Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esports:
Direcció General de Cultura i Patrimoni
Secretaria d'Educació i Investigació
Diputació de València
Col·labora:
Fundació General de la Universitat de València
Directora:
Anna María García Forner
El Museu de la Universitat de València: Història Natural -M(UV)HN- és una nova instal·lació de la Universitat de València que naix amb la idea reunir en un únic espai els elements més rellevants de les seues 32 col·leccions científiques amb centenars de milers d’exemplars i oferir aquest ingent patrimoni cultural i científic a la societat valenciana. A més, el M(UV)HN es converteix en un espai de recerca i formació per a la comunitat universitària i el públic en general.
El museu, que té el patrocini de la Generalitat Valenciana, la Diputació de València, la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports (Direcció general de Cultura i Patrimoni i Secretaria d’Educació i Investigació), i la col·laboració de la Fundació General de la Universitat de València, se situa en les dependències d’un dels edificis de serveis generals del campus de Burjassot que s’ha condicionat per a aquest ús.
La major part de fons procedeixen del Museu de Geologia de la Universitat, situat, fins ara, a les instal·lacions de la Facultat de Biologia del campus de Burjassot, que va ser reconegut com a Museu per la Generalitat Valenciana en 1996. Alguns d’aquests exemplars formaven part del Gabinet o Museu d’Història Natural de la Universitat de València, que va albergar el patrimoni científic de la Universitat des de la segona meitat del segle XIX fins que un devastador incendi al maig de 1932 el va destruir per complet, i va acabar així amb bona part de les col·leccions.
El Museu d’Història Natural de la Universitat de València de 1932 va ser el segon centre patrimonial i científic d’Espanya (únicament darrere del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid). Estava situat a la planta principal de l’ala sud de l’edifici històric de la Universitat, actual Centre Cultural La Nau. D’aquella catàstrofe solament van poder rescatar-se alguns exemplars zoològics i botànics que la Universitat havia anat recopilant al llarg de cinc segles, però els fons geològics i paleontològics es van perdre. Els exemplars zoològics taxidermitzats s’exposen ara a la sala de zoologia del nou museu.
Amb una superfície de més de 900 m2, l’edifici consta de dues plantes al servei dels tres principis bàsics d’un museu: exposició, docència i recerca. A la planta baixa, es presenten les exposicions permanents i especialitzades en tres espais.
En primer lloc, hi ha el hall d’entrada, on es troba una de les peces emblemàtiques, la reconstrucció d’un pterosaure, un dels primers vertebrats a conquistar l’aire i del qual la Universitat conserva restes originals, a partir dels quals s’ha reconstruït i modelat aquest esquelet. Aquest espai es destinarà a exposicions temporals.
A l’ala esquerra se situa la sala de zoologia, que recull la col·lecció històrica d’animals taxidermitzats, principalment aus. Aquestes col·leccions s’exhibeixen a les vitrines originals rescatades de l’incendi i que han estat restaurades i condicionades per a acollir de nou els exemplars dissecats. A la mateixa sala es poden observar també diversos esquelets d’animals realitzats majoritàriament com a treballs docents i que serveixen com a exemplars de comparació.
A l’ala dreta es troba la sala d’exposició de geologia i paleontologia. La visita a aquesta sala és un viatge a la història de la Terra i de la vida. Dins d’aquesta sala hi ha un recinte on es pot visitar “el meteorit”, aprendre què són i la importància del seu estudi, en un ambient divulgatiu a través de diverses projeccions i d’una gran pantalla tàctil amb la qual el públic podrà impactar els seus propis meteors. L’exposició de fòssils se situa en mobiliari original, també restaurat que permetrà entendre què són els fòssils, com es van formar i quina és la importància del seu estudi. Tot això a través d’un recorregut temporal des de l’origen de la vida, fa uns 4.000 milions d’anys, fins als nostres dies. Dins de la mateixa sala, també es podran visitar sengles col·leccions de minerals i roques, organitzats de manera didàctica, així com una vitrina amb minerals fluorescents.
La secció de laboratoris (per a la conservació i recerca), la integren quatre sales. A la planta baixa se situa un laboratori de restauració i preparació de materials paleontològics, visible per al públic des de l’entrada. Els altres tres laboratoris es troben a la planta superior: un laboratori per a la realització de motles i rèpliques, un laboratori de restauració i preparació biològica i un laboratori de roques i minerals industrials. Tots aquests laboratoris disposen de les mesures de seguretat i prevenció.
