Ignacio Suay-Matallana, Universitat de València; Alfredo Moralejo Alonso, Universitat d'Alacant i Ángeles Gómez Martínez, Universitat Miguel Hernández

Un dels principis que sustenten l'economia circular és l'aprofitament i lextensió de la vida útil dels equips tecnològics per mitjà de la reparació i el recondicionament.

L'associació d'aquestes activitats amb la cura mediambiental i les dificultats d'accés a matèries primeres i energia han reforçat l'interès pel manteniment de la tecnologia.

Ara bé, això no és pas nou. Diversos historiadors de la tecnologia reivindiquen el manteniment com una part essencial de l'activitat econòmica i tècnica realitzada per les enginyeries.

Per què interessen només els invents?

Amb tot, la història ha prestat escassa atenció a l'ús i el manteniment de la tecnologia i ha privilegiat, generalment, l'estudi de la invenció en el marc d'una cultura obsessionada amb la idea d'invenció i els innovadors.

Enfront d'aquesta tendència, altres experts proposen un reenfocament de la història de la tecnologia centrada en el seu ús i que incloga aspectes habitualment oblidats, però fonamentals per a la seua comprensió com la reparació o el manteniment. Una orientació que –defensen els seus propulsors–, permetrà entendre millor la relació entre la tecnologia i la societat.

L'estudi de la història de l'empresa espanyola Construcciones Aeronáuticas S.A (CASA) i del C-212 o Aviocar –un de sus productes estrella des del principi de la dècada dels 70 fins a l'arribada del segle XXI– proporciona un interessant exemple del significat que el manteniment ha tingut en la indústria aeronàutica.

Fabricació d'avions en els anys 20

CASA va ser fundada a Getafe el 1923 amb l'objectiu de produir avions amb estructura metàl·lica, una novetat en aquell moment, per a l'Aviació Militar Espanyola. Després de la Guerra Civil es va dedicar fonamentalment a la fabricació sota llicència d'avions de disseny alemany de la dècada de 1930.

Els convenis hispano-nord-americans de 1953 van posar fi a aquest negoci, però van donar a aquesta empresa espanyola l'oportunitat de convertir-se en un important centre de manteniment dels avions que les Forces Aèries dels Estats Units (USAF) tenien a l'Europa Occidental durant la Guerra Freda.

Aquestes activitats van representar per a CASA una imponent facturació (la USAF arribaria a ser-ne el principal client) i, a més, van posar en contacte els seus tècnics amb alguns dels avions i fabricadors capdavanters del moment.

Les empreses dels Estats Units van facilitar equipament, materials i formació als tècnics espanyols per a fer les tasques de revisión, reparació i modernització dels seus avions, en les quals aquests es desmuntaven, revisaven i reparaven i, després d'això, es calibraven i provaven.

Activitats de manteniment

Les activitats de manteniment es van convertir així en un mecanisme de transferència de tecnologia per a la indústria aeronàutica espanyola. En paraules de l'enginyer aeronàutic i expert en la història de la indústria aeronàutica Jose Antonio Martínez Cabeza, “van deixar un coneixement global sobre el que era el disseny i l'estructura d'un avió modern”.

El 1964, l'Oficina de Projectes de CASA va començar a desenvolupar el C–212, un avió de transport lleuger per a ús militar i civil que es va convertir en el primer èxit internacional de la indústria aeronàutica espanyola. La facilitat de manteniment va ser un dels objectius dels seus dissenyadors i un dels arguments utilitzats per a vendre'l.

El C–212 oferia un disseny senzill, robust i versàtil, poc sofisticat, però amb unes característiques aerodinàmiques molt estudiades que li permetien enlairar-se i aterrar en pistes curtes de terra o herba, molt adequat per a exèrcits petits a Àfrica, Llatinoamèrica o Àsia i per a companyies aèries sense grans recursos tècnics.

Per a aquests clients, la facilitat de manteniment i la resistència estructural suposaven un gran avantatge, malgrat que, a aquest efecte, calgués savrificar característiques com la pressurització de la cabina o el tren d'aterratge retràctil, que haurien permès més velocitat i una distància màxima de vol.

Èxit comercial

L'èxit comercial obtingut per l'Aviocar (se'n van vendre quasi 500 unitats a 92 operadors civils i militars distribuïts en 43 països dels cinc continents) va fer necessària la creació d'un nou departament de postvenda per a cobrir les necessitats de manteniment dels seus clients.

El seu objectiu era proporcionar documentació, formació, assistència tècnica i recanvis als seus operadors i en va ser nomenat director Jesús Salas Larrazábal, enginyer aeronàutic de gran prestigi en aquell moment.

Aquest departament es va convertir en una peça important en diversos sentits. D'una banda, duia a terme una tasca fonamental per assegurar el funcionament adequat i segur dels C–212 en les circumstàncies i necessitats de cada usuari.

D'altra banda, el seu personal mantenía contacte directe amb els clients i la seua feina anava més ennlà de l'aspecte purament tècnic. Com recorda Antonio Torres Portero, representant tècnic en postvenda de CASA i Airbus entre 1981 i 2018, ells eren “la punta de llança de CASA en els clients i havíem de mantenir alta la bandera de l'empresa". Com a conseqüència, aquestes activitats es van convertir en un nou negoci per a la companyia.

La perspectiva del coneixement i l'experiència

La història del manteniment també aporta una perspectiva diferent sobre el coneixement tècnic i la seua autoritat.

Enfront de la imatge de les tecnologies com a disciplines teòriques i especialitzades on els enginyers són els majors experts, la figura dels representants tècnics i la seua experiència en CASA mostra la diversitat de coneixements, capacitats i formes d'aprenentatge que conformen la tecnologia.

Aquests professionals eren generalment mecànics aeronàutics (acui dia tècnics de manteniment aeronàutic), capaços d'entendre i intervindre en tots els sistemes dels avions i per als quals el coneixement global era més valorat que el coneixement profund d'un sistema concret.

Les “habilitats suaus” –com l'empatia, la capacitat de comunicació, negociació y el coneixement del funcionament de l'empresa– eren vitals en la seua tasca com a ambaixadors de l'empresa davant el client.

Aquests coneixements i el contacte directe amb els usuaris feien dels professionals una veu autoritzada que, en paraules d'Antonio Torres, transmetien “el que els enginyers o altres no podien veure, la vivència directa del problema o de la situació”.

Història de la tecnologia

Analitzar la història del manteniment d'un producte tecnològic tan versàtil com el C–212 ofereix una visió distinta de l'activitat tecnològica, allunyada de les oficines de disseny i els centres de fabricació, que també mereix estudiar-se i contar-se.

Una història de la tecnologia amb aprofundiment en l'ús i el manteniment és més rica i complexa, presenta una nova panoràmica sobre qui i com la van construir i utilitzar, i permet reflexionar sobre els seus interessos, motivacions i dificultats.

Ignacio Suay-Matallana, Professor d'Història de la Ciència, Universitat de València; Alfredo Moralejo Alonso, Estudiant del Màster interuniversitari en Història de la Ciència i Comunicació Científica, Universitat d'Alacant i Ángeles Gómez Martínez, Professora d'Història de la Ciència i Comunicació Científica, Universitat Miguel Hernández

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.