L’escenografia valenciana de la primera part del segle XX va ser freqüentment oblidada. L’exposició Esbossos de telons per a teatre. Un taller valencià: Francisco Pastor (1883-1937), mostra un taller d’escenografia creat el 1904 i encara existent en l’actualitat.
Aquests esbossos recorden un gènere tan autòcton com ara el sainet i el sainet líric valencià; escriptors com ara Maximilià Thous, Fausto Hernández Casajuana, Peris Celda, Vicente Montesinos, Paco Barchino, Pepe Ángeles, Alfredo Sendín i Serafí Julià, entre altres molt injustament oblidats; músics que van escriure les seues notes, tant per al sainet com per a sarsueles i operetes: José Serrano, Miquel Asensi, Vicente Peydró, Francisco Balaguer, Vicent Gallego i Rafael Guzmán, uns molt coneguts i uns altres oblidats també.
Quant a la decoració per a aquestes obres, l’exposició presenta una selecció d’esbossos per als decorats dels distints gèneres: sarsuela, òpera, opereta, sainet i, sobretot, els dedicats al sainet líric valencià.
Francisco Pastor Arcís, (1883-1937), nascut a València, començà a treballar en una impremta als 14 anys. Li agradava pintar. Al principi va ser autodidacta; després, aprenent al taller de l’escenògraf valencià Francisco Alós. A banda del seu treball de pintor escenògraf, va treballar al Mont de Pietat de València fins a la seua mort. Va tenir contacte amb el món del teatre gràcies al seu germà Manuel, baríton en la companyia del mestre Guardón. El 1904 va poder independitzar-se amb un taller propi. Va decorar tot tipus d’obres, però va treballar preferentment per a les escrites per Maximilià Thous i Fausto Hernández Casajuana, en els sainets lírics valencians, amb música de Miquel Asensi. Al seu taller també es van fer tota classe de decorats: sarsueles, òperes, comèdies, drames, revistes, betlems i passions. Amb ell treballaren molts i bons escenògrafs, com ara José Rovira, Manuel Arnau, Francisco Medina, Francisco Paula i Salvador Peris Hurtado.
El taller va tenir distintes adreces fins que el 1920 ocupà part de l’edifici del núm. 1 de Pare Orfes, amb l’habitatge familiar al costat. Aquest taller, que va ocupar fins a la seua mort, el va mantenir la vídua després de la guerra.