Les zones de dipòsit (magatzem) dels fons no exposats es troben emplaçades d’acord amb les seues necessitats. Així, la litoteca alberga els exemplars geològics i paleontològics. A causa del pes i el volum que ocupen, es troben situades a la planta baixa, on hi ha també un accés directe des de l’exterior per a grans càrregues. Aquesta sala ha sigut equipada amb armaris compactes que permeten un gran aprofitament de l’espai, tan necessari en aquestes institucions. El magatzem de materials biològics, bioteca, es troba situat a la primera planta, enfront del laboratori biològic, i es facilita així el transvasament dels exemplars. També posseeix una entrada directa des de l’exterior (a través d’un muntacàrregues) i disposa també de dues càmeres climàtiques de conservació i quarantena. Totes aquestes sales disposen de les mesures ambientals adequades per als fons que alberguen.
A la planta primera, a més, se situen els corresponents despatxos i zones de treball de gabinet, estudi i recerca, així com la sala de formació. Aquesta última és un ampli espai dotat amb mobiliari versàtil i un equipament d’última generació, preparada per a poder impartir tallers docents (lupes, microscopis, ordinadors, etc.), com cursos de formació, tant presencials com per telepresència, a través d’una gran pantalla de projecció. Podrà destinar-se a l’ús tant de alumnat de diversos nivells d’educació primària i secundària com de formació i reciclatge de professorat i altres col·lectius.
El museu també es prolonga pels exteriors de l’edifici amb un recorregut didàctic a través d’un jardí didàctic de botànica i un jardí geològic. Aquest últim s’està iniciant en aquests moments i en l’actualitat està integrat per tres roques representatives de la Comunitat Valenciana. La primera d’aquestes, donada per l’empresa Mármoles Vedat SL (Alacant), es tracta d’una roca calcària formada en una plataforma marina poc profunda durant l’Eocè inferior-mitjà (45-50 milions d’anys aproximadament) a partir de restes d’esquelets (petxines i closques) de microorganismes units per un ciment calcari. Aquest marbre procedeix del jaciment de mont del Coto (el Pinós, Alacant), que s’explota per a l’obtenció de marbre crema ivori. Aquesta pedrera de marbre és la major d’Europa, amb una producció màxima de 500.000 metres cúbics anuals.
La segona roca es tracta d’una calcària microcristal·lina constituïda principalment, per calcita i una mica de dolomita, i presenta matèria orgànica finament dispersa, que acoloreix el material en to gris. La roca pertany a la Formació Calcàries i Dolomies tabulars de Coves Llaurades (Juràssic) de la pedrera Salt del Cavall (Almenara, Castelló). Aquest exemplar ha estat cedit per gentilesa de Lafarge – Holcim, fàbrica de Sagunt. El tercer exemplar es tracta d’un guix. És un exemple de roca sedimentària d’origen químic, formada per precipitació d’una salmorra sulfatada. Procedeix de la Formació Guixos d’Aiora (part superior del denominat Grup València, del Triàsic Superior entre 237 i 208 milions d’anys) en una de les pedreres que explota l’empresa Saint Gobain Placo Ibérica S A, a Soneja (Castelló) per la qual ha sigut donada. L’activitat d’aquestes pedreres es remunta a l’època romana.
El Museu de la Universitat de València: Història Natural pretén donar cabuda i entitat a la diversitat dels béns que s’hi custodien, i més enllà d’albergar col·leccions, convertir-se en un centre de documentació i informació científica i tècnica, tant per al gran públic com per als especialistes; i crear un espai propici per a reunions, conferències, col·loquis i debats sobre temes científics d’actualitat. Ser un espai de dinamització i difusió cultural i científica mitjançant la posada al dia i l’ús de noves tecnologies, que incite a la curiositat i promoga l’exploració i l’aprenentatge dels visitants de totes les edats.
Entre les peces emblemàtiques del Museu destaca un meteorit. Es tracta del meteorit batejat oficialment com a “València”, amb un pes de 33,5 kg i dimensions de 37 x 24,5 x 19,5 cm i amb una edat de formació pròxima als 4.600 milions d’anys.
