Els fòssils permeten identificar el representant més antic conegut d'un llinatge de jerbus africans que va colonitzar la península ibèrica després de la dessecació del Mediterrani.

Un equip d'investigadors liderat pels paleontòlegs Jordi Agustí (Institut Català de Paleontologia) i Pedro Piñero (investigador Ramón y Cajal en la Universitat de València) ha descrit una nova espècie fòssil de jerbu que va arribar a la península ibèrica des d'Àfrica fa més de cinc milions d'anys. En l'estudi també han participat investigadors de la Universidad Complutense de Madrid, la Universidad de Alcalá de Henares, el Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i l'Acadèmia Xinesa de Ciències. La troballa, publicat en la revista científica internacional Fossil Rècord, aporta noves evidències sobre les migracions de mamífers entre els dos continents durant un dels episodis geològics més extraordinaris de la història recent de la Terra: la dessecació parcial de la mar Mediterrània.

Fa entre 6 i 5,3 milions d'anys, durant la Crisi de Salinitat del Messiniense, el Mediterrani va patir una de les majors transformacions geològiques de la seua història. El tancament de la connexió amb l'oceà Atlàntic va provocar una dràstica dessecació de la conca mediterrània i l'aparició de nous corredors terrestres que van permetre l'intercanvi de fauna entre Àfrica i Europa. Este episodi va deixar una profunda petjada en els ecosistemes i va afavorir l'arribada a la península ibèrica de nombroses espècies procedents del continent africà, incloent macaques, camells, girafes i tortugues gegants.

Entre els animals que van protagonitzar estes migracions es trobaven els jerbus, xicotets rosegadors adaptats a ambients àrids i semiàrids que actualment ocupen extenses regions d'Àfrica, Orient Pròxim i Àsia. La seua presència a Europa constituïx una de les evidències més clares dels intercanvis faunístics que van tindre lloc durant el final del Miocé.

L'estudi ha permès descriure una nova espècie fòssil de  jerbu a partir de molars recuperats en el jaciment pliocé de La Piquera (Segòvia), situat en la conca del Duero. La troballa aporta informació clau per a comprendre com es va produir l'expansió d'estos rosegadors africans pel sud d'Europa i quines van ser les primeres fases de la seua evolució després de la seua arribada al continent.

La nova espècie, denominada Debruijnimys primaevus, pertany a un gènere de jerbus d'origen africà que va colonitzar la península ibèrica després de la Crisi de Salinitat del Messiniense. El nom específic primaevus, que en llatí significa “primitiu” o “ancestral”, fa referència al fet que representa la forma més antiga i basal coneguda d'este llinatge.

Els registres fòssils i les relacions de parentiu identificades en l'estudi indiquen que els avantpassats d'estos jerbus habitaven el nord d'Àfrica, on es coneixen formes estretament relacionades en jaciments del Marroc. L'obertura de corredors terrestres durant la dessecació del Mediterrani va permetre que estos xicotets rosegadors creuaren fins a la península ibèrica, on van evolucionar i es van diversificar durant els inicis del Pliocé. D'esta manera, Debruijnimys primaevus constituïx un dels testimoniatges més significatius d'esta migració faunística entre Àfrica i Europa.

El registre fòssil indica que estos animals van estar àmpliament distribuïts per diferents regions d'Espanya. El mig centenar de molars s'ha trobat en jaciments de Granada, Alacant, València, Terol, Segòvia i la Regió de Múrcia. En esta última, per exemple, es coneixen restes de la nova espècie en dos jaciments de referència per a l'estudi de les faunes del final del Miocé i començaments del Pliocé: Sifó de Librilla 413, en la conca de Fortuna, i Port de la Cadena, en la serra de Carrascoy. Els dos enclavaments conserven evidències dels ecosistemes que es van desenrotllar poc després de la dessecació parcial del Mediterrani i documenten la presència de diverses espècies d'origen africà que van aconseguir establir-se amb èxit en la península ibèrica.

L'establiment del règim climàtic mediterrani actual, caracteritzat per l'alternança entre hiverns humits i estius secs, va tindre lloc fa aproximadament 3,4 milions d'anys. Durant este procés es va produir una expansió de les prades i dels boscos escleròfils en el sud-oest d'Europa i el nord d'Àfrica. La consolidació d'estes noves condicions ambientals, juntament amb els primers polsos glacials del Pliocé, va reduir progressivament les poblacions de jerbus, hàmsters i ratolins que fins llavors dominaven molts ecosistemes, afavorint l'auge d'altres grups com les rates d'aigua i els talps.

Fins ara, els fòssils més antics de Debruijnimys eren escassos i fragmentaris, la qual cosa havia impedit identificar amb precisió les formes primitives del gènere. L'abundant col·lecció de restes recuperada en La Piquera ha permès resoldre este problema i descriure formalment Debruijnimys primaevus, aportant noves evidències sobre les migracions de mamífers entre Àfrica i Europa i sobre l'evolució dels jerbus que van arribar a la península ibèrica fa més de cinc milions d'anys.

Esquerra: Imatges al microscopi electrònic de rastreig de molars de la nova espècie de jerbu africana Debruijnimys primaevus. Dreta: Recreació de la nova espècie de jerbu africà trobat en diversos jaciments paleontològics de la península ibèrica. Il·lustració de Noa Mora (Escola d'Art i Disseny de Tarragona).

Referencia article:

Agustí, J., Piñero, P., Blain, H-A., Martín-Perea, D., Sevilla, P., Laplana, C. 2026. A new species of gerbil (Gerbillidae, Rodentia, Mammalia) from the Early Pliocene of the Iberian Peninsula and its bearing on faunal dispersals during the Messinian (Late Miocene). Fossil Record. https://doi.org/10.3897/fr.@.190187