L'exposició Alfaro i el jazz. Quan la nit es trenca en mil sons reuneix una selecció d'escultures i dibuixos que l'artista valencià Andreu Alfaro (València 1929-Godella 2012) va realitzar entorn del jazz, la majoria de les quals provinents de la sèrie “Jazz” (1994). Organitzada pel Col·legi Major Rector Peset, la mostra s'emmarca en la celebració a la nostra ciutat de Jazz Eñe, la iniciativa d'internacionalització del jazz peninsular promoguda per la Fundació SGAE amb la col·laboració de CulturArts-Música i la Universitat de València. El títol de l'exposició s’ha pres d'un poema de Marc Granell inspirat en un dels treballs de l'escultor valencià entorn d'aquesta música.
Andreu Alfaro (València 1929 - Godella 2013) va ser un gran melòman. Entre totes les músiques, sentia vertadera passió pel jazz i, especialment, per les figures llegendàries del swing nord-americà dels anys trenta i quaranta. Però on més gaudia d'escoltar aquesta música era en l'ambient proper i íntim dels clubs de jazz. Cada vegada que viatjava a Nova York hi assistia a algun concert, i no era estrany veure’l dibuixar del natural, autènticament complagut.
Per a Alfaro el jazz no era sols un particular estil musical o la millor expressió de la identitat cultural afroamericana: representava també, segons va confessar, un estat de l'esperit capaç de “cantar les penes per transformar-les en goig” que li recordava els difícils anys de la postguerra quan “sentia les cançons de les criades, com es deien aleshores, que es contestaven les unes a les altres cantant des dels patis mentre cuinaven o estenien la roba".
El 1994, reconegut a escala internacional com un dels principals renovadors de l'escultura espanyola de la segona meitat del segle XX, va voler consagrar una sèrie “a la música dels negres nord-americans, que tanta alegria apassionada m'ha proporcionat, des del cor fins als peus, al llarg de tota la meua vida», com declararia. No era el primer artista a abordar el jazz. N’hi ha prou amb recordar treballs memorables de Man Ray, Matisse, Mondrian, Lee Friedlander, Pollock o, en el cas del nostre país, de Tàpies, Guinovart o Tharrats, entre altres. Ara bé, l'acostament al jazz des de l'escultura presentava pocs antecedents. Per aquest motiu el realitzat per Alfaro, un conjunt d’escultures i dibuixos que va agrupar sota el nom de Jazz —d'altra banda, particularment brillant—, suscita un interès suplementari.
Aquesta exposició reuneix una selecció de treballs pertanyents a aquesta sèrie, juntament amb un grup de dibuixos procedents de quaderns de viatge de l'artista que no van ser concebuts per a ser mostrats en públic. Tots mostren alguns dels trets més significatius de l'obra d'Alfaro, com és “la interpretació de l'escultura com un dibuix en l'espai”, segons ha assenyalat la crítica. Sota aquest prisma, servint-se del ferro i, no pas per casualitat, del llautó polit, un material present en els seus primers treballs com a escultor, Alfaro evoca motius i instruments bàsics del jazz, incloent-hi la veu i el cos, amb unes possibilitats expressives que aquest estil musical ha portat a límits insospitats.
La mateixa energia, vivor, simplicitat i elegància del traç desplegada en les escultures destaca en els dibuixos sobre paper, en alguns dels quals la sonoritat pròpia del jazz sembla haver-hi trobat refugi en els cercles negres que pugnen per expandir-se sobre la superfície del paper, mentre que altres s'executen des de l'experiència d’escoltar una peça musical, com una exploració visual presidida per la improvisació i l'expressivitat individual, premisses indissolublement lligades al jazz.
Mostrades poques vegades al públic, les obres dedicades al jazz representen un conjunt excel·lent i autònom que mostra l’Alfaro més alegre i juganer i, alhora, l’artista més lúcid i inspirat.
Toni Picazo