Geoquímicament, “València” es classifica com una condrita tipus H5 (meteorit rocós ric en silicat) i forma part de la col·lecció de roques del Departament de Geologia de la Universitat de València. El Comitè de Nomenclatura de Meteorits de la Societat Meteorítica, que és l’organització internacional encarregada de reconéixer i registrar tots els meteorits coneguts, va aprovar en 1997, València com un meteorit. Malgrat ser un dels escassos meteorits d’Espanya autentificats en els últims 100 anys, els documents històrics que podrien haver llançat llum sobre la ubicació exacta i data de la seua caiguda van ser destruïts per un incendi que va arrasar la major part de la Universitat de València en 1932, de manera que es desconeix la seua procedència.
L’estudi dels meteorits condrítics aporta claus importants per a comprendre l’origen i l’edat del sistema solar, la síntesi de compostos orgànics, l’origen de la vida o la presència d’aigua als planetes del sistema solar. L’aprovació internacional del meteorit València també ha renovat l’interés en la recerca de meteorits a Espanya. Aquesta nova peça única de patrimoni científic i geològic es pot veure actualment en una sala destinada especialment per a la seua observació al M(UV)HN.
Una altra de les peces fonamentals és una reconstrucció d’un pterosaure, un dels primers vertebrats a conquistar l’aire a l’era mesozoica (228 a 66 milions d’anys). La Universitat conserva en aquest museu fòssils d’aquesta espècie i, gràcies a la realitat augmentada, el públic podrà observar l’aspecte i el vol d’aquest rèptil singular. Encara que s’assemblen, els pterosaures no van ser dinosaures, encara que sí van conviure amb ells durant desenes de milions d’anys.
Els pterosaures són un grup fascinant de vertebrats. Diferents dels dinosaures, encara que estretament emparentats amb aquests, van ser els primers vertebrats a desenvolupar la capacitat de volar activament i van dominar els cels durant l’era mesozoica, molt abans que les aus. Tropeognathus és un dels majors pterosaures coneguts fins ara. Amb una manera de vida estretament lligada al mar, Tropeognathus va solcar els cels del naixent oceà Atlàntic fa entre 115 i 100 milions d’anys, durant el Cretaci inferior. Planejant sobre la superfície de l’aigua amb ajuda de les seues extenses ales, sobrevolava les seues preses, i les capturava des de l’aire amb les seues grans mandíbules coronades per sengles crestes i sembrades de dents còniques i esmolades.
Al Museu de la Universitat de València: Història Natural M(UV)HNN s’ha aconseguit tornar Tropeognathus a la vida. La nova aplicació mòbil desenvolupada pel M(UV)HNN brindarà al públic una experiència virtual sorprenent, al mateix temps que els introdueix a l’extraordinari grup dels pterosaures. Amb l’única ajuda d’un telèfon intel·ligent, les persones que visiten la instal·lació seran testimonis directes de la reconstrucció seqüencial de Tropeognathus: el seu esquelet, la seua musculatura i fins i tot la seua pell i aspecte extern. Una vegada tornat a la vida gràcies a la realitat virtual, Tropeognathus emprendrà el vol eixint del museu i introduint-se en el seu hàbitat mesozoic.
En el museu també hi ha dipositades diverses petjades de tortuga primitiva del Triàsic Superior que un equip de paleontòlegs de la Universitat de València ha descobert en tres afloraments a la província de València, concretament en els municipis de Domenyo, Quesa i Cortes de Pallars. Aquesta troballa suposa un dels registres més antics d’aquests vertebrats al món, ja que els registres es remunten a fa més de 227 milions d’anys, i amplia el coneixement sobre l’evolució i diversificació del grup en relació amb el medi aquàtic.
Les col·leccions de fòssils estan formades fonamentalment per exemplars procedents d’excavacions i també (encara que en menor proporció) de donacions, llegats i confiscacions. Es tracta d’un material de molt gran valor científic (es custodien diverses espècies tipus, diverses desenes d’aquests fòssils formen part de la ‘Tipoteca’) i són objecte de recerques i publicacions científiques d’alt índex d’impacte. Per citar-ne alguns: la mandíbula d’un hadrosàurid (dinosaure Bec d’Ànec), restes de pterosaure, petjades de tortuga (les més antigues trobades fins avui a Espanya), restes de marsupials, tigres de dents de sabre, camells, rinoceronts, ambre, peixos i insectes extraordinàriament fossilitzats, etc.
