Mojica és catedràtic de Microbiologia de la Universitat d’Alacant i doctor honoris causa de la Universitat de València. És membre de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals d’Espanya, l’Academia Europaea, l’European Academy of Microbiology i l’European Molecular Biology Organization.

En aquesta entrevista, concedida en exclusiva a la Universitat, el científic recorda els orígens del seu descobriment revolucionari: el funcionament dels sistemes CRISPR –seqüències de repetició amb memòria que va encunyar i definir com un arsenal de defensa i contradefensa molecular forjat per la coevolució entre bacteris i virus–; n’explica les aplicacions, especialment en medicina, i destaca la importància de la investigació bàsica.

Amb un llenguatge pròxim i divulgatiu, Mojica defensa el valor del coneixement científic davant la desinformació i reivindica la necessitat d’apostar per la recerca per a transformar el futur de la salut pública i la societat.

Com va nàixer la seua vocació per a la ciència?
La meua vocació per a la ciència realment va nàixer de la biologia en general. El que més m’ha cridat l’atenció des que era molt xicotet són els animalets, les plantes, tots els éssers vius... Tinc tres germanes i jo soc el més menut dels quatre, de manera que solia jugar a soles i havia d’entretenir-me amb alguna cosa. Solíem estar a la fàbrica de mon pare –era sabater– i l’únic que podia fer era mirar els insectes que hi havia per allí, al corral, i jugar amb ells. Bàsicament, això va ser el primer contacte que vaig tenir amb la ciència, i a partir d’ací em va resultar prou clar que se’m donava bé i que no només era interessant, sinó que tenia la pinta de ser tremendament útil, i això és el que més em va atraure.

Què és el mecanisme CRISPR i per què suposa un descobriment revolucionari?
El mecanisme CRISPR és un sistema de memòria que tenen els procariotes –és a dir, els bacteris i els arqueus– per a recordar que es va infectar un ascendent d’ells, amb un virus  per exemple, i després, gràcies a aquesta memòria, el reconeixen i el destrueixen. Això des d’un punt de vista evolucionari va ser la bomba: el fet de veure que els microorganismes tenien capacitat de recordar i d’aprendre.

El grup japonès de Nakata va observar aquestes seqüències i no les va saber interpretar. Com va ser el moment eureka del seu descobriment, d’interpretar la funció dels CRISPR? 
Nosaltres vàrem entropessar amb els CRISPR a principis dels anys 90... (en el 93) i vam veure que allò era una cosa molt extraordinària. Després vam descobrir que a Nakata hi havia contractants i, de fet, hi va haver un altre grup a Holanda que també va trobar aquestes seqüències repetides, que és el que suposen els CRISPR, en uns altres microorganismes. I durant 10 anys vam estar intentant esbrinar quina era la funció d’allò. Llavors, si un es planteja quina sensació pots tenir quan fas això, doncs és una cosa equivalent a dir m'he trobat un cofre i és preciós i no puc obrir-lo. I després de deu anys trobes la manera d’obrir-lo. I quan l’obris, allà dintre hi ha una pedra preciosa, que a més fa coses que té unes propietats físiques que no tenia cap altra pedra coneguda del planeta. Una cosa pareguda és el que vaig sentir.

“L’únic sistema d’immunitat adquirida amb memòria en procariotes és CRISPR: bacteris i arqueus són capaços de recordar infeccions i defensar-se’n”

El CRISPR és l’únic sistema d’immunitat adquirida amb memòria en procariotes? I com funciona?
En procariotes es coneixen, a dia d’avui, 130-140 sistemes de defensa, i l’únic que té capacitat de memòria, és a dir, l’únic que és un sistema d’immunitat adquirida, és CRISPR. Funciona agafant trossos de l’ADN, del material genòmic dels virus que l’infecten, i guardant-los en el seu propi genoma; a partir d’ací el que fa és generar, diguem-ne, unes fotografies que permeten a la cèl·lula reconèixer el virus i destruir-lo, tallar el seu ADN.

Un exemple de com s’utilitza CRISPR als laboratoris?
Un exemple? N’hi ha molts! Una volta que generes falses memòries a aquest sistema de tallar l’ADN, tu pots portar aquestes tisores a qualsevol lloc en el genoma d’un ésser viu qualsevol. Les tisores tallen i, a partir d’aquest moment, tens l’oportunitat de tornar a escriure la informació que hi ha al voltant del punt on has tallat. Això es diu “genòmica”.

