Lorena Fernández Álvarez (@loretahur), Universidad de Deusto; Anabel Forte Deltell, Universitat de València; Conchi Lillo, Universidad de Salamanca; Raquel Villacampa Gutiérrez (@raquel_villacam), Universidad de Zaragoza i Teresa Valdés-Solís Iglesias, Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)

En 1901 es van lliurar per primera vegada els premis que Alfred Nobel va establir en el seu testament, en les categories de Física, Química, Fisiologia o Medicina, Literatura i Pau. Si bé la primera premiada, Marie Skłodowska-Curie, el va rebre en 1903, la història d'aquests guardons té un gran deute amb les dones. Una ràpida anàlisi quantitativa ens porta a observar que només en 42 de les 121 convocatòries (entre 1940 i 1942 no es van lliurar a causa de l'ocupació noruega per part dels nazis) es va premiar almenys una dona.

Si ens centrem en els premis de ciència, únicament tretze dones (un 5,7% del total) han rebut el de Fisiologia o Medicina; vuit (un 4,1%), el de Química, i cinc (un 2,2%), el de Física.

I no es tracta només de les etapes inicials del premi. En 2016 i 2017, per exemple, no hem tingut cap dona guardonada (ni en ciències ni en la resta de categories). Enguany, el balanç (en ciència) és de set homes enfront de cap dona.

Les científiques oblidades pels Nobel

Si l'anàlisi és qualitativa, són nombrosos els relats de grans científiques oblidades o menystingudes a l'hora d'aconseguir-ne. Per exemple, el de la física Lise Meitner (1878-1968), que, juntament amb Otto Hahn, va descobrir la fissió nuclear. Ella mateixa va explicar en Nature les seues troballes sobre la radioactivitat, però només Hahn es va emportar el Nobel de Química. Més encara: en recollir-lo ni tan sols la va esmentar, a pesar que ella va rebre 49 nominacions al Nobel enfront de 39 de Hahn.

Fins i tot la mateix Marie Skłodowska-Curie (1867-1934), pionera en el camp de la radioactivitat, que va ser la primera dona a aconseguir un Nobel i la primera persona a rebre dos premis en diferents especialitats (Física i Química), va estar a punt de quedar-se sense el primer guardó, ja que inicialment s’havia atorgat només al seu marit.

Si Pierre Curie no arriba a plantar-se davant l'Acadèmia per indicar que o els el donaven a tots dos o a ningú, ara estaríem parlant d'un altre final (de fet, per al premi de 1903 ella només va tenir tres nominacions, enfront de les vuit de Pierre).

La polèmica d'enguany

Enguany ens hem trobat una situació semblant. En una piulada en què es donava l'enhorabona a Victor Ambros, guardonat en Medicina o Fisiologia, la mateixa Acadèmia Sueca reconeixia el paper de Rosalind Lee, la seua esposa i col·laboradora, en l’influent treball de la matèria premiada.

La polèmica estava servida. Rosalind Lee era una nova damnificada pel masclisme dels premis o ser primera autora és merament una posició en una llista d'autors que no té més importància? Les reaccions no es van fer esperar. La veritat és que la posició de Rosalind Lee com a primera autora en l'article esmentat és anecdòtica, ja que el seu treball i col·laboració va molt més allà d'aquest lloc en l'autoria.

L'important en aquest cas és que Lee és coautora d'una proporció molt notable dels articles del flamant Nobel, i és aquest treball, aquesta autoria intel·lectual i experimental la que es menysprea quan no se l’ha inclosa entre els premiats. Sobretot si considerem que la manera de fer ciència i els avanços científics fa molt que no depenen només d'una sola persona o ment brillant, sinó que són producte d'una tasca col·lectiva, moltes vegades gràcies a grups multidisciplinaris. Això no sembla que es tinga en compte a l'hora de concedir un Nobel.

L'ordre i la importància que es dona a aquest en l'autoria d'un article científic depèn de l'àrea de recerca a què s'adscriga. Així, hi ha àrees, com les matemàtiques, en què l'habitual és que els autors signen per ordre alfabètic.

El fet més freqüent, però, és que l'ordre indique alguna cosa més: que es col·loquen al principi els qui han tingut una major dedicació en el desenvolupament experimental del treball –els seus veritables artífexs– i que es vegen seguits pels qui tenen una participació menor en el desenvolupament del treball, supervisors d'aquest, especialistes en alguna de les tècniques ocupades o persones que s'ocupen d'aspectes molt concrets. Al final figura l'investigador principal, responsable últim de tota la tasca, responsable de l'obtenció del finançament per al projecte i inspirador del treball.

Com funciona el procés de selecció de les persones premiades?

Llevat del cas del Nobel de la Pau, que té un funcionament particular, cada categoria (Física, Química, Fisiologia o Medicina, Literatura i Economia) té assignat un comitè que al setembre s'encarrega d’enviar invitacions confidencials a unes 3 000 persones qualificades de cada àmbit perquè proposen noms (no es poden autoproposar). Ací, hi entra professorat universitari, persones que estan investigant en aquella àrea i anteriors premis Nobel, que tenen fins al 31 de gener de l'any següent per a rebre aquestes nominacions.

