La col·lecció del matrimoni format per Carmen García Merchante i Jesús Martínez Guerricabeitia, centrada en el vessant polític de la pintura emergent en els anys finals del franquisme i els de la Transició, va ser donada pels col·leccionistes a la Universitat de València, en un gest de mecenatge especialment digne de ser subratllat. La selecció de la misma, comissariada pel crític d’art i director de museus Juan Manuel Bonet, se centra precisament en la dècada dels setanta, en la qual es van succeir l'assassinat de Carrero Blanco, la mort del dictador, el retorn dels exiliats, i les primeres eleccions lliures.
Bona part dels artistes inclosos en la mostra són valencians. Juan Genovés, els equips Crònica i Realitat, formats a mitjan setanta, també van jugar llavors un paper molt important. Completen la nòmina valenciana obres de Anzo; del molt personal expressionista que va ser Martín Caballero; de Rafael Calduch; de l'alcoià Antoni Miró; d'un Monjalés que passaria llargs anys exiliat a Colòmbia; de José Vento, membre com Genovés del Grup Hondo; del trio integrat per Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol; i d'alguns dels membres del Grup d’Elx: Albert Agulló, Joan Castejón, Antoni Coll, i Sixto Marco.
De fora de l'escena valenciana, compareixen Eduardo Arroyo, Juan Barjola, el Rafael Canogar de després del moviment El Paso, que en la dècada que ens ocupa practica ell també la Crònica de la Realitat; José Duarte, exmembre de l'Equipo 57, i llavors actiu en el si d'Estampa Popular; Agustín Ibarrola, un altre antic del mateix grup, que havia passat uns anys en la presó de Burgos, amb un treball artístic potent inspirat en la realitat del seu País Basc natal; els expressionistes José P. Jardiel i Gastón Orellana, també membres del grup Hondo; el català i singularíssim Carles Mensa; José Niebla, de Melilla, integrat a l'escena catalana; el manxec José G. Ortega, fundador d'Estampa Popular, i que va desenvolupar gran part de la seua obra a Itàlia; el de Conca Julián Pacheco, el més radical de tots els artistes de la seua generació, també italià d'adopció; Fernando Somoza, el més ombrívol i Espanya negra de tots els convocats; i José Luis Verdes. Tanca aquesta zona de la mostra una obra primerenca, i de clau política, d'Alfonso Albacete, que més tard seria un dels protagonistes de l'explosió pictoricista dels huitanta.
Tancant el recorregut, compareixen quadres dels pop polítics italians Paolo Baratella, Sergio Sarri, i Giangacomo Spadari; de l'islandés Errò, i de l'alemany Wolf Vostell, membre de Fluxus, i amb un fort vincle familiar amb Extremadura.
