Conversa amb Miguel Verdú del Camp, investigador del grup d'Ecologia i evolució en ecosistemes secs del CIDE, en Hablando con Científicos.

Les espècies de la Terra estan interconnectades entre si. Cada planta, cada animal o cada diminut bacteri viu en íntima connexió amb altres espècies, una connexió forjada al llarg de milions d'anys de coevolución. La història dels éssers vius del nostre planeta naix d'un procés continu d'extinció d'espècies i creació d'altres noves, un procés que s'ha anat diversificant fins a formar l'enorme entramat de branques biològiques de l'Árbre de la Vida.

Durant llargs períodes l'evolució ha sigut lenta, però contínua. En certs moments, la pertorbació provocada per agents geològics, astronòmics o climàtics ha provocat l'extinció d'un enorme nombre d'espècies en un curt lapsus de temps. Ara ens trobem en un d'aqueixos moments crítics de la història terrestre, fins al punt que es diu, i amb raó, que estem davant la sisena gran extinció en massa del planeta. En aquesta ocasió, la causa de la catàstrofe es deu a l'extraordinari èxit d'una sola espècie: la nostra.

El Professor Miguel Verdú, parla d'evolució, és a dir, del rastre que han anat deixant els éssers vius a mesura que han anat canviant i adaptant-se a nous ambients. Aqueix rastre permet estudiar les causes de l'extinció de les espècies i les conseqüències que la desaparició de cadascuna d'elles té en comunitats d'éssers vius amb els quals estan íntimament relacionats.

La desaparició d'una espècie és una branca truncada per sempre en l'arbre de la vida, una pèrdua que s'estén cap endarrere en el temps, perquè amb ella es posa fi a tota la seua història evolutiva. Però la pèrdua no es restringeix a l'espècie extingida, va més enllà, aconsegueix moltes altres que, en haver evolucionat íntimament relacionades amb ella, depenen de la primera. Algunes d'elles es veuen forçades a canviar i, en molts casos, desapareixen al costat de l'espècie amb la qual estaven relacionades. Així, a través de l'estudi de les relacions evolutives entre els diferents membres de comunitats biològiques, els investigadors aconsegueixen entendre com s'estructuren aqueixes comunitats i com reaccionen davant els canvis que les afecten.

El gran problema de l'extinció actual és que el canvi provocat per l'espècie humana és tan ràpid que provoca canvis bruscos en els ecosistemes terrestres i marins. És la velocitat del canvi la que provoca la desaparició de multitud d'espècies pel fet que no tenen temps d'adaptar-se a les noves condicions. I amb cada extinció, es perd també tota la seua història evolutiva.

Miguel Verdú forma part d'un equip internacional d'investigadors de la Universidade Estadual Paulista del Brasil, de l'Estació Biològica de Doñana i del Centre d'Investigacions sobre Desertificació, que ha publicat en Science Advances els resultats d'una investigació que revela com la pèrdua de fauna (defaunación), provocada per la intervenció humana, precipita l'extinció d'espècies evolutivament diferents. L'estudi té com a objectiu de descobrir pautes que permeten fer prediccions evolutives de les conseqüències que té la pèrdua d'espècies interrelacionades.

En la selva brasilera, els investigadors han observat la relació entre els ocells i els arbres dels fruits dels quals s'alimenten. Molts ocells ingereixen els fruits carnosos d'algunes espècies d'arbres i defequen, o regurgiten, les llavors en llocs allunyats, afavorint l'expansió de les espècies vegetals. Així, arbres i ocells han evolucionat en íntima dependència de manera que, si la relació entre dues espècies és molt estreta, la desaparició de l'espècie d'ocell implica la impossibilitat d'expansió de l'arbre del qual s'alimenta. Aquells ocells de gran grandària i escaig gran, com el tucà, estan íntimament lligades als fruits que tenen llavors més grans. Són els ocells de major grandària les que acumulen una major història evolutiva, per aqueixa raó, atés que moltes d'aquests ocells estan en franca reculada, a causa de la caça i la reducció de l'hàbitat, en desaparéixer, es produeix una gran pèrdua d'història evolutiva. En canvi, quan els ocells estudiats són de menor grandària, existeixen més espècies semblants que s'alimenten i dispersen les llavors d'arbres amb llavors més xicotetes. En aquests casos, la desaparició d'una espècie no és tan dramàtica i és menor la pèrdua d'història evolutiva.

Referència

Emer et al., Defaunation precipitates the extinction of evolutionarily distinct interactions in the Anthropocene. Sci. Adv. 2019; 5 19 June 2019

Aquest article va ser publicat originalment en CienciaEs.com. Llija l'original.