Alejandro Cano Villagrasa, Universitat Internacional de València i Nadia Porcar Gozalbo, Universitat de València

Des d'una perspectiva educativa, el risc s'entén com a sinònim d'exploració. Els humans, durant tota la nostra vida, hem d'adaptar-nos al món físic i social que ens envolta. L'exploració mitjançant els sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust) brinda als xiquetes i les xiquetes la possibilitat de conèixer les propietats i la funcionalitat dels objectes, així com també construir un sentit del món i entendre què implica formar-ne part.

Durant el desenvolupament, els infants atenen, i perceben i retenen informació de l'entorn a través de la contínua exploració. Aprenen a usar els sentits i despleguen i enforteixen les habilitats motores, perceptives i sensorials com a resultat de la interacció amb el medi. La intel·ligència es desenvolupa a partir de les accions quotidianes fetes en l'entorn on viuen.

En observar, explorar el món i recollir informació, els menors desenvolupen conceptes bàsics com el pes, la velocitat i el temps, entre altres. Aquests processos resulten fonamentals per al desenvolupament del raonament, la lògica, la imaginació, la creativitat i la confiança.

El joc amb objectes de l'entorn

Els infants aprenen a través de l'exploració i el descobriment i quan interactuen amb altres persones. Encoratjar-los a fer preguntes, cometre errors i practicar és crucial per a educar-los.

Els infants necessiten anys de joc amb joguines i objectes reals per a comprendre el simbolisme entre el món real i l'abstracte. Necessiten tenir aquests materials a l'abast de la mà en tot moment per a desplegar les habilitats corresponents a la seua edat cronològica i al seu desenvolupament maduratiu, tant en l’àmbit cognitiu com en el motor.

A més d'això, els jocs dinàmics amb l'ús d'objectes de l'entorn o que impliquen un cert risc d'accident podrien ser beneficiosos. Aquests jocs poden ajudar-los a augmentar les competències i les fites del desenvolupament. Els beneficis són aplicables a qualsevol persona, des d'etapes molt primerenques (de dos a tres anys) fins a l'edat adulta. Així mateix, dur a terme aquests jocs pot ajudar a millorar la percepció de la grandària, la forma, el moviment i la profunditat.

Assumir un cert risc en les activitats lúdiques permet als menors posar a prova les seues habilitats i estratègies perceptives, motores o cognitives, cosa que genera en ells una adaptació al medi i una resolució millor de les situacions problemàtiques que els sorgiran durant el creixement.

Ni molta protecció ni poca

La teoria del desenvolupament psicosocial d'Erikson indica que, entre el primer i el tercer any de vida, els xiquets i les xiquetes es troben en una etapa en què han d'aconseguir un equilibri entre l'autodeterminació i el control exercit pels altres.

Si la resolució d'aquesta etapa és satisfactòria, el menor desenvoluparà sentiments de control i eficàcia, i així s’afirmarà com una persona independent, assertiva i flexible. Això derivarà en un adult amb sentit de l'autonomia.

Què aporta el vincle afectiu de l'aferrament?

L’aferrament, el vincle afectiu respecte a una persona molt propera, quan és segur, fomenta la conducta exploratòria competent i activa de l’infant en presència de la seua figura de referència, la qual s'utilitza com a base segura a partir de la qual explorar. L'exploració li permet aprendre coses noves i estimular el desenvolupament.

Així mateix, aquest estil d'aferrament estimula l'autoconcepte, l'autoeficàcia i l'autonomia de l’infant. Per a aconseguir-ho, és imprescindible atendre les necessitats del menor de manera efectiva, protegir-lo del perill sense ser alarmista, expressar-li afecte obertament, dedicar-li temps, establir límits i normes i mostrar interès per les seues preocupacions i interessos.

Límits útils, clars i fixos

L'estil parental és un factor estretament vinculat amb el desenvolupament cognitiu. Anomenem “estil democràtic” el dels pares i les mares que combinen l'afecte i la comunicació familiar, el foment de l'autonomia i l'establiment de límits.

Perquè els límits funcionen, tots els membres de l'entorn (ja siga familiar o escolar) han de ser conscients de la utilitat de les normes per a la convivència, el bé comú i el bé individual. Les normes han de tenir un motiu, anar acompanyades d'una explicació clara, estar adaptades a l'edat de l’infant, oferir-se en un moment òptim (lliure de distraccions i estats emocionals intensos) i evitar l'excés.

Quan sobreprotegim

Cal precisar que afecte i sobreprotecció familiar no són sinònims. En termes generals, la sobreprotecció deriva cap a una concepció errònia del món per part del xiquet o xiqueta.

D'una banda, les preocupacions excessives de l'entorn familiar indiquen a l’infant que el món és ple de perills. Així mateix, la privació d'oportunitats per a superar les dificultats té com a resultat uns infants mancats d'autoconfiança.

Una educació positiva

Els infants han d'assumir riscos (entenguem riscos com a conductes exploratòries) amb la finalitat d'aconseguir un desenvolupament òptim. Per a promoure aquesta conducta, han de moure's en entorns, tant familiars com escolars, que siguen flexibles. Els adults que els acompanyen han de donar-los seguretat i confiança, evitar el càstig físic, corregir sense faltar al respecte, usar el reforç i oferir opcions. També, han d'intentar anticipar els actes, suggerir (i no imposar) les ordres, valorar els intents, ser empàtics i pacients i donar temps.

És important que els límits i les normes siguen clars, i que els infants recorden què s'espera d'ells.

En definitiva, és primordial que la criança dels pares es base en una educació positiva, que permeta l'exploració i la interacció amb els elements de l'entorn, amb la finalitat que s'estimule l'aprenentatge durant la infància i es duga a terme un desenvolupament general adequat en l’àmbit lingüístic, cognitiu, motor, social, sensorial i adaptatiu.

Alejandro Cano Villagrasa, Professor en el Grau de Logopedia i Psicologia, Universitat Internacional de València i Nadia Porcar Gozalbo, Logopeda, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.