Logo de la Universdad de Valencia Logo Unidad de Cultura Cientifíca y de la Innovación - Cátedra de Divulgación de la Ciencia Logo del portal

Puja en països d’Àfrica el suport civil als colps militars: per què importen els motius

  • Unidad de Cultura Científica y de la Innovación
  • 26 septiembre de 2023

 

Augmenta la ciutadania que reclama colps militars. Wikimedia Commons

 

 

Carlos García Rivero, Universitat de València

 

La nit del 13 de gener de 1963, el president de Togo, Sylvanus Olympio, va ser mort a tirs pels rebels en el primer colp militar que es va produir a Àfrica. Seria el primer d’una llarga llista, com es mostra més avall. Des de la dècada dels seixanta a la fi del mil·lenni, hi va haver una mitjana de quatre colps militars per any al continent. A la fi dels anys noranta aquest fenomen semblava haver-se dissipat.

Però des de l’agost de 2020 sis països africans han patit set colps o intents de colp.

Primer va ser Mali, a l’agost del 2020. Els militars es van aprofitar del malestar i la inseguretat causats per les activitats d’extremistes violents. En nou mesos Mali va patir dos colps o intents de colp.

A l’abril del 2021 el Txad va seguir el mateix camí. Al març del 2021 hi hagué un intent de colp al Níger i al setembre del 2021 li va tocar a Guinea. Un més després, va ser el Sudan. A Burkina Faso un atac al novembre del 2021 va dur al colp al gener de 2022.

Més recentment, al Níger s’ha executat un colp que ha deposat el president Mohamed Bazoum. Dos dies després, el general Abdourahamane Tchiani es proclamava ell mateix dirigent del Níger.

Tot plegat, això vol dir més de cent milions de persones governades pels militars després d’una presa de poder violenta. Tots al Sahel. Això ha posat en alerta els governs de la regió.

Els estudiosos, analistes i periodistes han assenyalat la mala gestió, la incompetència, la corrupció, la crisi econòmica i la debilitat de l’estat com els factors principals que impulsen colps militar arreu del món i, per descomptat, a Àfrica. La debilitat de l’estat és un factor en els casos recents d’Àfrica. S’han donat, en part, pel fracàs dels governs a tallar l’expansió de grups lligats a al-Qaeda i Estat Islàmic arreu del Sahel.

Però hi ha dues característiques entrellaçades que diferencien Àfrica de la resta del món. L’una és el suport públic al carrer de molts ciutadans quan hi ha un colp. L’altra és el creixent suport a un règim militar com a forma de govern. El suport popular a un règim militar ha crescut en els darrers vint anys.

En la meua recerca he explorat quins són els motius. He utilitzat dades d’enquestes per a examinar si el suport a governs no democràtics es devia sobretot a una mala actuació institucional o econòmica o a unes suposades personalitat i cultura autoritàries a la regió. Aquest tipus de personalitat es refereix a valors existents en certes societats que les fan més propenses a abraçar formes autoritàries de govern.

La distinció és rellevant perquè si el motiu per al suport al govern militar és cultural, aleshores les societats continuaran fent costat a règims autoritaris. Si el motiu és l’actuació institucional, aleshores mentre els governs en exercici actuen amb eficiència, tant políticament com econòmicament, el suport democràtic s’imposarà al suport autoritari.

 

Descontent ciutadà

 

He dut a terme una anàlisi quantitativa utilitzant dades d’enquesta de l’Afrobaròmetre recollides en 27 països africans, tant del nord d’Àfrica com de l’Àfrica subsahariana. L’anàlisi cercava factors subjacents que impulsessen una pujada en suport a un règim militar.

Es demanava als enquestats sobre l’amplitud del seu suport a un règim militar com a forma de govern, a més d’un cert nombre d’altres preguntes potencialment explicatives, tals com la percepció de la corrupció, l’actuació dels partits de govern i d’oposició, l’avaluació econòmica i qüestions sociodemogràfiques, com ara el seu nivell educatiu.

Les dades mostren que del 2000 al present el nivell de suport a un règim militar com a forma de govern s’ha doblat, de l’11,6% de persones que donen “molt” o “moltíssim” suport a un règim militar com a forma de govern al 22,3%. Dels 37 països analitzats, n’hi havia 11 on el suport a la dictadura militar baixava i 26 on aquesta xifra anava pujant. Les dades del darrer Afrobaròmetre mostren que el suport a la democràcia va caure l’any passat. De 38 països, només quatre mostraven un suport decreixent al règim militar des del 2000, mentre que 34 mostraven un suport més alt a règims militars que no el 2000.

El suport a un règim militar era superior en països “parcialment lliures” i “no lliures” que no en països “lliures” (classificats segons l’índex de la Freedom House).

Però hi havia unes quantes excepcions. A Sud-àfrica, que és una democràcia constitucional amb eleccions periòdiques, un de cada tres sud-africans feia costat a un règim militar com a forma de govern. A la democràtica Namíbia el nivell de suport mostrava que un de cada quatre namibians feia costat a un règim militar.

 

Motius per a fer costat a un règim militar

 

L’anàlisi ens porta a tres conclusions:

  • A l’Àfrica subsahariana la legitimitat d’un règim militar es basa sobretot en l’actuació institucional i la gestió econòmica. Està debilitada per organitzacions gihadistes en ràpida expansió arreu de la regió. Les institucions de l’estat no tenen la capacitat d’enfrontar-se a aquesta expansió al llarg de la zona.

  • A l’Àfrica del nord l’actuació institucional té un cert paper, però la personalitat autoritària encara pesa més en el suport a un règim militar.

  • La formació sembla un antídot contra l’autoritarisme. Les persones amb un nivell educatiu més alt, segons les dades de l’enquesta, mostren un nivell superior de suport a la democràcia.

Les troballes de l’estudi indiquen que la gent a l’Africa subsahariana està farta dels seus governs per molts motius, incloent-hi amenaces a la seguretat, desastres humanitaris i falta de perspectives. A aquestes persones, esperar que les properes eleccions canvien el govern no els sembla una bona opció. Els partits de l’oposició tampoc no pareixen gaudir d’una imatge millor. Per als enquestats, la solució sembla que és donar la benvinguda a una intervenció militar.

Si els ciutadans perceben que els polítics no els tenen en compte, això convidarà els militars a continuar enderrocant governs civils, amb la societat legitimant públicament aquesta intervenció en la política.

Si no es troben solucions militars, polítiques i econòmiques, els colps militars a la regió augmentaran i la gent continuarà omplint els carrers per donar-los la benvinguda. El recent colp del Níger pot ben bé no ser el darrer.

 

Carlos García Rivero, Professor associat, Universitat de València

 

Aquest article és una republicació de ed from The Conversation sota una llicència Creative Commons. Llegiu l'article original.