La col·lecció d’instruments científics és de gran valor patrimonial, puix que alguns daten de finals del segle XIX (previs a l’incendi).
Quant als grups zoològics actuals, cal destacar la col·lecció d’aus ‘taxidermitzades’ històriques. Es tracta de divers material d’espècies (actualment infreqüents) de la segona meitat del segle XIX (arpella; àguila perdiguera, dues àguiles reials…) o principi del XX (àguila imperial, cigne cantor, oca campestre, tren-calòs…). Aquestes peces són les més antigues d’aquesta col·lecció i van sobreviure a l’incendi de 1932. En podríem destacar:
Voltor negre (Aegypius monachus), aquest exemplar ja se cita en 1916 per Antimo Boscà com a “Vultur inonachus L. Voltor negre; encara que més rar, hi ha encara un mascle superb dissecat en la col·lecció de la Universitat…”
Trencalòs (Gypaetus barbatus). Aquesta espècie ja era molt rara a principi del segle XX (Boscà, 1916) i en aquest mateix treball de l’autor valencià s’esmenta la presència d’aquests dos exemplars al Gabinet de la Universitat. En l’actualitat, aquesta espècie s’ha extingit a la major part d’Espanya, però roman i es reprodueix als Pirineus, encara que de manera regular s’observen exemplars divagants per tota la Península.
A més, en el museu es poden contemplar exemplars de roques i minerals, alguns representatius de la riquesa mineral de la Comunitat Valenciana, estructures sedimentàries, col·leccions d’instruments científics i col·leccions paleontològiques, que conformen a més els fons més nombrosos del museu. Destaca sobretot una vitrina d’exposició amb minerals fluorescents.
El museu també custodia una rèplica de l’“artefacte” que es va construir amb motiu de l’home-natge que la Universitat va fer a Stanley Miller durant el 50 aniversari de l’“experiment de la sopa primigènia”. En 1953, un jove de 23 anys, Stanley Miller, va posar en pràctica una teoria científica promoguda pel seu mentor, el premi Nobel de Química Harold Urey, que demostrava que les molècules essencials de la vida es formen espontàniament en les condicions suposades de la Terra primitiva. Per recrear el procés al laboratori, Miller va dissenyar un circuit tancat i sense aire que emulava la Terra prebiòtica. Aquesta peça és una reconstrucció d’aquest aparell i con-serva la signatura original de Stanley Miller.
Els fons no exposats
La peculiaritat de ser un museu universitari és que els exemplars que hi ha exposats suposen una fracció molt petita respecte als fons en general que custodia la mateixa institució.
En general i per citar alguns exemples, las col·leccionis paleontològiques que reuneix M(UV)HN són de gran valor científic i tenen la particularitat que es van revalorar de manera contínua per les recerques en curs del personal docent i investigador de la Universitat. El material procedent de les excavacions queda legalment dipositat a la Universitat –ara, en aquesta nova instal·lació-, la qual cosa permet garantir-ne la conservació, a més d’afavorir l’accés a aquests fons a la comunitat científica. D’aquesta manera, el personal investigador de la Universitat es beneficia, ja que l’estudi d’aquests fons no es veu entorpit pels tràmits burocràtics que suposarien que aquestes col·leccions es dipositaren en una altra institució aliena a la institució acadèmica.
El material més valuós, des del punt de vista científic, està dipositat a la “tipoteca”. Es tracta d’un espai condicionat amb mesures especials de seguretat tant ambiental com d’intrusió, on es dipositen els exemplars de les “Sèries Tipus” (juntament amb la seua documentació pertinent), que han de ser custodiats de manera especial i alhora permetre’n l’estudi.
Les col·leccions procedents de l’antic Museu de Ciències Naturals del pare Ignacio Sala (jesuïtes), acaben de ser incorporades a aquestes instal·lacions. Es tracta de més de 16.000 exemplars entre plantes i animals taxidermitzats, models didàctics variats, roques, minerals, etc. I es troben en fase d’inventari i preparació.