En concret, enguany la composició dels comitès ha sigut la següent: Física (sis homes i dues dones), Química (sis homes i dues dones) i Fisiologia o Medicina (cinc homes i una dona).

Al febrer, cada comitè avalua les candidatures rebudes (les rebudes després del 31 de gener es guarden per a l'edició de l'any següent). Solen arribar al voltant de 250-350 noms perquè les persones nominadores tendeixen a repetir-ne. Entre febrer i maig s'elabora una llista més curta que es remet als qui assessoren de manera permanent i han sigut contractats de manera especial pel seu coneixement de candidatures específiques.

A continuació, entre juny i agost, el comitè prepara l'informe amb les seues propostes, que remeten al setembre a l'Acadèmia. I és l'Acadèmia la que, a l'octubre, tria els guardons a través d'una majoria simple de vots i els fa públics. El lliurament dels Premis Nobel té lloc el 10 de desembre, data en la qual es commemora la mort d'Alfred Nobel.

I en aquest procés, en quin moment s'ignora a les dones?

Després de tenir una única guardonada en 2021, hom preguntava a Göran Hansson, secretari general de la Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia, si havien pensat incloure quotes de gènere o ètnia, cosa a la qual responia que no, tot fent referència a la traïdorenca meritocràcia i dient allò que es premiaran les contribucions més importants sense importar-hi gènere o ètnia.

Però què succeeix quan et mous en un sistema endogàmic? Analitzant la composició dels comitès i l'arxiu de nominacions anteriors (en el registre es mantenen de manera privada les nominacions durant cinquanta anys), veiem que ens enfrontem al que es coneix com l’old boys club. Un sistema informal endogàmic que, no necessàriament de manera intencionada, nomina persones del seu cercle social i deixa a vegades fora dones i grups minoritaris. En definitiva, les dones no s’hi troben perquè no són tan visibles. I perquè algú et nomine, t’ha de veure.

I per què no se'ns veu? D'una banda, perquè el talent femení es va perdent a través de la canonada que degota. Però no sols això: el fet que les cures recaiguen encara majoritàriament en les dones fa que elles desapareguen dels cercles socials del treball. Una cervesa després de l'horari laboral, un seminari o una reunió a deshora o lluny del lloc de residència –en definitiva, la falta de temps– les allunya de ser visibles en aquest “club de xicots”.

Què passa amb la resta de premis?

Un estudi examinava en 2021 les disparitats de gènere en els 141 premis internacionals de recerca més prestigiosos del món (incloent-hi els Nobel, la Medalla Fields per a les matemàtiques i el Premi Robert Koch per a ciències biomèdiques). Els resultats mostraven que:

1. De 2001 a 2020 aquests premis van ser atorgats a 2 011 homes i 262 dones.

2. La proporció de dones va augmentar d’una mitjana anual del 6% durant 2001-2005 a una del 19% durant 2016-2020.

3. Quan es pren en consideració el nombre de professores titulars, la bretxa de gènere continua sent molt desproporcionada en ciències biològiques i de la vida, informàtica i matemàtiques.

Encara que l'estudi no va examinar les causes del biaix de gènere, sosté que les dones no reben menys premis a causa de la qualitat o la quantitat de la seua recerca: es deu més aviat al biaix implícit, juntament amb la falta d'esforços proactius per a abordar les desigualtats en la ciència.

Les dones presenten taxes de publicació i citació comparables als homes, però tendeixen a tenir carreres més curtes i publiquen menys articles com a primera o darrera autora, segons altres estudis. De manera que cau la hipòtesi que, d'ací a trenta anys, quan les dones ja hagen estat més temps en llocs de responsabilitat sent líders de grup i les seues idees i projectes hagen demostrat una contribució important al desenvolupament de la societat, llavors sí que rebran els premis. Cau perquè les dones ja han estat uns altres trenta anys sentint aquesta mateixa explicació sense que haja canviat res.

El fet que els homes blancs estiguen sobrerepresentats entre els guardons de ciència ens indica que, com a societat, ens estem perdent una àmplia gamma de noves idees i descobriments que depenen d'una diversitat d'idees i antecedents. A més, potser hauríem de reconsiderar la pràctica d'atorgar premis individuals, quan la ciència és un esforç col·lectiu.

Diuen que els Premis Nobel són per als qui veuen allò que altres persones no veuen… Difícil guanyar-ne quan els qui miren no et veuen.

Lorena Fernández Álvarez (@loretahur), Directora de comunicació digital, Universidad de Deusto; Anabel Forte Deltell, Doctora en Matemàtiques i professora en la Universitat de València, Departament d'Estadística i Investigació Operativa, Universitat de València; Conchi Lillo, Professora titular de la Facultat de Biologia, investigadora de patologies visuals, Universidad de Salamanca; Raquel Villacampa Gutiérrez (@raquel_villacam), Doctora i professora de Geometria y Topologia, Universidad de Zaragoza i Teresa Valdés-Solís Iglesias, Científica titular de l'Institut de Ciència i Tecnologia del Carbono (INCAR-CSIC), Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.