de destruir les molècules que causen discoloració dental, per a ocasionar així l'efecte emblanquidor. Ara bé, en el procés d'oxidació també es poden produir altres espècies químiques inestables, conegudes com a radicals lliures, que, encara que poden ser metabolitzades per l'organisme, poden donar lloc a efectes no desitjats sobre les cèl·lules.

Las reacciones químicas de los peróxidos pueden acelerarse mediante su uso combinado con diferentes fuentes de luz, pero no hay que olvidar que la luz no tiene función blanqueadora. Les reaccions químiques dels peròxids poden accelerar-se mitjançant el seu ús combinat amb diferents fonts de llum, però cal no oblidar que la llum no té funció emblanquidora.

Quan cal fer un emblanquiment dental

Com dèiem, algunes vegades hi ha un procés patològic que causa aquest canvi de color en la dent. En aquests casos, es requereix tractar primer la patologia i, després, si és necessari, fer l'emblanquiment per revertir la discoloració. Altres vegades, l'emblanquiment és un pas previ a dur a terme restauracions estètiques, com ara facetes dentals o corones ceràmiques.

Així doncs, l'emblanquiment dental pot ser una alternativa de tractament única o que es faça en combinació amb altres procediments. La indicació sempre s’haurà d'establir després d'un correcte diagnòstic fet pel dentista.

Emblanquidors sí, però amb precaució

Hi ha productes que, per la seua alta concentració en peròxids, es destinen únicament per a aplicació en la consulta dental, sota condicions d'un correcte aïllament dels teixits tous orals. N’hi ha d’altres que poden aplicar-se a casa, prescrits, indicats i dispensats pel dentista.

Així mateix, existeixen productes, essencialment pastes dentals, amb concentracions inferiors al 0,1 % de peròxid d'hidrogen, que poden adquirir-se sense prescripció professional.

També n’hi ha d’altres comercialitzades com a emblanquidores que realment no contenen peròxids, sinó que contenen agents erosius, abrasius o emmascaradors del color. Tots aquests productes que es troben fora del control professional tenen un escàs efecte emblanquidor i més aviat són productes que eliminen taques o tincions superficials, per la qual cosa el nom d’emblanquidors no és gaire precís.

En nuestro grupo de investigación de la Universidad de Valencia hemos realizado diferentes estudios clínicos sobre efectividad de los productos blanqueadores, cambios en la estructura del diente tras el blanqueamiento, influencia de agentes desensibilizantes en el efecto blanqueador y estudios de toxicidad celular.

En aquests estudis hem comprovat que hi ha productes comercials amb la mateixa concentració d'agent actiu que es comporten de manera diferent respecte als seus efectes clínics i els seus efectes sobre les cèl·lules. Actualment, estem treballant en l'efectivitat de pastes dentals emblanquidores per a eliminar tincions i els seus efectes sobre l'estructura de l'esmalt.

És nociu l'emblanquiment?

Existeix una normativa europea clara sobre l'ús dels peròxids en l'emblanquiment dental: la Directiva Europea 2011/84/EU. En aquesta es fa referència a les concentracions dels productes, a la responsabilitat del professional i a les pautes de prescripció i aplicació.

Els productes amb concentracions de peròxid d'hidrogen inferiors al 0,1 % poden utilitzar-se sense prescripció professional. Els productes de concentracions entre el 0,1 % i fins al 6 % de peròxid d'hidrogen exigeixen prescripció per part del dentista i han d'anar precedits per un diagnòstic correcte. A més, el personal especialitzat ha d’elaborar una indicació i unes pautes concretes i individualitzades d'aplicació, juntament amb l’exercitació adequada perquè el pacient puga fer-ho a casa. Totes aquestes concentracions es consideren segures.

Les concentracions superiors, subjectes a les normatives específiques dels estats membres de la UE, només podran ser aplicades pel dentista en la consulta, amb les degudes mesures de protecció.

En general, els productes de lliure dispensació, encara que tenen concentracions baixes de peròxids, l'efecte dels quals és escàs, solen contenir altres substàncies que, aplicades de forma continuada, poden ocasionar danys. Sobretot, abrasions o erosions en les estructures dentals que s'agreugen quan són utilitzades amb raspalls de fibres molt dures o amb tècniques de raspallada inadequades.

L'emblanquiment dental és un tractament purament estètic, igual que alguns altres tractaments dentals. Si, així i tot, volem dur-lo a terme, és important recordar que ha de fer-se sempre precedit d'un diagnòstic i amb una indicació personalitzada sobre el tipus de producte, concentració, temps, manera d'aplicació, etc.

L'ideal és que estiga prescrit i supervisat pel dentista. D'aquesta manera, serà segur. Si no es compleixen aquestes condicions, podrà donar lloc a efectes secundaris o resultar ineficaç.

Carmen Llena Puy, Catedràtic d'Universitat. Departament d'Estomatologia. Universitat de València, Universitat de València i Leopoldo Forner Navarro, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.