El Premi Nobel de l’any 2020 s’atorgà precisament a una tecnologia desplegada en medicina a partir de la seua troballa. En quins camps ha evolucionat des d’aleshores?
El camp on més s’aplica CRISPR és medicina, per descomptat, però també s’aplica en qualsevol camp “bio” –“bio” i el que siga–, és a dir, tot el que té a veure amb la biologia i això inclou agricultura, ramaderia, veterinària, medi ambient, biotecnologia farmacèutica, biotecnologia industrial... En resum, tot el “bio”.

“Amb CRISPR es podrien curar més de mil malalties. És una tecnologia amb potencial per a tractar malalties genètiques, alguns tipus de càncers, infeccions o patologies neurodegeneratives com l’Alzheimer”

En el camp de la medicina, quines malalties pot curar aquesta tècnica?
Com a malalties que es poden curar amb CRISPR, n’hi ha més de mil: des de malalties genètiques, és a dir, un problema genètic, un error en el teu ADN que fa que no sigues capaç d’utilitzar un determinat substrat i produir una determinada cosa que és absolutament necessària per a la vida fins a la diabetis, la hipercolesterolèmia, passant per malalties que afecten la vista, per exemple, molts tipus de càncer, infeccions per microorganismes... Això són possibilitats que ara estan en estudi. Però ara mateix hi ha un agent terapèutic basat en CRISPR, que ja està autoritzat, per a curar malalties de la sang.

En el cas de les malalties rares, seria possible una cura?
Per descomptat, sí. La immensa majoria de les malalties rares són defectes genètics. En alguns casos és simplement el canvi d’una lletra de l’ADN per una altra, i amb CRISPR es pot revertir aquest problema, igualment ocorreria amb l’Alzheimer i moltes altres malalties neurodegeneratives.

“Si no inverteixes en coneixement, no pots arribar a desenvolupar res, perquè és l’origen de grans avanços científics i mèdics”

Per tant, podríem afirmar que el seu descobriment és un clar exemple de com és de necessària la inversió en ciència bàsica?
Tot el que ha sorgit de la tecnologia CRISPR necessàriament ha hagut de ser per una inversió en recerca i és molt evident que fa falta inversió en investigació en general i en bàsica, per descomptat: si tu no inverteixes en coneixement, no pots arribar a desenvolupar res.

Malgrat la importància de la troballa, com va ser el procés de publicació de la recerca? 
Hi ha moltes revistes científiques, els arriben molts articles, no poden publicar-los tots..., i quan de sobte t’arriba un article en què et diuen que han descobert una cosa que era impensable i que, de fet, és molt més comuna del que qualsevol podria imaginar, després d’haver dit que els bacteris tenen memòria, et diuen, però quins? I t’adones que no n’és un, sinó que són el 90 % dels arqueus i el 50 % dels bacteris. És un resultat amb el qual és molt complicat de convèncer els editors o els revisors. No fa molt de temps, em vaig trobar amb un revisor d’una de les revistes en què vam intentar publicar aquests resultats i em va dir “Tu ets rancorós?” I jo contestí “Home, doncs depèn”. Digué: “Jo vaig ser un dels revisors i no podia creure-m’ho”.

La comunitat científica ha acceptat finalment la recerca, doncs.
Sí, la comunitat científica l’ha acceptada perquè no té més remei, perquè les evidències ara són molt més clares que en aquell moment. Nosaltres, realment, el que vam proposar va ser una hipòtesi basada en observacions. I després de nosaltres vingueren uns quants més en aquell mateix any en la mateixa línia. I a continuació va venir un altre grup i va demostrar experimentalment que això era veritat.

Què en pensa de la divulgació de la ciència?
La ignorància és el més roí que hi ha; perquè quan hi ha coneixement, hi ha criteri. Avui dia hi ha un problema relacionat amb la ciència que em preocupa molt: són les falses notícies, la desinformació. I el que més em sorprèn és que la gent dona crèdit al que diu qualsevol en una xarxa social. Això m’al·lucina. I és conseqüència que no té una informació de fonts fiables. Per tant, cal intentar lluitar contra això, cal intentar solucionar-ho com siga.

Moltes gràcies pel seu temps.