Jose Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València i Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Universitat de València

Avui dia Lord Byron (1788-1824) és considerat una de les figures clau de la literatura anglesa. En els seus textos s'aprecia un estil romàntic i melancòlic, amb una rica i emotiva expressió del paisatge i de les emocions humanes.

En l'aspecte personal, va patir múltiples problemes de salut al llarg de la vida, des de vertígens, coixesa, gonorrea i malària fins a bulímia i anorèxia. Dels dubtosos mètodes terapèutics que s'empraven en el seu temps, en va deixar constància en el seu conegut poema èpic burlesc Don Joan. Ací citava, per exemple, el consum d’epsomita o sal d'Epsom, l'ingredient actiu principal de les quals és el sulfat de magnesi. S'utilitzava com a laxant, relaxant muscular –en solucions per a remull– i, combinades amb altres emètics i catàrtics forts, per a purgar i ocasionar vòmits.

Dietes massa rigoroses

En la joventut, Byron va seguir rigoroses dietes per evitar el problema de sobrepès que patia sa mare. Va experimentar amb règims que implicaven consumir un quart de lliura de carn al dia, acompanyada d’una curta mesura de vi.

En els seus darrers anys va recórrer al vinagre, creient que aquest líquid agre podria reduir-li la gana. La pèrdua de pes va ser dràstica, però el preu que va pagar va ser alt: els problemes dentals, els vòmits i la diarrea es van convertir en una part constant de la vida. En prenia només amb aigua i arròs, ja que creia que així potenciava l'efecte purgant, que li provocava vòmits i diarrea.

Com a resultat d'aquesta i altres dietes dràstiques, l'escriptor va aconseguir reduir l’índex de massa corporal (IMC) de 29,7 a 22,1 kg/m² almenys dues vegades en la vida, en 1806 i en 1822. Abans de la segona pèrdua significativa de pes, mentre es trobava a Venècia, el seu aspecte va inquietar el seu advocat, que va indicar que Byron es mostrava pàl·lid, inflat i citrí.

Víctimes del vinagre

La dieta del vinagre no era un fenomen nou en l'època de Byron, com ho demostren diversos esdeveniments tràgics. Un dels primers casos publicats va tenir com a protagonista una dona francesa anomenada Mademoiselle Lapaneterie en 1733. Preocupada per la seua robusta constitució i el color rogenc de la pell, va seguir el consell d'una veïna, que li va suggerir beure un gotet de vinagre al dia per perdre pes i lluir un cutis més blanc.

Com va publicar el metge Pierre Desault, Lapaneterie va seguir aquest tractament durant més d'un mes, i va observar que perdia pes i que el seu rostre vívid, indesitjable per a les dames de l'època, s'esmorteïa en pal·lidesa. Ara bé, prompte va començar a patir tos, suors nocturnes, nàusees, inflor de peus i cames i diarrea, fins que, finalment, va morir.

Un segon cas es va produir en 1826, dos anys després de la mort de Lord Byron. Louise, una jove de Dijon (França), va recórrer al vinagre perquè “els joves de la regió on vivia es burlaven d'ella”. El règim també la va portar a la tomba.

Malgrat aquests esdeveniments, l'ús del popular ingredient de cuina com a base de dietes d'aprimament va gaudir de reputació a Europa –sobretot a França– durant el segle XVIII i va continuar sent popular fins a mitjan XIX.

El consum excessiu perjudica seriosament la salut

En 1998, un grup d'investigadors del Departament de Medicina Interna de l'Hospital Universitari d'Innsbruck (Àustria) va observar que l'alt consum de vinagre pot produir tres efectes nocius:

• Hipocalcèmia: Nivells baixos de calci en el sèrum sanguini, que poden causar espasmes musculars. 

• Hiperreninèmia: Resposta homeostàtica a la reducció de la pressió de perfusió renal o flux plasmàtic a causa de nivells elevats de renina (una hormona produïda pels ronyons) en la sang. Això provoca hipertensió arterial i insuficiència renal.

• Osteoporosi: Condició que afebleix els ossos i que els fa fràgils i més propensos a fracturar-se.

Dents “picades”

Uns anys després, es va publicar el cas clínic d'una jove de quinze anys que mostrava erosió dental a causa de la ingestió diària d'un got de vinagre de sidra. Curiosament, Byron estava preocupat per les seues dents, menudes i regulars. Mastegava i fumava tabac pensant que així preservaria la dentició i, en anys posteriors, per evitar la fam. Al final de la vida, conservava unes dents blanques, però s'havien tornat una mica fluixes.

Almenys un estudi ha demostrat que el vinagre blanc, el vinagre de poma i el peròxid d'hidrogen tenen, efectivament, efectes emblanquidors i debilitadors en les dents. A més, en 2016 es va observar que el vinagre blanc pot causar un dany superior a la duresa i la qualitat de l'esmalt.

Segons un estudi fet pel grup de recerca de Phillipp Kanzow, la presència i la gravetat d'aquests defectes erosius depenen de diversos paràmetres, com la nutrició, la composició de la saliva, les malalties i l'estrès mecànic per abrasió.

Efecte saciant

Quant a l'efecte aprimador que Byron va atribuir al vinagre, probablement provenia del seu efecte de sacietat. En 1998 es va demostrar que l'àcid acètic –principal responsable del sabor i l'olor del condiment– redueix significativament les respostes de glucosa i insulina després de menjar, potser vegada a causa d'una taxa de buidament gàstric retardat.

Això suggereix que l'augment de sucre en la sang després de menjar es redueix amb la ingesta de vinagre, ja que la digestió dels aliments demana més temps i el cos, per tant, tarda més a descompondre els carbohidrats continguts en el menjar.

El nostre estudi suggereix que, si bé la dieta del vinagre va ajudar Byron a perdre pes i li va augmentar la pal·lidesa, el consum a llarg termini podria haver contribuït significativament a l'anorèxia nerviosa, complicada per episodis de bulímia, que patia.

Jose Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València i Mª Inmaculada Zarzo Llobell, Estudiant de Doctorat en Medicina, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.