José Martínez Rubio, Universitat de València

Aquell dimarts, 11 de setembre del 2001, encara no sabíem fins a quin punt la imatge icònica d'un avió travessant la segona torre del World Trade Center de Nova York ens havia d'abocar de ple als conflictes culturals del nou mil·lenni.

En el pla polític, començava la guerra postnacional i la guerra preventiva, la lluita contra un enemic invisible, la psicosi permanent d'una amenaça terrorista, el reforç del control de fronteres i de fluxos migratoris. En el pla cultural, les torres en flames desplomant-se en directe en totes les televisions del món cobrien de pols i fum el sud de Manhattan i alhora que evidenciaven la paradoxa fonamental que s'havia de manifestar amb més força durant els anys vinents: la superposició de realitat i de representació com a maneres d'accedir al món.

En 2020 va succeir un nou començament de segle. Allò que al desembre del 2019 apareixia tímidament en les notícies va anar copant quota de pantalla al llarg del gener, el febrer i el març de 2020 i va convertir la propagació d'un virus com el de la COVID-19 en una pandèmia mundial.

A partir d'un dia determinat, en pràcticament tots els països occidentals es va decretar un confinament, més o menys estricte, alhora que contemplàvem perplexos les notícies en televisió, les dades, les corbes, les previsions, els taüts esperant en un complex hospitalari improvisat, les feines de desinfecció dels edificis, les conferències de premsa de representants polítics, científics o militars.

Aquests dos esdeveniments tenen un element en comú: la projecció de la realitat a través de les pantalles, no pas com una possibilitat d'informació, sinó com a element privilegiat a través del qual poder observar allò que suceeix. Els mitjans de comunicació reprodueixen la màxima “està passant, ho estàs veient”. Amb xarxes socials que informn vint-i-quatre hores al dia, esperar la premsa matutina per comprovar com va el món ha perdut bona part del sentit i la importància. La pantalla s'ha convertit en la forma en què assimilem la realitat contemporània.

El món és virtual

Entre la realitat i la pantalla, el camí traçat ha sigut tant d'anada com de tornada i ha estimulat l'oferta i la demanda real. El sociòleg Zygmunt Bauman va nomenar a la nostra època una modernitat “líquida”. El filòsof Gilles Lipovetsky la defineix com “l'era del buit” i Jean Baudrillard havia assenyalat la proliferació de simulacres que acabaven substituint el  real. El gran divulgador filosòfic del nostre temps, Byung-Chul-Han, ha explorat aquests comportaments socials des de la noció del cansament social o des de conceptes com a “psicopolítica”.

El denominador comú a totes aquestes teories resideix en la virtualització del món, l'increment de la incertesa i la pèrdua de fe en les explicacions tradicionals. En un cert sentit, podríem parlar d'una “cultura de la sospita” que, tanmateix, no ha impedit la proliferació de nous canals virtuals per mitjà dels quals es tracta d'entendre la realitat.

Els avenços tecnològics, aplicats a la informació i l'art, han generat en el subjecte contemporani una necessitat de realitat. Mòbils intel·ligents amb càmeres i vídeos, sistemes d'enregistrament en directe, dispositius d'emissió en continu (streaming), aplicacions de comunicació en directe o emmagatzematge indiscriminat de tota mena d'arxius ofereixen a l'individu contemporani la il·lusòria possibilitat de poder registrar la seua pròpia vida i d'elaborar una narrativa sobre si mateix i el seu entorn. Les xarxes socials demostren que és l'individu qui pot relatar-se i projectar la seua realitat, i fins i tot negociar performativament la identitat que es mostra.

El  'real' és 'sembla real'

El filòsof francès Alain Badiou ha diagnosticat la “passió pel real” en les nostres societats. Aquesta passió fa camí acompanyant un subjecte individualitzat, una tecnologia desenvolupada i una comunicació en xarxa que suggereix la ficció d‟una comunitat connectada per interessos comuns. Però alhora amaga un concepte ambigu i perillós: la necessitat d'autenticitat. La connexió en directe sembla més “real” que la realitat mateixa, perquè no hi ha res que filtre i ordene aquesta realitat.

Així, els comportaments dels concursants de Gran Germà semblen més “reals” que qualsevol comèdia de situació  (sitcom) de referència. En el món del porno s'imposen les càmeres web els repositoris digitals de sexe amateur. En la política es reclama una democràcia directa i es vota contra aquelles instàncies de mediació en què s'han convertit els partits polítics (el sistema) en favor de candidats forts (des de Donald Trump fins a Marine Le Pen) i programes contundents (des del Brexit fins a l'extrema dreta). La cosa pròpia d'una societat perplexa, com diria el filòsof Daniel Innerarity. És a dir, el tipus de societat actual que camina desconcertada, plena d'incerteses, en què el futur sembla inexistent o ombrívol, i on els reclams de veritats absolutes i marcs de certitud semblen reclamar respostes contundents.

L'era digital ha dinamitat tot un sistema de mediacions amb la promesa de més realitat. Una realitat més crua, més directa, potser més dolorosa, però absolutament més autèntica.

Ací és on apareix la paradoxa: l'increment en l'oferta i la demanda de l'autenticitat només es fa possible a través de la creació de nous simulacres en televisió, a internet o en el món de l'art.

Trump és la conseqüència de la ficcionalització de la vida pública, l'espectacularització de la política i la seua reproducció viral a través de pantalles, que donen –paradoxalment– més sensació d'autenticitat en la societat nord-americana. Marine Le Pen, Giorgia Meloni, Santiago Abascal, Alvise Pérez i altres militants neofeixistes s'han apropiat de l'ecosistema digital per minar la credibilitat del sistema democràtic, intoxicar amb boles el debat públic, alçar la bandera de la desinhibició discursiva contra discursos oficials o convencionals i incrementar els nivells d'incertesa i malestar. Ho han fet a través de pantalles, però paradoxalment l'impacte sobre la realitat no tecnològica és perfectament constatable.

El perfil de Facebook és un simulacre d'identitat. La conversa per X és un simulacre de deliberació pública. La connexió per streaming és un simulacre de neutralitat. La imatge a Instagram és un simulacre d´espontaneïtat… I, tot i això, semblen contenir una dosi de naturalitat que les converteixen en reals. Així doncs, realitat i simulacre no sols conviuen, sinó que s'imposen alhora, i són potser la millor expressió del nostre temps.

Cada àmbit digereix l'impacte digital de manera particular, però cadascún reprodueix la mateixa lògica contradictòria: mentre es generen imatges que dilueixen el valor d'una realitat original, la societat incrementa la seua ansietat per trobar l'autenticitat sota el discurs, la imatge o la pantalla .

José Martínez Rubio, Professor Titular de Literatura Espanyola. Departament de Filologia Espanyola, Universitat de València, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.