L’exposició Equip Realitat: crítica, autoria i identitat aborda la trajectòria conjunta dels pintors Jordi Ballester i Joan Cardells, membres de l’Equip Realitat, el camí pictòric del qual va començar el febrer del 1966 i va culminar el 1976. Els quadres Enterrament de l’estudiant Orgaz i Recepció oficial, ambdós presents en aquesta exposició, fiten el començament i l’acabament de la trajectòria conjunta empresa per ambdós pintors dins el corrent valencià de la crònica de la realitat, creada per Vicent Aguilera Cerni i animada per Tomàs Llorens. Una tendència inscrita, al seu torn, dins el realisme crític sorgit a Espanya a mitjan dècada dels anys seixanta, com a reacció a l’esgotament de la pintura informalista i deutora dels corrents renovadors europeus i nord-americà: la figuració narrativa francesa, amb Eduardo Arroyo entre els seus exponents principals, i el pop anglosaxó, iniciat per Richard Hamilton i enlairat per Andy Warhol.

La crònica de la realitat, a recer d’Estampa Popular de València i del cartellisme de Josep Renau, va preconitzar el treball en equip, l’abolició del subjectivisme pictòric, la repulsa del creador com a genius loci, la crítica social i el compromís polític, tractant de mostrar la distància entre l’Espanya real i l’Espanya oficial. La dictadura franquista, recoberta del poderós estoig del neocapitalisme (i les seues pautes de comportament social), va ser l’ennemi à battre –per a Vázquez Montalbán– dels artistes plàstics més compromesos, molts d’ells acollits al supòsit bàsic marxista que considerava les disciplines artístiques com a agents de canvi social, ço és, de transformació de l’estructura politicosocial neocapitalista i la seua “proposta de model social”. Aquesta contestació al règim franquista va partir de la consigna ètica encoratjada en els Scritti politici d’Antonio Gramsci: “L’home és un procés i precisament el procés dels seus actes”.

En la seua primera etapa pictòrica, l’Equip Realitat va incorporar imatges dels mass media amb forta càrrega satírica i de denúncia sobre assumptes diversos: la guerra, la política, la funció de l’art, els falsos valors del consumisme, el paper de la dona en la societat, el model petitburgès, etc. Dins aquesta, de la seua estada italiana es mostren en aquesta exposició diversos quadres inèdits a València: La Divina Proporció (1967), Danger (1967), Caïm i Abel (1967), El titella i/o els àngels de la guarda (1967), La llotja (1968), Il matrimonio (1969-70) i Ostinato rigore (1969-1970). El 1972, a partir de la seua vinculació amb la Galeria Punto, de València, Ballester i Cardells comencen a treballar a partir de certs elements comuns que més tard s’articulen en cicles temàtics. Una etapa de transició, en la que reflexionen sobre l’ofici de pintor, anticipa les quatre sèries que defineixen la seua proposta pictòrica: Hogar, dulce hogar (1972-73), De l’antic i vestidures (1972), Retrat del retrat d’un retrat de... (1972), i Hazañas Bélicas o Cuadros de Historia (1973-1975).

La pintura de l’Equip Realitat planteja una reflexió sobre l’estatut de les imatges visuals en la societat moderna de masses. Després d’un començament de sensibilitat comuna, un tret distintiu diferència ambdós equips: mentre que l’Equip Crònica atenen la imatge pictòrica (la imatge inscrita en la història de l’art), l’Equip Realitat centren el focus d’atenció sobre la imatge fotogràfica de la realitat quotidiana (la llar, la vestidura, el retrat…) difosa o perpetuada pels mitjans de comunicació de massa. La seua divisa és: “El que ens interessa no és la realitat sinó la seua imatge”. La seua pintura incideix, amb accent crític i agusada ironia, en la proposta del “model de comportament oficial” de la societat vigent fins al final de la dictadura i l’adveniment de la democràcia a Espanya.

Javier Lacruz Navas, comissari