Ana Peñas

Darrere del paisatge, 2024

Pintura plàstica acrílica sobre mur

6,90 x 4,90 m

Facultat de Ciències Socials, vestíbul. Campus dels Tarongers

Mural realitzat amb Elías Taño

Aquest treball forma part del programa Els valors de la Universitat de València: art i patrimoni als campus.

Tras el paisaje és un murmuri que ens convida a mirar més enllà, a preguntar-nos sobre el món que habitem i el que volem habitar. Ens empeny a qüestionar-nos com vivim i, sobretot, com volem viure. Ana Penyas prové del món de la il·lustració i la seua proposta —realitzada amb la col·laboració d’Elías Taño— per al programa Els valors de la Universitat de València: art i patrimoni als campus parteix precisament d’aquest llenguatge.

La intervenció mural de Penyas ens presenta vinyetes de còmic sobre un paisatge que conjuga el món urbà i el rural, i que configuren una mena de mosaic que ens situa davant d’algunes de les grans qüestions que ens travessen com a societat. Ens confronta amb les piscines plenes i les cases sense aigua potable, amb les persones sense llar. Amb l’aigua que corre, que goteja, que manca, que es desborda.

En altres tessel·les prenen protagonisme les cures i la interdependència. Penyas fa trontollar la fantasia de la individualitat sobre la qual s’han construït les identitats del nord global i el desequilibri insostenible que ha generat aquesta ficció. Ens recorda que totes necessitem que ens cuiden i que totes som vulnerables.

Al centre del mural, hi trobem la Facultat de Ciències Socials, la qual celebra el seu 25è aniversari aquest any 2025. Les vinyetes que ens colen a la facultat ens la mostren com a espai que observa, que analitza, que pregunta. Els llibres, les veus, les dades, les històries i els debats ens permeten comprendre la societat en què vivim, incidir-hi i transformar-la.

El mural pot ser entès com un mosaic, però també sembla estar configurat per finestres que s’obrin a petits fragments del món, tots connectats per una mateixa trama: la de la cura, el vincle i la comunitat. Mirar l’altre, escoltar, cridar juntes, sindicar-nos, organitzar-nos, caminar col·lectivament. Allò que no sempre apareix en els llibres d’història, però que, veritablement, mou el món. Com el paisatge que l’envolta, el mural és viu: canvia amb les nostres mirades i ens convida, en definitiva, a mirar amb ulls crítics i, alhora, amb tendresa, a reconèixer que pensar també és un acte polític.

Clara Solbes Borja