M. Julia Suso López, Universitat de València

Si mai heu vist un estel fugaç en una nit de cel ras, segurament algú us deu haver convidat a demanar un desig. Ara bé, es tracta d'un fenomen natural sense cap connotació màgica, més enllà de la seua gran bellesa.

Què és realment un estel fugaç? D'on procedeixen aquests cossos brillants en moviment? Com i quan podem observar aquest fenomen astronòmic?

Pluja de meteors o estels fugaços?

Encara que popularment els anomenem estels fugaços, realment no són estels sinó partícules de pols incandescent. Per a entendre per què, convé distingir primer entre meteoroide, meteor i meteorit.

S’anomena meteor el fenomen astronòmic que es produeix quan una o diverses partícules de matèria (meteoroides) entren a l'atmosfera a gran velocitat. Aquests meteoroides, que solen ser de mida molt reduïda (entre una dècima de mil·límetre i alguns centímetres), són fragments de pols, de gel o de roques que vaguen per l'espai.

Per efecte de la gravetat del nostre planeta, si la seua trajectòria és prou pròxima, són atrets i es precipiten cap a la Terra i xoquen a gran velocitat amb les molècules d'aire de l'atmosfera. A causa del fregament arriben a temperatures molt elevades i entren en incandescència, de manera que en el descens produeixen una trajectòria lluminosa i brillant que fa que s'assemblen a estels.

La durada d'aquest fenomen sol ser molt curta (fraccions de segon, d'ací ve el qualificatiu ‘fugaç’) i dependrà de la grandària, de la velocitat i de la composició de les partícules.

Els meteors comencen a emetre llum a uns 100 quilòmetres d'altura sobre la superfície terrestre. Normalment deixen de veure's quan s'han consumit totalment (en arribar a uns 60-70 km d'altura).

Per tant, com que realment no són estels, la cosa més apropiada –encara que menys romàntica– seria anomenar-los pluja de meteors en comptes d'estels fugaços.

A vegades, amb molta sort, podem veure uns meteors enormes i brillants. Semblen boles de foc i deixen un rastre luminós que dura diversos segons, fins i tot minuts, i que arriba a produir fenòmens sonors i explosions. A aquests meteors, se’ls dona el nom de bòlids.

Si els meteoroides, les partícules que entren a l'atmosfera, són de gran mida (una massa inicial superior a 1 kg), pot ser que no es desintegren totalment. Si algun fragment arriba a la superfície del planeta, parlem de meteorits (pedres que ens cauen de l'espai). N’hi ha moltes col·leccions amb meteorits recuperats, i estudiar-los ens permet descobrir la composició de cossos celestes més enllà de la Terra.

Quin és l'origen de les pluges de meteors?

D'on provenen les partícules de l'espai exterior que produeixen els meteors? Algunes d'aquestes partícules existeixen des de la formació del sistema solar, però la majoria es produeixen durant el viatge d'alguns cometes al voltant del Sol.

A mesura que dibuixen la seua òrbita al voltant del Sol, els cometes (enormes cossos de gel i roca), per efecte de la calor i del vent solar, desprenen a l'espai una sèrie de gasos, pols i materials rocosos que romanen en una òrbita molt similar a la del cometa. D'aquesta manera, cada cometa va formant una espècie d'anell amb els fragments que ha anat soltant després de cada pas.

Si la Terra, en la seua òrbita entorn del Sol, es creua amb un d'aquests anells, alguns d'aquests fragments rocosos amollats pel cometa són atrapats pel camp gravitatori de la Terra i cauen a gran velocitat a través de l'atmosfera formant la pluja de meteors.

Quan podem observar les pluges de meteors?

Quan fem vacances, pot ser que ens trobem en algun lloc lluny de la contaminació lluminosa de les grans ciutats i que aprofitem per a eixir de nit de forma relaxada. Si tenim la temptació de mirar cap amunt, quedarem sorpresos per la vista d'estels, planetes, galàxies, fins i tot de la Via Làctia. I tal vegada tindrem també la sort d'observar algun estel fugaç.

Però els estels fugaços no sols poden observar-se a l'estiu. De fet, cada any es produeixen catorze pluges d'estels de les quals deu poden observar-se de nit. Cadascuna està associada al pas d'algun cometa que ha deixat un rastre de meteoroides en el seu viatge.

Les pluges de meteors més populars possiblement són els Perseids, també dites les Llàgrimes de Sant Llorenç perquè el seu màxim d'activitat, a mitjan agost, és pròxim a aquesta festivitat. El cometa progenitor dels Perseids és el cometa Swift-Tuttle. El màxim ritme de caiguda de meteors sol produir-se cap al 13 d'agost (pot anar variant), amb una mitjana de caiguda d'uns cent meteors per hora.

Però tant els Quadràntids (visibles al gener), amb un ritme de cent vint meteors per hora, com els Gemínids (al desembre), amb un ritme també d'uns cent vint per hora, són igual d'espectaculars.

Aquest ritme de caiguda és el que s'observaria a simple vista en un lloc en què el radiant es trobés en el zenit i les condicions de visibilitat fossen òptimes. De manera que, si eixim a observar una pluja de meteors, hem de ser moderats en les nostres expectatives i no desil·lusionar-nos si en veiem menys dels esperats.

És important conèixer el concepte de radiant de la pluja de meteors perquè és el punt en el cel des del qual semblen sorgir els estels fugaços en l'instant de màxima ocurrència. Aquest punt pot definir-se de manera precisa en forma de coordenades astronòmiques, però també es descriu com la regió del cel en què es troba la constel·lació que dona nom a la pluja de meteors. Com Perseu per als Perseids o els Bessons (Gèmini) per als Gemínids.

Consells per a l'observació

• Trobar zones amb poca contaminació lluminosa (per tant, i per desgràcia, lluny de les ciutats) des de les quals es domine l’horitzó més ample possible.

• Tenir molta paciència: els estels fugaços no apareixen de manera constant ni de seguida que comencem la nostra observació.

• Si és possible, cal eixir a observar en nits sense lluna o amb lluna pròxima a la lluna nova.

• Saber localitzar la constel·lació de referència del radiant (zona d'on semblen sorgir els meteors).

• Tombar-se còmodament a mirar el cel.

• Mirar a simple vista. Per a contemplar aquest fenomen necessitem observar una regió àmplia de la volta del cel, per la qual cosa no és necessari (ni recomanable) utilitzar prismàtics.

• Encara que siga estiu, cal portar roba d'abric i provisions per a aguantar de manera còmoda l'observació.

I si no aconseguim veure cap meteor, sempre podrem gaudir de la meravellosa experiència de contemplar el nostre firmament.

M. Julia Suso López, Doctora en Matemàtiques especialitat Astronomia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.