13th-14th centuries.

El molí de Raga o de Benetússer es dels pocs situats sobre la séquia mare de Favara, no en un braç secundari, i també és l’únic situat ja en la segona part del traçat de dit canal, en la zona de les antigues alqueries i després poblacions. Segons Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), el Molí de Benetússer és d’origen medieval, raonablement de principis del segle XIV, si bé no seria d’estranyar que almenys el seu emplaçament corresponga a un antic molí musulmà, justament per la seua situació sobre la séquia mare. Des d’aquella època medieval va ser el “molí de Benetússer”, l’únic del seu terme, ja que l’antiga alqueria esdevingué un llogaret senyorial durant la Baixa Edat Mitjana i l’època Moderna, fins el primer terç del segle XIX. No tenim notícies sobre la seua propietat i gestió durant eixos segles, i només, per les evidències materials de l’edifici, pot parlar-se de la seua reconstrucció-ampliació en els segles XVII-XVIII, que és l’aspecte que ha arribat als nostres temps. Els inventaris de molins, nomenclàtors de poblacions i diccionaris de meitat del segle XIX l’identifiquen sempre com “molí de Benetússer”, i en concret el del 1847 assenyala que té 2 moles només. La Guia Industrial de España de 1862 (de Francisco Giménez Guited), indica que continuava sent un molí de dues moles, però és la primera vegada, per ara, que se’ns informa que era fariner i arrosser, i el seu propietari era Pasqual Sanxis. Degué ser a principis del segle XX quan va ser transformat profundament en una moderna fàbrica d’arròs, moguda també per electricitat i no sols pel salt d’aigua. De dita època és la molt complexa i abundant maquinària que encara hui es conserva al seu interior. Tampoc no sabem per ara exactament com va ser aquesta història del molí com indústria moderna i quan va deixar de treballar, però tot apunta que pot ser vers les dècades del 1960-1970. D’aquests darrers temps és de li vindria el nom popular de “molí de Raga”.

Segons Guinot i Selma (2005, inèdit) i Selma (2014), el casal d’aquest molí és una construcció bastant complexa fruit de la seua llarga trajectòria històrica. Com ha passat en molts altres, l’emplaçament i la dedicació és la mateixa, però arquitectònicament han canviat molt al llarg dels segles. El conjunt actual consta tant del molí industrial modern com d’una vivenda de bon nivell económic, no pensada per a un moliner manual de poc nivell econòmic. L’edifici que ha arribat als nostres temps pareix ser en bona mesura del segle XVIII, en la seua part industrial, i del XIX quant a la vivenda annexal. El primer cos és una nau allargada, de dos cruixies paral·leles, amb columnes centrals, i una coberta a dues aigües en teula. Està disposat lateralment sobre el caixer de la séquia de Favara però l’interior fou remodelat profundament amb motiu de la instal·lació de la fàbrica industrial a principis del segle XX com hem dit abans. S’hi va afegir una tercera cruixia, es va canviar el lloc de la sala de moles, i es van fer tres plantes interiors per a situar totes les peces de la maquinària de la neteja de l’arròs,, de la qual es conserva la major part. Quant a la part de la vivenda, aquesta constitueix un cos més senzill, també de dues cruixies i dues altures, amb un espai central d’entrada i distribuició, i habitacions a cada costat, tot amb l’aparença i decoració d’una casa de poble de principis del segle XX.

• Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia. Versión Preliminar. Memoria de Ordenación. Anexo. Fichas de Elementos de Arquitectura Hidráulica. Índice de Fichas, (dir. Arancha Muñoz), Generalitat Valenciana, 2008, Element EPH_18.04, p. 193.
• Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta de València (PAT de l’Horta). Generalitat Valenciana, 2018. Catàleg annex. (Molí de Benetússer). EPH_18.01, pp. 621-623.
• El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. (Coord. J. Hermosilla), València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007, fitxa 153, p.458.

GUINOT, E., SELMA, S. (2005, informe inèdit): Les séquies de l’Horta Sud de València: Rovella, Favara, Mislata-Xirivella, Benàger-Faitanar i Quart. València, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.

SELMA, Sergi (2014): Paisatges històrics, patrimoni i didàctica (les séquies i les hortes del Tribunal de les Aigües de València). Tesi doctoral, Castelló, Universitat Jaume I, pp. 399-401.

ROSSELLÓ VERGER, V. M. (1989): “El molins d’aigua de l’Horta de València”, dins Los paisajes del Agua, València, Universidad de València-Universidad de Alicante, p. 343.

GUINOT, E., SELMA, S., LLORÍA, R. (2003): El patrimoni hidràulic de les séquies del Tribunal de les Aigües de València. Informe elaborat per a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, València.

HERMOSILLA, J. (Coord.). El patrimonio hidráulico del Bajo Turia. L’Horta de València. València, Direcció General de Patrimoni Cultural-Generalitat Valenciana, 2007.

Photos: Càtedra L'Horta de València - Google Earth