Hi ha un gran micromón de la construcció de pedra seca que, a mesura que el conec, em fascina més i més. S’obrin davant meu bells paisatges envoltants, vastos i universals.

Imagine un exèrcit continu i pacífic, en temps passats, d’anònims “arquitectes” rurals, savis i amb traça, senzills artífexs que necessitaven un habitacle per a ells i els seus animals i van construir refugis amb els materials primaris. Pedra sobre pedra van anar deixant aquest enorme llegat sense agressió a l’entorn, colonitzant planes i muntanyes, movent milions de pedres amb precisió utilitària i harmonia no exempta de singular bellesa. Calcària, gres roig, pissarra, còdols componen un extens inventari dels orígens constructius que perdura als nostres dies resistint les forces de la natura, tot i que avui poden desaparèixer ràpidament sota l’excavadora de l’avariciosa especulació.

Deixem per als que vénen aquest humanitzat testimoni que uneix arqueologia i arquitectura (els despoblats indígenes incaics i de Quilmes a l’Argentina no es diferencien de les actuals construccions precàries).

En aquesta segona exposició de “L’home i la pedra”, organitzada per la Universitat de València, dedicada a “l’habitatge temporal” hi ha exemples de bombos, casetes, chozos, barraques, bories, cabanes i corrals de llocs pròxims i llunyans: Espanya (Ciudad Real, Albacete, Mallorca), Portugal, França i l’Argentina.

El meu mitjà d’expressió és la fotografia; sé molt bé que només aporta un dèbil reflex de referència, però pot desvetlar l’interès. Desitge que servesca com a punt de partida per al coneixement directe d’aquests paisatges fascinadors. És aquesta una tasca que haurien d’emprendre les administracions, ja que la política acapara art i cultura; dissortadament, sembla més rendible per al protagonisme dels polítics la posada en escena d’esdeveniments espectaculars de dubtós interès popular, però d’impacte internacional, més electoralista i cridaner que no la protecció i difusió del nostre patrimoni que desapareix. El meu condol més sincer, dirigents!