Els antecedents
La Universitat de València posseeix un ric patrimoni científic i natural recollit en molt diverses col·leccions, que abasta des d’institucions museístiques reconegudes oficialment a col·leccions creades i utilitzades essencialment en recerca i/o en docència. Aquest patrimoni està associat a la seua pròpia història i es troba dispers pels seus múltiples centres. No debades, el Gabinet o Museu d’Història Natural de la Universitat de València, fundat a mitjan segle XIX, va ser el segon centre patrimonial i científic (únicament darrere del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid) d’importància en l’estat espanyol. El Gabinet d’Història Natural va estar actiu i va anar enriquint els seus fons fins que el 12 de maig de 1932 es va produir un devastador incendi que va devorar gran part de les seues col·leccions.
El compromís de la Universitat amb el seu patrimoni es veu reflectit en el reconeixement d’aquestes col·leccions. Tal és el cas del Museu de Geologia de la Universitat de València, centre museístic reconegut oficialment tant per l’administració autonòmica competent (Resolució 26/02/1996, DOGV 2.742), com per la mateixa Universitat de València com a museu universitari. És el primer museu universitari reconegut amb aquesta categoria a Espanya.
En aquest sentit, el Museu de Geologia de la Universitat de València (MGUV), des dels seus orígens, però sobretot des del seu reconeixement com a museu universitari, es va convertir en el Centre Oficial de Dipòsit de Béns Mobles tant en matèria de geologia i paleontologia com d’altres elements relacionats amb la ciència i la història natural, de manera que el patrimoni científic i natural de la Universitat s’ha vist enriquit de manera continuada en els últims anys.
Els materials que es dipositaven en aquest centre són cada vegada més heterogenis tant en procedència com en composició, per la qual cosa la descripció dels seus fons correspon d’una manera més àmplia a la d’un museu d’història natural.
És per això que, des de la Universitat de València, va sorgir la iniciativa de reunir totes aquestes col·leccions en un únic espai, aprofitant i optimitzant recursos. D’aquesta manera, el Museu de Geologia de la Universitat de València va quedar reconvertit en Museu de la Universitat de València d’Història Natural, tant per part de la Universitat de València (Acord Consell de Govern de la Universitat de València de 22 desembre de 2016) com per part de la Conselleria d’Educació, Investigació i Cultura de la Generalitat Valenciana (Resolució de 12 d’abril de 2017).
Actualment, a la Universitat de València es poden catalogar un total de 32 col·leccions en matèria d’història natural. Totes les col·leccions, patrimoni de la Universitat de València, es troben disseminades en diverses ubicacions, atès que són col·leccions “vives”, fruit de recerques, i conservades i emmagatzemades en les condicions adequades per a la seua funció.
BOTÀNICA
01. Col·lecció de Plantes Vives
02. Col·lecció de Plantes Vasculars de l’Herbari (VAL)
03. Microalgues simbionts de líquens
04. Herbari d’Algues (VAL_Algae)
05. Col·lecció de Fongs (VAL-Myco)
06. Col·lecció de Líquens (VAL-Lich)
07. Herbari de Briòfits (VAL-Brio)
08. Col·lecció del Banc de Germoplasma
09. Col·lecció de Carpoespermateca
10. Jardí Didàctic
11. Col·lecció d’Histologia i Anatomia Vegetal
GEOLOGIA I PALEONTOLOGIA
01. Col·leccions de Micropaleontologia
02. Col·lecció de vertebrats continentals cenozoics
03. Vertebrats fòssils no mamífers
04. Col·lecció del Triàsic
05. Fòssils del Devonià espanyol
06. Els llegats de geologia i paleontologia
07. Les col·leccions docents
08. Minerals i roques industrials
09. L’antic Museu de Geologia
ZOOLOGIA
01. Col·lecció d’Entomologia
02. Col·lecció de Nematologia
03. Col·lecció Docent del Departament
04. Col·lecció Històrica
05. Col·lecció Unitat de Zoologia Marina
06. Col·lecció Helmintologia Terrestre
07. Col·leccions de Biologia Marina
ALTRES COL·LECCIONS
01. Col·leccions de Ciències Naturals Pare Ignacio Sala S.J.
02. Col·lecció d’Instruments Científics
03. Col·lecció Museogràfica de l’Observatori Astronòmic
04. La Col·lecció Espanyola de Cultius Tipus
05. Donacions i llegats
Un museu accessible
La Universitat inaugura a Burjassot un Museu d’Història Natural, amb exposicions de geologia i zoologia accessibles per a persones amb diversitat funcional, elaborades en col·laboració amb Feedback Cultural. És el primer museu que naix amb un projecte de caràc-ter inclusiu i entre els seus objectius hi ha el propòsit de millora constant, de tenir la capacitat d’evolucionar i d’estar disponible i al servei de tots els usuaris.
