El sistema econòmic dominant posseeix la característica de sembrar la pobresa i desarticular socialment les àrees geogràfiques que queden als marges de l’imperi tecnoestructural. Les conseqüències són diverses, però sempre devastadores, sobre l’equilibri perdut de grans zones del planeta, derivat en ocasions de llargs períodes de colonialisme sota el qual ha prosperat la dependència a poders externs i la pèrdua d’autonomia, encara que també sota estaments autòctons que han afavorit l’espoliació del públic i el repartiment desigual de la riquesa.

 

La proliferació de situacions d’insostenibilitat en aquests marges, juntament amb la projecció mediàtica de l’abundància al Primer Món, porta dècades generant importants fluxos migratoris que procedeixen de les zones més deprimides. Espanya, en el mapa migratori, ha passat de país emissor a receptor en un procés que s’ha desenvolupat de manera progressiva i que ha generat una situació de transformació social amb causes i conseqüències econòmiques, polítiques i culturals.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Geografies del desordre pretén ser un espai de treball en el qual sumar la contribució d’autors que des dels seus àmbits de coneixement i investigació analitzen el fenomen migratori a través de les diferents branques d’estudi de la geografia humana, així com des d’altres ciències afins, com l’antropologia, la sociologia, l’urbanisme, la demografia, l’ecologia, l’economia i el dret. Intenta delimitar els amplis matisos d’aquesta problemàtica, tot oferint al seu torn exemples de nous models d’autodesenvolupament que diferents comunitats han posat en marxa, experiències de cooperació internacional amb països emissors, així com accions d’integració social al país receptor, sense oblidar la modificació de la configuració social dels llocs d’eixida massiva i les seues conseqüències en el teixit familiar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El projecte, comissariat per J. Luis Pérez Pont, consta, d’una banda, d’una exposició amb els treballs de 13 artistes invitats i, d’una altra banda, hi ha l’edició d’un llibre en què es recullen els estudis encarregats a més de 20 autors, així com la documentació dels projectes artístics.

 

 

 

 

 

Artistes participants:	Autors:
Antoni Muntadas	Nestor García Canclini
Magdalena Correa	Javier de Lucas
Darío Corbeira	Antonio Méndez Rubio
Mabel Palacín	Josep Mª Jordán Galduf
Isaías Griñolo	Mª Vicenta Mestre
Rogelio López Cuenca	Angel Latorre
Javier Peñafiel	Joan Lacomba
Mau Monleón	Cayetano Núñez
Pedro Ortuño	Francisco Torres
Javier Camarasa	Antonio Orihuela
Rocío Villalonga	Santiago Alba Rico
Juan José Martín Andrés	Blanca Muñoz
Usue Arrieta/Vicente Vázquez	Isidro Maya Jariego
	José Antonio Alonso Rodríguez
	Ángel G. Chueca Sancho
	Emma Martín Díaz
	Lorenzo Cachón Rodríguez
	Ana Escalona Orcao
	Margarita Bartolomé Pina
	Marina Pastor
	Cristina Barchi

Aquest projecte expositiu és una coproducció de la Universitat de València, el Consell Insular de Fuenteventura (Centre d’Art Juan Ismael) i la Conselleria de Cultura del Govern d’Aragó.

 

Geografies del desordre es presentarà a la Nau (Sala Estudi General i Sala Oberta) des del 28 de setembre fins al 26 de novembre. Després, anirà a Fuerteventura i Saragossa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vladimir Holan (“Indiferents”)

 

 

 

 

 

