María Tausiet, Universitat de València

Al llarg de diferents èpoques i cultures la soledat ha adoptat multitud de cares. Des d'un sentiment dolorós de buit, absència i pèrdua fins a una sensació de força i poder personal; des d'un estat estèril d'abatiment i tristesa fins a una eufòria habitada, plena de presències.

La soledat s'experimenta a vegades com un fracàs i altres, com una consecució. Pot ser viscuda com una falta d'afecte i sociabilitat, però també com el màxim exponent d'autoafirmació, de rebel·lia i, al capdavall, de llibertat.

La soledat entesa com l'art de ser un mateix, com a connexió amb el centre magnètic de la personalitat, representa en el fons una cosa desconeguda: el més gran dels misteris. L'enigma de la soledat, el seu caràcter secret per excel·lència, la converteix en un objecte d'estudi particularment evasiu.

Igual que la mort –o el somni–, la seua essència radica precisament en el fet que no la veiem des de fora per situar-nos a l'altre costat de la barrera. L'autèntic solitari no comunica el seu estat i, per tant, no deixa testimoniatges. L'embolcall de la soledat protegeix l'accés a allò que amaga dins.

La soledat femenina

Però si ja és difícil parlar de la soledat en general, més complex encara, remuntant-nos al segle XVIII, resulta desentranyar la vivència particular de la soledat femenina. Molt poques dones van ser capaces de reflectir la seua experiència per escrit, vist l'alt nivell d'analfabetisme, que afectava sobretot les xiquetes. Les visions que conservem procedeixen, doncs, en la immensa majoria, de testimoniatges masculins.

Segons un tòpic tradicional que va arribar fins al Segle de les Llums, per a l'home estar sol seria una cosa normal i fins i tot una important font de virtut i felicitat. Ben al contrari, la soledat femenina era considerada un fracàs i solia associar-se a la tristesa –en el cas de les solteres i les vídues–, quan no al risc de desenvolupar la tendència al mal, característica de les dones, en el cas de les acusades de bruixeria.

Sense caure en l'extrem de condemnar les dones solitàries com a aliades del diable, el filòsof i metge suís Johann Georg Zimmermann (1728-1795) afirmava sense ambages a propòsit de la soledat femenina:

“La imaginació de la dona és més propensa a commoure's i exaltar-se que no la de l'home. Es veu, per tant, més exposada a caure en tota classe d'extravagàncies quan passa una vida retirada i constantment sola amb si mateixa”.

La irracionalitat intrínseca atribuïda a la dona no sols la convertiria en un perill per a si mateixa, sinó també per a l'home.

Tot i això, en el seu Paradís perdut, John Milton presentava un Adam sensible i plenament conscient de la necessitat d'afecte per damunt de qualsevol altre bé. “Hi pot haver, en la solitud, ventura?”*, exclama dirigint-se al seu creador, com ho faria més tard el monstre creat per Mary Shelley en Frankenstein.

L'Adam imaginat per Milton agafa voluntàriament el fruit prohibit, sabent el risc que corre “He resolt morir jo amb tu [...]. Com viure sense tu?”, diu a Eva una vegada comesa la infracció.

Les aparicions

Enfront del idealisme miltonià, la tradició cristiana patriarcal presentava la dona com un obstacle –prova de paciència o temptació nociva– per a la pau espiritual de l'home.

Tanmateix, a poc a poc, a mitjan camí entre el menyspreu de la feminitat i un incipient igualitarisme, el segle XVIII gira els ulls cap a l'antiguitat clàssica, i la “confusa soledat” masculina comença a encarnar-se en unes certes divinitats o nimfes inspiradores.

