Mª Engracia Muñoz Santos, Universitat de València

Com tots els anys per Setmana Santa, la televisió s'inunda de pel·lícules “de romans”, autèntics clàssics d'aquestes dates, com la mítica Ben Hur. Per això he cregut interessant fer un repàs ràpid al més gran i trepidant espectacle de l'antiga Roma: les curses de carros al circ.

Certament, en aquestes competicions els esportistes desafiaven la mort per poder aconseguir la glòria. Vegem en què consistia una jornada per a un uriga.

De Ròmul a Taquini

Encara que Tarquini Prisc (o el Vell; segle VI abans de l’era comuna, a. e. c.) va ser el primer a introduir aquestes competicions a l'urbs, el mite atorga a Ròmul la primera celebració.

Aquest va voler reunir els seus veïns, allà pel segle VIII a. e. c., amb l'excusa de celebrar uns jocs en honor del déu Consus. La celebració, en principi, constava d'unes curses de carros. Les famílies sabines al complet, pares i fills, van acudir a la invitació. En un moment determinat de la jornada, després d'un senyal, es va dur a terme el pla de Ròmul: segrestar les joves sabines per emparellar-hi els seus col·legues, els primers romans, que tenien una important falta de dones amb les quals ajuntar-se i procrear en el seu encara petit poblet.

Localització i regles

Les curses tenien lloc al Circ Màxim. Era l'edifici de màximes dimensions de Roma, on cabien prop de dos-cents mil espectadors. En la seua arena es feien curses de cavalls, venationes o caça d'animals, i lluites de gladiadors. Però el que més espectadors atreia eren les curses de carros conduïdes per aurigues.

Al principi només hi participaven dos equips: rojos (factio russata) i blancs (factio albata). Amb August s’hi van afegir els blaus (factio veneta); i els verds (factio prasina) van aparèixer ja en època de Calígula. Sobre la passió que suscitaven els colors, conta això Plini el Jove:

“Se celebraven uns jocs de circ, un tipus d'espectacles que no m'agrada gens ni mica. Res de nou, res de diferent, res que no en tingues prou d’haver vist una vegada. Per tot plegat, em resulta sorprenent que tants milers d'adults desitgen veure una vegada i una altra amb una passió tan infantil cavalls corrent i aurigues drets sobre els carros. Si fossen atrets a l'espectacle per la velocitat dels cavalls o per l'habilitat dels aurigues, hi hauria almenys una certa raó; però allò que ells aplaudeixen és un color, és un color allò que ells estimen, i si en plena cursa i enmig de la competició s'intercanviessen els colors, aquest per allà i aquell per ací, el favor i l'entusiasme de la gent canviaria igualment, i abandonarien de sobte aquells famosos aurigues, aquells famosos cavalls, que reconeixen allà lluny, i els noms dels quals aclamen”. 

(Cartes IX, 6).

La posició dels cavalls que tiraven el carro era molt important. El de l'extrem esquerre era el més fort i veloç, perquè corria pel costat de la spina. La spina (espina) era un mur que travessava l'arena del circ de forma longitudinal (no oblidem que el Circ Màxim tenia una planta allargada) i que servia d'element al voltant del qual els corredors giraven a gran velocitat. El carro més pròxim a aquesta jugava amb avantatge, ja que recorria menys metres en els seus girs i tenia més possibilitats de guanyar si no s'estavellava contra la mateixa espina o amb qualsevol altre carro que volgués envair el seu espai o avançar-lo.

Els cavalls de l'interior anaven subjectes al braç del carro, però els situats a l'exterior es guiaven només amb el corretjam. L’auriga dirigia els cavalls amb els malucs, on tenia lligades les regnes. D'aquesta manera podia tenir lliures les mans per a utilitzar la tralla.

No cal ni dir que hi havia tramposos i que les apostes en tenien molta culpa. El sabotatge i fins i tot la màgia eren una cosa recurrent en les curses a causa de la gran rivalitat entre les faccions i els seguidors d'aquestes. S'escrivien peticions de malediccions als déus per a portar la desgràcia als conductors dels carros de la facció oposada. A vegades els cavalls i els aurigues eren enverinats.

