Carlos Briones, Centro de Astrobiología (INTA-CSIC) i Juli Peretó, Universitat de València

La situació tan extraordinària que estem vivint a conseqüència de la pandèmia de COVID-19 només és comparable, salvant les distàncies, a la que fa poc més d'un segle va patir el món amb la de grip de 1918. Els efectes que ha produït el nou coronavirus SARS-CoV-2 en tots els països són d'una enorme gravetat des dels punts de vista clínic, econòmic i social. Davant això, el personal sanitari està donant la vida (en alguns casos de manera literal, lamentablement) per intentar salvar la dels altres. No els agrairem mai prou tot allò que estan fent. Els científics intentem aportar també la nostra feina i experiència per al coneixement d'aquest virus i per a combatre’l.

Tanmateix, alhora estan difonent-se també per diferents vies informacions falses, esbiaixades i malintencionades sobre tot allò que es relaciona amb aquesta pandèmia. En un món globalitzat en què triomfen els rumors falsos propagats a velocitat meteòrica per tot el planeta, un dels temes que genera més desinformació és el relatiu a l'origen del SARS-CoV-2. Així, els conspiranoics més imaginatius han afirmat que és un virus artificial, fabricat en un laboratori.

La ciència no es basa en opinions

A diferència dels opinadors, els científics es basen en dades i en el pensament racional. Així, després de comparar a escala molecular aquest amb altres virus relacionats que han estat caracteritzats durant les darreres dècades (des que en 1965 va ser descrit el primer coronavirus), la comparació ens diu just el contrari.

El SARS-CoV-2 no és un virus artificial, sinó que ha sorgit per selecció natural a partir d'altres del gènere Betacoronavirus, dins de la família Coronaviridae. El seu genoma (una cadena d'ARN d'uns 29 900 nucleòtids de llargària) mostra diferents percentatges de similitud de seqüència respecte als altres sis coronavirus humans coneguts. Entre aquests, n’hi ha dos que es van fer tristament famosos en els primers anys d'aquest segle: el SARS-CoV-1, causant de l'epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) en 2002, i el MERS-CoV, que va produir l'epidèmia de la síndrome respiratòria de l'Orient Mitjà en 2012.

Les anàlisis de les seqüències genòmiques mostren que, com els altres coronavirus humans, el SARS-CoV-2 és també d'origen animal. Representa un nou cas de zoonosi, és a dir, una infecció produïda a través d'un “salt d'hoste” del patogen des d'una altra espècie animal fins a la nostra.

Per exemple, un coronavirus molt similar al SARS-CoV-1, responsable de l'epidèmia de 2002, va ser en el seu moment identificat en civetes de palmera comunes (Paradoxurus hermaphroditus) d'un mercat d'animals vius a Guangdong (Xina), així com també en treballadors del mateix mercat.

Per la seua banda, el nou SARS-CoV-2 no té el SARS-CoV-1 com el parent més pròxim. Avui dia, els membres del gènere Betacoronavirus més semblants al virus causant de la COVID-19 s'han trobat en ratpenats (el virus anomenat BatCoV RaTG13, que infecta l'espècie Rhinolophus affinis) i en pangolins malais (amb diverses seqüències detectades en l'espècie Manis javanica).

Però la transmissió directa des d'aquests mamífers als humans en èpoques recents és molt poc probable, atesa la gran distància genètica entre aquests virus: el llinatge del SARS-CoV-2 podria haver-se separat dels coronavirus de ratpenat coneguts fa almenys 40 anys. Per tant, estan cercant-se coronavirus més similars al SARS-CoV-2 en una altra o en altres “espècies X” que hagen pogut actuar com a intermediàries en el salt definitiu fins als humans.

Una altra opció és que, a partir d'una transmissió llunyana des de ratpenats o pangolins, aquest coronavirus haja evolucionat en la nostra espècie durant molt de temps de manera asimptomàtica, fins que fa pocs mesos va augmentar la seua virulència i va començar a produir la malaltia COVID-19.