La soledat masculina, entesa com una manifestació de nimfolèpsia o possessió espiritual per una aparició femenina (del grec νύμφα, ‘nimfa’, i ἐπιληψία, ‘epilèpsia’), com un sentiment de buit i, alhora, de passió per una cosa inassolible, va ser un concepte inventat a la fi del segle XVIII. Aquesta emergència fantasmal de l’element femení havia de coincidir, i no pas per casualitat, amb el moment històric en què una minoria de dones van començar a reivindicar una nova identitat independent de l'home per mitjà de la trobada amb la seua pròpia sensibilitat.

Arriba Wollstonecraft

El 1792 Mary Wollstonecraft cridava l'atenció sobre la necessitat de soledat per a les dones. Les dones estan “rarament soles per complet”, escriu, i per això “es troben més sota la influència dels sentiments que no de les passions. La soledat i la reflexió són necessàries per a donar als desitjos la força de les passions”.

L'estat passiu de degradació i infantilització de la majoria de les dones tindria a veure fonamentalment amb la seua cerca d'estima o amor –diguem-ne submissió– en compte de respecte, amb la seua general incapacitat per a pretendre ser una mica més que l'objecte del desig masculí, amb la falta d'una educació enfocada a cultivar la pròpia sensibilitat –diguem-ne identitat– a través de l'autoestima.

Igual que Wollstonecraft, altres dames il·lustrades, com Mary Astell, Mary Montagu, Catharine Macaulay, Mary Hays o Olympe de Gouges van ser especialment conscients de l'obstacle que les convencions socials representaven per a l'autosuficiència femenina. Però una cosa és la soledat com a fortalesa interior, independència, poder personal de decisió o, en termes sartrians, “ésser per a si”, tal com van començar a experimentar-la algunes dones educades de les classes altes, i una altra molt diferent, l'aïllament involuntari, associat al tancament domèstic, o el desemparament que van patir moltes dones pertanyents a les classes populars.

A la fi de segle va començar a obrir-se un abisme entre les actituds trencadores d'algunes figures il·lustrades i la mentalitat tradicional segons la qual la dona havia de ser dona de sa casa (“A la dona de sa casa res li passa”).

Entre els qui van defensar més expansió per a les dones destaquen a Espanya alguns homes cèlebres, com Benito Jerónimo Feijoo, Gaspar Melchor de Jovellanos o Leandro Fernández de Moratín. La soledat femenina entesa com a tancament domèstic va ser denunciada per tots tres. Per a Jovellanos, la culpa de la feblesa i la dependència de les dones radicava en l'aïllament a què havien sigut sotmeses pels homes.

La solteria

Un dels aspectes més reveladors de la soledat femenina en aquesta època és la vivència de la solteria. La seua diferent consideració en homes i dones resulta alarmant. Mentre que per a ells representa un estat no sols digne, sinó desitjable, per a elles constitueix una vergonya. L’aspecte més trist no era tant la consideració social externa com la interiorització femenina de les humiliacions.

El profund sentiment de fracàs de les solteres era generalitzat i s'accentuava en anar complint anys. A mesura que avançava la vintena, les possibilitats de casar-se disminuïen dràsticament, perquè una vegada passats els vint-i-cinc les verges començaven a considerar-se “velles”. La majoria de les dones vivien la solteria com una autèntica malaltia.

El segle XVIII va veure com començava a obrir-se una escletxa entre la soledat triada lliurement per una minoria de dones il·lustrades i l'aïllament imposat als qui no podien permetre's el privilegi de l'educació. Entre les ombres del Segle de les Llums s'oculta una àmplia varietat d'experiències de soledat femenina, moltes de les quals, tràgiques.

Des del tancament domèstic de la majoria de les casades, el conventual de les monges sense vocació religiosa, la solteria i viduïtat vigilades, el rebuig de les ancianes, la reclusió carcerària d'unes certes dones de “mala vida”, l'exclusió de les anomenades endimoniades o la marginació de les que encara continuaven sent assenyalades com a boges o bruixes, és molt encara el que queda per indagar i aprendre sobre les nostres avantpassades.

María Tausiet, Investigadora Senior Historia Moderna. ERC Project CIRGEN, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.