Geografies del desordre s’ha concebut com un context de treball en què sumar l’aportació d’artistes i autors que des de les seues disciplines investiguen els múltiples, i sovint complexos, aspectes que concorren en els desplaçaments de població, les causes que directament i indirectament els originen i les conseqüències i situacions que se’n deriven. L’amplitud de la problemàtica fa que la investigació i l’anàlisi, per exhaustives que siguen, no resulten mai concloents, per la qual cosa, partint d’una premissa d’humana relativitat, s’han considerat de més interès les aportacions vinculades a reflexions d’opinió basades en les dades de l’estudi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El procés de modernització compulsiva de les àrees desenvolupades ha prioritzat els fins sense valorar les conseqüències dels mitjans emprats, entesos com a externalitats raonables. L’explotació de recursos, territoris i persones, origen del desordre, genera contingents forçats al desarrelament per la pràctica escapista que representa la migració. “La producción de ‘residuos humanos’ o, para ser más exactos, seres humanos residuales (los ‘excedentes’ y ‘superfluos’, es decir, la población de aquellos que o bien no querían ser reconocidos, o bien no se deseaba que lo fuesen o que se les permitiese la permanencia), es una consecuencia inevitable de la modernización y una compañera inseparable de la modernidad. Es un ineludible efecto secundario de la construcción del orden (cada orden asigna a ciertas partes de la población existente el papel de ‘fuera de lugar’, ‘no aptas’ o ‘indeseables’) y del progreso económico (incapaz de proceder sin degradar y devaluar los modos de ‘ganarse la vida’ antaño efectivos y que, por consiguiente, no puede sino privar de sustento a quienes ejercen dichas ocupaciones)”. [1] L’actual concepte de progrés s’ha edificat sobre la levitat moral i discursiva, construint tota una argumentació que justifica la necessitat d’adoptar un determinat model de desenvolupament, sense reparar en els costos ambientals i humans. El desordre simbòlic a què es refereix el títol del treball que ací presentem al·ludeix no sols a la migració encarnada per milions de persones, a la recerca d’una situació millor per a les seues vides, sinó també a la nova geografia dibuixada a tot el planeta com a efecte de l’obsessió modernitzadora que s’ha apoderat de les regions econòmicament dominants. “En verdad, las políticas industriales que vuelven inservibles los artefactos eléctricos cada cinco años, o desactualizan las computadoras cada tres, y las políticas publicitarias que ponen fuera de moda ropa cada seis meses y las canciones cada seis semanas son modos de gestionar el tiempo. Lo hacen simulando que ni el pasado ni el futuro importan. Logran convertir la aceleración y la discontinuidad de los gustos en el estilo de vida permanente de los consumidores. Consiguen así, mediante la renovación de los productos y la expansión de las ventas, garantizar la reproducción durable de los capitales”. [2]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Geografies del desordre pretén aportar amplitud de mires i diversitat d’enfocaments sobre el significat actual de la migració, posant a disposició del lector una lupa que li permeta definir millor els perfils que configuren les característiques d’una situació, la del desplaçament desesperat de milions de persones per causes alienes al seu control, que repercuteix agressivament en la seua integritat i que condiciona el seu lliure desenvolupament vital. A pesar de la constant presència de la problemàtica en els mitjans de comunicació, arran de l’increment accelerat en la recepció d’immigrants a Espanya, la profunditat de la informació pública derivada és escassament i fortament recurrent pel que fa al repertori de tòpics descrits verbalment i visualment. La immigració és un dels assumptes que centren l’agenda pública a través dels mitjans informatius, encara que la “distinción entre la influencia de los medios informativos en la relevancia de los temas, por un lado, y en las opiniones concretas que se puedan tener de ellos, por otro, la sintetiza esa observación de que los medios informativos a lo mejor no tienen éxito a la hora de decirle a la gente qué es lo que tiene que pensar, pero sí que lo tienen, y mucho, a la hora de decirle a sus audiencias sobre qué tienen que pensar”. [3] La intermediació dels mitjans de comunicació en la presentació simplificada del desordre davant de la ciutadania, com en tants altres assumptes i llevat de comptades excepcions, pateix d’un afany espectacular que aporta pocs matisos per al seu coneixement. “Es tracta d’una llei ben coneguda: com més aspiri un òrgan de premsa o un mitjà d’expressió qualsevol a arribar a un públic més ampli, més haurà de perdre les aspreses, tot el que pugui dividir, excloure [...], més s’haurà d’esforçar a no sobtar ningú, a no plantejar mai problemes o només problemes sense història”, [4] problemes que afecten l’altre. Al mateix temps que, des de la distància, sentim compassió davant de les imatges d’infants deshidratats a l’Àfrica, aquella condició de ser un altre, de percebre el patiment estèril, es veu modificada quan l’altre es fa visible en la nostra proximitat i el diferent es transforma en veí. La percepció de la realitat adquireix lectures diferents quan es modifica l’escala espacial. “No es extraño que, a fin de cuentas, hoy día nos cueste pensar en el espacio y en la alteridad. El espacio es la evidencia. Vivimos en una época donde se crean grandes espacios económicos, donde se esbozan grandes agrupaciones políticas, donde las multinacionales y el capital transgreden las fronteras con una alegría capaz de preocupar a más de un marxista nostálgico y donde, simultáneamente, los imperios se hunden, los nacionalismos se exacerban y, a una escala más reducida, donde se multiplican los museos locales, la referencia a las identidades locales más minúsculas, la reivindicación del derecho a trabajar en el país. A veces se habla al respecto de crisis de identidad. Pero se trata, hablando con propiedad, de una crisis del espacio y de una crisis de alteridad”. [5] En tot cas, i sense atrevir-me ja a qüestionar la malversada funció de la televisió en la configuració d’un determinat model de societat, convertida en canal de promoció de valors i necessitats relacionades amb el consum, la televisió juga en la situació que analitzem un doble paper: projecta a través de l’emissió de programes i sèries la imatge de l’opulència del primer món sobre els països pobres, estimulant la fal·laç idea d’El Dorado, i al revés, mostra a Occident les incessants arribades d’immigrants fora de les canviants vies legals. “Hoy, la metrópolis está presente en todas partes, al mismo tiempo, instantáneamente. Antes la metrópolis no sólo no llegaba al mismo tiempo a todos los lugares, sino que también la descentralización era diacrónica. Hoy la instantaneidad es socialmente sincrónica. Se trata, así, de la verdadera ‘disolución de la metrópolis’, que es la condición, por otra parte, del funcionamiento de la sociedad económica y de la sociedad política”; [6] s’aconsegueix així la representació dels esdeveniments a escala mundial i la producció dels seus efectes en cadena més enllà de qualsevol frontera territorial.