Una dada molt interessant és que, en analitzar detalladament la seqüència d'aminoàcids de la proteïna que forma les característiques espícules de diferents coronavirus, la del SARS-CoV-2 presenta algunes diferències molt clares respecte a les altres de la família.

Aquestes mutacions, i sobretot la inserció de quatre aminoàcids en un lloc concret de la seua estructura, no podrien haver sigut predites per cap científic a partir de les dades genòmiques prèviament conegudes. De fet, el genoma del SARS-CoV-2 ni tan sols conté els “rastres” que deixarien les tècniques usades per a fer enginyeria genètica en el virus.

A més, s'ha comprovat que la interacció entre aquesta proteïna de les espícules del SARS-CoV-2 i el receptor cel·lular (la nostra proteïna de membrana anomenada ACE2) no es produeix segons seria esperable d'un procés “dissenyat” per a optimitzar el contacte i, per tant, per a tractar de generar un virus més eficient per a infectar-nos.

Menyspreu de la ciència

A diferència de com treballen els enginyers (siguen industrials o genètics), l'evolució biològica no va a la recerca de la “perfecció” o l’“optimització” sinó que fa bricolatge amb allò que té disponible: les solucions que adopta no són les òptimes, només aquelles prou viables en cada cas per a continuar avançant. Aquest n’és un bon exemple.

Per tant, no és defensable que un d'aqueixos “científics bojos” de les males pel·lícules de ficció haja sigut capaç d'idear (i, menys encara, de sintetitzar) un virus com el SARS-CoV-2. De fet, aquesta és una curiosa característica dels conspiranoics: menyspreen totes les proves que els arriben des de la ciència, però alhora ens atorguen als científics unes capacitats extraordinàries, com seria la de construir un nou virus al laboratori.

Ben al contrari, la natura sí que sap fer-ho quan disposa de prou temps i es produeix un contacte estret entre diferents espècies animals amb la freqüència necessària. En aquest cas, tots dos requisits s'han pogut donar al sud-est asiàtic, especialment als mercats d'animals vius (com el de Huanan, a Wuhan, a la província xinesa de Hubei), amb el qual la natura ha pogut exhibir tot el seu potencial.

Propaganda conspiranoica

Una altra de les hipòtesis infundades en relació amb l'origen de la pandèmia, que s'ha posat damunt la taula des del 14 d'abril de 2020* en alguns mitjans de comunicació nord-americans, com ara un columnista del Washington Post i la cadena Fox, encoratjats des de la Casa Blanca, és que el SARS-CoV-2 es va alliberar des d'un laboratori de l’Institut de Virologia de Wuhan.

En aquest centre sí que s'ha treballat amb el coronavirus de ratpenat BatCoV RaTG13 que citàvem adés. Però, tal com ha indicat en un comunicat del 16 d'abril l'eminent viròleg Edward H. Holmes (investigador de la Universitat de Sydney, Austràlia, i autor de diversos articles sobre l'origen del SARS-CoV-2, entre els quals, els dos citats més amunt), atesa la gran distància genètica ja comentada, resulta evident que aquest virus de ratpenat no pot ser l'antecedent directe del que ha produït la pandèmia de COVID-19. De manera molt gràfica, Rasmus Nielsen, genetista de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, ha indicat en el seu compte de Twitter que tots dos virus són “tan similars entre si com una persona i un porc”.

Tot i això, a l'hora de valorar l'impacte d'aquestes notícies infundades no podem passar per alt que una enquesta recent xifra en un 48 % la proporció de ciutadans nord-americans que consideren el president Trump com una font d'informació fiable sobre el coronavirus.

A més, al rumor fals del virus fabricat en un laboratori i després alliberat des d'aquest, s'hi ha sumat fins i tot un premi Nobel que proposa, sense gens de fonament bioquímic, genètic ni evolutiu, que el SARS-CoV-2 conté seqüències del virus de la immunodeficiència humana (VIH), causant de la sida, introduïdes de manera artificial.