L’APP. Per moure’s pel museu i descobrir les seues col·leccions, tant les persones amb diversitat funcional visual i auditiva com el públic en general, disposaran de l’ajuda d’aquesta audioguia, que es podran descarregar directament als seus telèfons intel·ligents. Feedback Cultural, l’empresa especialitzada en continguts accessibles, a través del seu projecte Cultura Accessible, ha creat aquesta aplicació pionera que destaca pels seus continguts de caràcter inclusiu i per utilitzar balises que s’activen per proximitat. Es tracta d’uns dispositius que transmeten un senyal per Bluetooth LE i que inicien el seu contingut, que s’ha descarregat al mòbil, quan algú passa pel seu costat. L’usuari tindrà tota la informació de l’exposició al seu telèfon mòbil, que es reproduirà a mesura que explore i avance pel museu.
De la mateixa manera que les exposicions són temporals, els continguts de les audioguies no són definitius i poden evolucionar: s’espera rebre grups, col·legis, instituts i altres collectius de visitants, que aportaran la seua experiència a la visita i contribuiran a adaptar millor el museu per a tots.
Els objectius
La posada en marxa del M(UV)HN té com a objectius:
Reunir, en un espai adequat, els elements més rellevants de les seues 32 col·leccions científiques, amb centenars de milers d’exemplars, i oferir aquest ingent patrimoni cultural i científic a la societat valenciana. Una de les fortaleses d’un museu universitari és, fonamentalment, que els fons que l’integren posseeixen un gran valor científic, puix que cons-titueixen la base de les publicacions científiques dels investigadors.
En aquest sentit, el M(UV)HN serà un espai de formació per a diferents destinataris: comunitat universitària, comunitat educativa, i mitjançant exposicions itinerants, es traslladaran al territori diferents temàtiques preparades d’acord amb el professorat i amb els centres culturals locals.
El M(UV)HN serà un espai de recerca, atesa la vinculació amb aquest organisme dels diferents departaments de Biologia, Zoologia, Botànica, Geologia, etc. El M(UV)HN disposa del millor planter d’investigadors en història natural de tota la Comunitat Valenciana, que participen no solament en missions autonòmiques, sinó també nacionals i internacionals. Mitjançant la recerca, es produeix una actualització i renovació constant dels coneixements i de les problemàtiques més rellevants.
El M(UV)HN, continuant les activitats que venia desenvolupant l’anterior Museu de Geologia, es mantindrà com a centre de referència per a la CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ de tots els materials que, per imperatiu legal, hi siguen dipositats. Si entenem les col·leccions del Museu com una “Biblioteca de referència de la Terra i de la vida”, entendrem que és imprescindible la conservació i gestió adequada d’aquests fons (conservació, restauració, inventariat, etc.).
El M(UV)HN serà un espai de divulgació i projecció territorial. Però també mitjançant l’organització d’exposicions temporals i itinerants que facilitaran la difusió del coneixement més rigorós a la societat. Aquest programa es desenvoluparà de forma especial amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València.
Assessorament i creació de recursos didàctics (com ara col·leccions per a centres d’ensenyament, originals i/o rèpliques, en préstec o en permanència).
L’activitat museística es prolongarà mitjançant l’organització de seminaris, jornades, trobades, debats, etc., a través dels quals es transmeta el coneixement científic a la societat.
El M(UV)HN col·laborarà amb altres entitats amb competències o interessos en aquesta problemàtica, mitjançant la Xarxa de Col·lec-cions de Paleontologia; per descomptat, aquesta col·laboració tindrà un caràcter especial amb el Museu de les Ciències Príncep Felip, amb altres museus especialitzats i amb les entitats locals de la Comunitat Valenciana.
Actuarà també com a assessor per al desenvolupament de nous projectes museístics o de col·leccions museogràfiques al territori, en estreta col·laboració amb corporacions locals (ajuntaments, diputacions) i autonòmiques (Generalitat Valenciana).
Actuarà com a centre consultor i assessor en matèria de patrimoni natural i impacte ambiental per a les diferents administracions públiques i de seguretat (informes d’impacte ambiental, confiscacions de material patrimonial).
