Sentència del Tribunal Suprem (Sala 3ª, Secció 3ª) nº1237/2019, de 24 de setembre de 2019 sobre el recurs de cassació contra la sentència de la Secció 1ª de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, de 2 de febrer de 2018, dictada en el recurs contenciós-administratiu 504/2017.

Davant del recurs de cassació  interposat per l’Advocacia de l’Estat, contra la sentència de la Secció 1ª de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem de Justícia de Castella i Lleó, de 2 de febrer de 2018, dictada en el recurs administratiu 540/2017,  són dues les qüestions sobre les que el Tribunal Suprem ha de pronunciar-se:

1. Si la imposició d’una sèrie d’obligacions per part d’una Comunitat Autònoma als habitatges turístics suposa una càrrega innecessària i injustificada als operadors del sector, que, a més, comporta un obstacle per a la competència efectiva en el mercat. Aquesta al·legació fa referència a les següents exigències que el Decret 3/2017, de 16 de febrer, fa als habitatges turístics:
   • Catàleg d’equipament mínim fixat (arts. 7 a 12). El recurs considera que s’afegeixen elements que no són d’ús o dotació comuna, ni tan sols en habitatge de propietat privada.
   • Exigència de distintiu (art.6)
   • Atenció telefònica 24h (art. 25)
   • Criteris temporals per determinar el règim jurídic aplicable, concretament els conceptes de ‘temporalitat’ i ‘habitualitat’ (arts. 4.c) i 4 d)) . En aquest cas s’al·lega, a més, que la regulació substitueix la voluntat de l’operador propietari de l’habitatge, a qui li correspon prendre les decisions al respecte.
   • Recollida de dades sobre preus i elaboració orientativa de catàlegs, directoris, guies o sistemes informàtics. (art. 30.4). Per a l’Advocacia, aquesta previsió propicia un clima de col·lusió entre operadors que intercanvien informació sobre preus a través de l’Administració, que podria permetre el repartiment del mercat geogràfic.
2. Si és o no compatible amb la llibertat d’empresa, garantida per l’art. 38 de la Constitució, així com allò disposat en l’art.5 de la Llei 20/2013, de 9 de desembre, per a la garantia de la Unitat de Mercat i l’article 3.11 de la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats i el seu exercici, que transposa la Directiva Europea d’homòleg contingut (Directiva 2006/123/CE). En el seu recurs de cassació, l’Advocacia de l’Estat considera que en el Decret 3/2017 no concorre l’interès públic i general per a la limitació del lliure accés als serveis que admet dita directiva i per tant ha infringit els articles citats, amb una regulació arbitrària sense raó o base legal, que no sols incideix lesivament en la llibertat d’organització dels operadors, sinó que també perjudica la lliure opció dels consumidors a l’hora d’optar per serveis més o menys complets.

Per justificar el seu veredicte, el Tribunal Suprem fa ús de la jurisprudència que ja ha dictat respecte a requisits per a habitatges turístics, on ha establert límits sobre quines qüestions poden o no regular les Comunitats Autònomes; és el cas de la sentencia de 10 de desembre de 2018 (RC 234/2016), on es declara la nul·litat del requisit de registre d’activitat en la Comunitat de Madrid, i també la sentencia del 12 de desembre de 2018 (RC 4959/2017), en la que considera poc justificades les restriccions de caràcter territorial a Canàries o en les sentències de 15 de gener de 2019 (RC 3760/2017 i 6255/2017) també sobre la legislació turística en aquesta última comunitat autònoma i sobre la cessió per habitacions.  L’alt tribunal deixa clar que la Directiva 2016/123/CE relativa als serveis en el mercat interior no s’oposa a l’establiment de limitacions a activitats i serveis i al seu exercici, sempre que es complisquen les condicions de no discriminació, necessitat i proporcionalitat enunciades en l’art. 15 apartat 3 de la citada directiva i sempre que queden ben justificades les raons imperioses d’interès general, situacions que no es donen en els suposats indicats.

 En canvi, en cap dels casos impugnats pel recurs de cassació considera el Tribunal Suprem que les exigències avalades pel Tribunal Superior de Castella i Lleó són, tal com defèn l’Advocacia, forassenyades i desproporcionades, posat que en la majoria dels casos són mesures que en últim cas beneficien els consumidors.  Concretament, assenyala:

• Habitualitat: Aquesta exigència es troba justificada, posat que determina el marc d’actuació, deixant fora els arrendaments ocasionals, que no es consideren pròpiament una activitat turística.
• Temporalitat:  Aquesta previsió té cobertura en l’art.20 de la Llei 14/2010, de 9 de desembre, de Turisme de Castella i Lleó, que estableix que la prestació del servei d’allotjament ha de tindre caràcter temporal. Per tant, no cal al·legar per a la seua justificació l’interès general.
• Placa identificativa: Es considera un requisit raonable, ja que és un element que dona seguretat a l’usuari  respecte al allotjament turístic elegit, pel  que fa al compliment de la normativa. Pel que fa a la col·lisió amb la Llei de Propietat Horitzontal, no es creu un raonament convincent, donat que el decret mateix, en la seua disposició addicional, afegeix totes les normatives addicionals que hauran de complir els habitatges.
•  Catàleg d’equipaments mínims: De nou, la sentència dona la raó a Tribunal Superior, ja que com ell, considera que l’establiment de requisits de condicionament és una mesura per garantir la qualitat del producte turístic, que alhora incideix en el benestar dels consumidors. A més, el decret mateix estableix en el seu article 13 la possibilitat (tot i que excepcional) de dispensa de compliment d’alguns dels requisits, quan les circumstàncies així ho justifiquen.
• Assistència telefònica: No constitueix una càrrega innecessària per la seua utilitat, ja que està destinat a resoldre les incidències que puguen sorgir durant l’estància, sense que això requerisca el deure de mantenir personal responsable de manera permanent.
• Recollida de dades sobre preus: El Tribunal sosté que a l’hora de considerar que pot generar un clima de col·lusió entre operadors que intercanvien preus, l’Advocacia està ignorant les característiques del mercat digital de serveis d’allotjament, que permet tant a usuaris com a empresaris del sector conèixer en temps real els preus ofertats. Per la mateixa raó, la recollida d’informació sobre preus per part de l’administració amb efectes estadístics o divulgatius no pot tindre incidència sobre la política de preus.

A més de tot l’anterior, el tribunal remarca que les facultats de la Comissió Nacional de Mercats i la Competència de vigilar el funcionament del mercat no poden diluir o buidar de contingut les potestats i facultats de les administracions públiques d’ordenar, en el marc de les seues competències, l’activitat de producció de béns i serveis amb reglamentacions que tracten de promoure l’interés general, tal com autoritzen els articles 128, 130 i 131 de la Constitució.