Molts virus, incloent-hi els coronavirus, el VIH i el virus del refredat comú, contenen fragments genòmics similars adquirits en algun moment llunyà del seu passat evolutiu, però això no té res d'extraordinari.

Davant tota aquesta sèrie de rumors falsos, l'OMS ha hagut d'eixir al pas per tornar a recordar que l'origen més probable del coronavirus SARS-CoV-2 és la infecció des d'animals no humans.

El culpable és la promiscuïtat viral

Contràriament a la idea de la fuita des d'un laboratori, l'origen d'aquest nou coronavirus humà en la natura està clarament secundat per aqueixa promiscuïtat viral que esmentàvem. En aquest context, paga la pena recordar les dades aportades pel zoòleg i ecòleg nord-americà Peter Daszak des del seu compte de Twitter: entorn del 3 % de la població rural del sud-est asiàtic té anticossos contra coronavirus de ratpenats, i s'ha calculat que aproximadament 1,7 milions de persones s'exposen cada any a aquests virus animals. A partir d'ací, sens dubte l'evolució pot fer la resta.

Així, per tot el que avui sabem, és inversemblant que el “pacient 0”*** d'aquesta pandèmia fos un treballador de l’Institut de Virologia de Wuhan infectat pel BatCoV RaTG13. No hi ha cap prova que en aqueix institut o en cap altre s'haja treballat amb el virus humà SARS-CoV-2 abans que les autoritats xineses comuniquessen les primeres infeccions a Wuhan, el 30 de desembre de 2019. De totes maneres, vist com se sol manejar la informació en aquell país i els antecedents que existeixen, pagaria la pena investigar a fons si s'ha produït una ocultació de dades sensibles sobre aquest tema.

En qualsevol cas, aquesta hipòtesi, sense fonament científic però probablement útil en el tauler de la geoestratègia mundial (sobretot en el context de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina), hauria de respondre a algunes preguntes clau. La suposada fuita del laboratori hauria sigut deliberada o accidental? Si va ser intencionada, amb quin objectiu? Qui en seria el responsable? Davant les afirmacions sense proves, aquestes preguntes resten sense resposta.

D'altra banda, fins i tot suposant que fos certa la idea de la fuita des d'aquell laboratori (o des de qualsevol altre), amb això no s'estaria dient res sobre l'origen evolutiu del SARS-CoV-2. Per tot allò que s’ha comentat més amunt, sembla impossible que el virus siga artificial. Si el seu origen és natural, ens trobaríem de nou al punt de partida.

Aqueixa posició és semblant a la dels qui, en l'àmbit de la recerca sobre l’origen de la vida, mantenen que microorganismes ja completament formats van arribar al nostre planeta fa uns 4 000 milions d'anys a bord de meteorits o nuclis cometaris: una tal hipòtesi, coneguda com a “litopanspèrmia”, no respon a les preguntes sobre l'origen de la vida, sinó que simplement les canvia de lloc. I, cosa pitjor, es converteix en un problema intractable per la ciència, indistingible del creacionisme.

En el segle XVIII, David Hume i Pierre-Simon Laplace ens van ensenyar que les afirmacions extraordinàries requereixen proves extraordinàries. Respecte a les afirmacions d'un origen artificial del SARS-CoV-2 o d'una fuita des del laboratori de Wuhan, els seus autors no aporten cap prova. Ni tan sols ordinària. Per tant, no donem gens de crèdit als rumors falsos i centrem-nos en el que diu la ciència, perquè només la recerca en els camps de la virologia, la genètica i l'evolució ens permetrà conèixer com es va originar aquest virus. Això contribuirà de manera decisiva al desenvolupament de fàrmacs i vacunes, amb els quals finalment aconseguirem vèncer la pandèmia de COVID-19.

Carlos Briones, Científic Titular del CSIC i Vocal de la Junta Directiva de la Societat Espanyola de Virologia, Centre d'Astrobiologia (INTA-CSIC) i Juli Peretó, Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular i investigador de l'Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I2SysBio (Universitat de València-CSIC), Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.