Ana Císcar Cebriá
Però ja és massa tard per a tornar arrere, 2025
320 x 190 cm, 165 x 155 cm (díptic)
Oli, esmalt i esprai sobre lli
Facultat de Geografia i Història, vestíbul. Campus de Blasco Ibáñez. Col·lecció de la Universitat de València
Aquest treball forma part del programa Els valors de la Universitat de València: art i patrimoni als campus
Però ja és massa tard per a tornar arrere mira d'establir un diàleg entre la imatge pictòrica i els processos de construcció del relat històric. A través de dos llenços de gran format, aquesta proposta explora com les imatges han participat en la configuració de la memòria col·lectiva i com, per mitjà de gestos d'apropiació i muntatge, és possible repensar els discursos dominants i donar espai a noves lectures crítiques.
Un dels eixos conceptuals és la relació entre la iconoclàstia i la ressignificació dels símbols històrics. En aquest sentit, l'obra integra referències a la retirada de l'escultura eqüestre del general Francisco Franco de l'actual plaça de l'Ajuntament de València, un esdeveniment que no sols remet al passat dictatorial del país, sinó que també planteja preguntes sobre com els espais públics i els objectes simbòlics són utilitzats per a construir narratives oficials. Aquest gest iconoclasta es connecta amb un fenomen global, present en altres episodis històrics, com la caiguda d'estàtues colonials o el qüestionament de monuments vinculats a règims opressors.
Un altre tema central és la relació entre les revoltes estudiantils dels anys seixanta i la memòria dels moviments socials. Aquestes imatges evoquen un moment clau de lluita pels drets i la transformació social i ens recorden que les imatges documentals d'aquestes protestes han cristal·litzat en l'imaginari col·lectiu com a símbols de resistència.
Des del punt de vista plàstic, es destaca l'ús del collage com a eina estructural que subratlla la fragmentació inherent als processos de construcció de la memòria històrica juxtaposant imatges d'arxiu, documents i referències visuals aparentment dispars en una composició que convida a la reflexió crítica. En aquest procés, la pintura actua no sols com un vehicle estètic sinó també com una eina de pensament, un espai on els relats oficials es poden desmuntar i reconfigurar.
Les peces no miren d'oferir una narrativa tancada, sinó obrir interrogants sobre com es construeixen i desconstrueixen les memòries col·lectives, com s'escriu i reescriu la història en funció de les imatges que decidim preservar, ressignificar o esborrar.
Ana Císcar