Un dia en el circ

L'espectacle començava, en la seua part pública, amb la desfilada d'obertura o pompa que recorria els carrers de Roma. Diversos fòrums partien del Capitoli fins a l'entrada del Circ Màxim, al qual s'accedia per la porta principal. Es tractava d'una gran processó en què participava el representant de l'Estat (era l'erari públic el que assumia les despeses), els aurigues, músics, cors, veïns de la ciutat i les estàtues dels déus, entre els quals, les de Mart i Júpiter. La desfilada era sorollosa i vistosa i les faccions s'hi exhibien amb els seus acolorits emblemes.

Ja al circ, cada corredor se situava al seu lloc. Abans s'havia fet un sorteig per a determinar des de quin lloc del carcer, les portes de fusta, eixirien. El sorteig es duia a terme amb unes boles que eren introduïdes en un bombo i es mesclaven. S'anaven extraient d'una en una. La primera bola, depenent del color, determinava quin equip decidiria abans que la resta en quin lloc se situaria per a l'eixida.

Quan l'editor donava el signum mittere, el senyal, començava la cursa. El patrocinador deixava caure una tela blanca (mappa) a terra. Pot ser que, a més, hi hagués algun tipus de so –una trompeta–, ja que no tots els aurigues i espectadors podrien veure el senyal. El sistema de tancament dels carceres que contenia els nerviosos cavalls s'obria i els carros eixien a la cursa.

La competició consistia a fer set voltes entorn de l'espina del circ. Guanyar depenia tant de la velocitat com de l'estratègia i l'astúcia dels corredors. Cada volta era d'uns 560 m, la qual cosa en total feia quasi 4 000 m de recorregut. Amb Cèsar i August, el nombre de curses al dia podia arribar a dotze. Amb els Flavis va arribar a ser de cent.

Per a comptar les voltes s'utilitzava un sistema d’“ous” (ouarium) o dofins (delphinium). Se situaven sobre l’espina i disposaven de set elements mòbils que accionava un operari a mesura que s'anaven corrent les voltes i es trepitjava una línia marcada de blanc.

Els xocs dels carros, o naufragia, no eren estranys. El conductor del carro portava sobre el cap un elm de metall, una túnica curta molt ajustada del color que representava i una faixa cenyida amb corretges. Entre aquestes tires portava un punyal. L’utilitzava si, per accident, havia de tallar el corretjam per evitar ser arrossegat per terra pels cavalls i aixafat pels animals dels altres corredors.

En general, la competició era de quadrigues, és a dir, de carros tirats per quatre cavalls, encara que es coneixen altres curses amb carros d'altres mides, com els biga (dos cavalls), els triga (de tres) o el carro més rar, tirat per deu cavalls.

Qui guanyava?

L’auriga vencedor era el que primer trepitjava la línia de meta. Se’l premiava amb una palma, una corona de llorer i rebia un premi en diners que repartia entre la família quadrigonia  (l'equip). Sobre la quantitat del premi per les victòries, sabem que l’auriga Aureli va guanyar 34 milions de sestercis. Després de la cerimònia, el guanyador feia una darrera volta pel circ, al voltant de l’espina, per rebre els aplaudiments del públic.

Alguns aurigues eren tractats com a herois a la ciutat. Coneixem l'exemple de Gai Apuleu Diocles, un auriga hispà nascut a Augusta Emèrita. Va viure al voltant de l'any 104 i se'l considera el més famós corredor de la història de Roma. Va córrer durant vint-i-quatre anys, es va retirar als quaranta-dos i va morir quatre anys després. S'afirmava que havia participat en 4 257 curses i havia aconseguit 1 462 victòries, en la majoria conduint una quadriga.

Mª Engracia Muñoz Santos, Investigadora. Arqueòloga i historiadora., Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.