Amb l'exposició Anzo experimental presentem un conjunt d'obres d'Anzo que han estat restaurades recentment per l'Institut Valencià de Conservació i Restauració (IVC+R) pertanyent a CulturArts. És resultat d'un treball d'equip en el qual ha estat implicada de manera decisiva la Fundació Anzo.
Anhelem, amb aquest projecte expositiu, contribuir a aclarir encara més la peculiaritat artística d'ANZO (José Iranzo Almonacid, Utiel, 1931 - València, 2006). Es tracta ara d'aprofundir en la seua constant actitud indagatòria, articulada a través d'idees, materials i mitjans; en definitiva, de mostrar al públic el seu modus faciendi procedimental, les recerques que va dur a terme des del prisma del seu propòsit (i consecució) experimental.
L'exposició que presentem comporta unes particulars característiques: al costat de cadascuna de les obres restaurades s'exhibeixen els processos que han permès “saltar qualitativament” de la brutícia i la deterioració d'unes peces artístiques que el pas del temps havia fet malbé a una digna presentació d'aquestes, que possibilita apreciar les qualitats d'una poètica plàstica singular. I encara més: la visualització de tals processos “interiors”, sempre ocults darrere de l'exterior pel·lícula pictòrica que els recobreix (la que se'ns ofereix a la contemplació visual).
S'ha pretès en aquesta ocasió fer ressaltar el plantejament artístic d'Anzo, sempre inconformista i innovador. La seua cerca va ser afanyosa –i arriscada… i anguniosa– per aquell món de les zones inexplorades, enfocant en tot moment els ulls de la intel·ligència i la sensibilitat cap a senderes noves, a penes entrevistes.
Anzo va trobar un llenguatge plàstic en concordança amb l'estètica emergent al món occidental i hi va treballar de valent, tot i que insuflant ironia (és a dir, simulació) crítica i alè de testimoniatge pletòric de compromís social. I això perquè, en Anzo, l'anomenada experimentació (treball de recerca que s'esforça per establir nous coneixements o per obtenir resultats nous), el portaria a canviar la textura de les seues obres i a investigar amb nous materials i tècniques a l'hora de configurar el seu figurativisme pop. (En aquest cas pot parlar-se d'un equilibri entre el pensament intuïtiu i el discursiu.)
La seua etapa artística dels aïllaments és, potser, la més idiosincràtica d'Anzo, que fa aflorar, amb visió crítica de la realitat social, les seqüeles de la massificació i la frustració: una pintura adscrita als pressupòsits estètics i tècnics del pop, i atenta a la menudesa i la incomunicació de l'ésser humà en la societat contemporània, que l'uniformitza i l'aboca a una societat alienada.
En aquesta fase de la seua recerca Anzo va demostrar una inusitada capacitat per a inventar representacions mentals d'aspecte sensorial, és a dir, de generar conceptes pensats per primera vegada. Havia potenciat les capacitats de la seua imaginació (entesa ací com a sinònim d'invenció o inventiva) com a facultat per a ataüllar imatges noves.
No és debades que Anzo havia posat sobre la taula “el malestar de la tecnologia” amb les seues pròpies eines i suports. Va substituir llenços, olis i acrílics per alumini anoditzat, feixos metàl·lics, fusta lacada, espills, vidres, acer inoxidable tractat al raig d'arena, pintura nitrocel·lulosa, clixés d'alumini presensibilitzat, fotogravats, fotolits, dibuixos sobre alumini amb posteriors veladures de color, etc. I tot això, al servei d'unes formes pròpies dels nous suports: laberints tecnològics, canonades de conducció que es bifurquen per camins que no porten enlloc, turbines, meandres, revolts, esquemes…, així com també peces, circuits i engranatges de les computadores…, i rodolaments industrials incrustats, a més d'altres utensilis i artefactes tècnics de l'època, com ara arxivadors, màquines d'oficina –d'escriure o calcular–, etc.
En aquesta etapa anziana (potser la més “experimental” del seu llarg periple creador) es trasllueix una visió existencialista de l'home urbà davant la cultura maquinista i el món tecnològic. Aïllaments resolts tècnicament i procedimentalment amb els materials –no convencionals– “antipictòrics” propis de l'era industrial.
Juan Ángel Blasco Carrascosa (comissari)