 

 

 

 

 

 

 

 

La intervenció real a què aspira aquest projecte es desenvolupa en un camp immaterial, i vol aportar elements per al raonament que puguen conduir a la comprensió dels factors que han afavorit el desenvolupament de la present situació. Partint de la creença que la ment i el cor són els vertaders motors de transformació de la realitat, mitjançant “Geografies del desordre” se’ls vol proporcionar un poc de combustible; textos i projectes d’art convertits en múltiples clics que ampliaran regions de comprensió útil. Creient també que les vertaderes dinàmiques de renovació tenen l’origen en els propòsits impulsats internament per cada individu, creient en la seua llibertat, no és negligible la possibilitat d’una transformació a partir de la reflexió i el coneixement, una transformació des del raonament, amb la constatació que la injustícia, lligada a un imparable efecte bumerang, només torna més injustícia. “El ‘multiculturalismo’ no deja de ser sino el argumento ideológico que encubre el dominio absoluto de una transnacionalización de los valores que generan las identidades de los ciudadanos globalizados. Con ello, la cultura global pasa a ser el mecanismo de mecanismos para desintegrar y desestructurar no sólo la pertenencia nacional y su diversidad simbólica y creativa, sino también los tres niveles de cultura que quedan convertidos en uno solo: la ideología socioeconómica de los grupos de poder”. [7] Per prendre una imatge, Saturn devorant els seus fills, una pintura de Goya de 1821.

 

Voldríem ser subjectes passius en l’espoli de recursos naturals a les nostres regions? Receptors de residus industrials, nuclears i tecnològics? Explotats com a força de treball, desposseïts de personalitat jurídica, en un nou format d’esclavisme dissenyat per a produir els articles de luxe dels estats més rics? Aturem-nos a pensar-hi. 

“Ningú, és un bon exemple.” [8]

 

Desitge agrair la predisposició i el suport rebut de les institucions que han organitzat i produït aquest projecte, especialment dels seus representants i treballadors, per haver contribuït amb el seu entusiasme a tirar-lo endavant. Agraïsc l’aportació realitzada per cada membre de l’equip tècnic, així com la contribució dels autors i artistes invitats per mitjà dels seus textos i projectes. Gràcies a tots.

 

Comissari

---

 

[1] Bauman, Zygmunt: Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias. Barcelona, Paidós, 2005, p. 16. 

[2] García Canclini, Néstor: Diferentes, desiguales y desconectados. Mapas de la interculturalidad. Barcelona, Gedisa, 2004, p. 176.

[3] McCombs, Maxwell: Estableciendo la agenda. El impacto de los medios de comunicación en la opinión pública y en el conocimiento. Barcelona, Paidós, 2006, p. 26.

[4] Bourdieu, Pierre: Sobre la televisió. Barcelona, Edicions 62, 1997, p. 49.

[5] Augé, Marc: El sentido de los otros. Barcelona, Paidós, 1996, pp. 107-108.

[6] Santos, Milton: De la totalidad al lugar. Barcelona, Oikos-Tau, 1996, pp. 118-119.

[7] Muñoz, Blanca: La cultura global. Medios de comunicación, cultura e ideología en la sociedad globalizada. Madrid, Pearson, 2005, p. 6.

[8] Orihuela, Antonio: “El infierno es el paraíso visto desde la otra parte”, treball inclòs en aquest llibre.