PRESENTACIÓ
L’exposició Col·lecció Díaz Prósper, patrimoni i memòria. Fotografies 1839-1900, constitueix un calidoscopi de mirades fotogràfiques, centrades fonamentalment en l’esdevenir urbà i humà de la ciutat de València en la segona meitat del segle xix.
L’àmplia selecció d’imatges històriques que presentem en aquesta mostra s’ha fet sobre un total de tretze mil fotografies històriques que configuren la Col·lecció Díaz Prósper. El criteri que s’ha prioritzat a l’hora d’establir aquesta selecció és la riquesa testimonial dels continguts.
A les sales Thesaurus i Martínez Guerricabeitia, invitem a contemplar, a la comunitat universitària i a tots els ciutadans en general, un conjunt de fotografies que sorprenen per la seua antiguitat, entre les quals la ciutat de València emmurallada, una fotografia de la qual només tenim proves de la seua existència, en molts casos, a través de notícies escrites publicades en alguns diaris de l’època, com ara La Opinión i el Diario Mercantil de Valencia.
L’amplitud de temàtiques que abraça la mostra en conjunt s’ha canalitzat mitjançant una sèrie d’apartats, a manera d’itineraris diferenciats, el nexe comú dels quals és el concepte patrimonial, de manera que l’espectador puga incorporar-se de manera visual, com si fóra Alícia travessant l’espill, en l’àmbit urbà, monumental, social, educatiu, cultural, etc. de la ciutat de València en el segle xix.
Aquesta exposició contribueix a posar en relleu el paper decisiu que va tenir la imatge fotogràfica tant en la divulgació internacional de monuments i d’obres d’art, com en la consolidació de la identitat personal a través del retrat fotogràfic, i de la conservació i la potenciació de la memòria col·lectiva gràcies a la fidelitat de les reproduccions.
L’exposició Col·lecció Díaz Prósper, patrimoni i memòria. Fotografies 1839-1900, és, sens dubte, una il·lustració eficaç per a complementar i evocar les cròniques valencianes del segle xix.
ÀMBITS DE L'EXPOSICIÓ:
SALA MARTINEZ GUERRICABEITIA
1. ORIGEN I TÈCNIQUES FOTOGRÀFIQUES
Ací presentem, com a mostres de l’àlbum de família, alguns retrats dels avantpassats del col·leccionista Juan José Díaz Prósper. Aquestes efígies, que han arribat a les seues mans per via d’herència, van originar, en certa manera, la seua afició per la imatge fotogràfica i, posteriorment, el van decantar cap al col·leccionisme fotogràfic.
Actualment es reconeix que la invenció de la fotografia és deguda a Joseph Nicéphore Niepce. Es troba documentat que, entre 1826 i 1827, Niepce va aconseguir obtenir imatges directes perdurables fent servir la cambra obscura, encara que Daguerre va ser qui es va atribuir la paternitat de l’invent el 1839, any en què es va divulgar a París el nou procediment. D’ací ve que les primeres fotografies van ser conegudes amb el nom de daguerreotips.
El 1841, William Henry Fox Talbot va patentar el calotip, una tècnica precursora del mètode negatiu-positiu, que s’ha mantingut vigent fins que va arribar la fotografia digital.
A Espanya, el primer text detallat en llengua castellana, sobre la tècnica del daguerreotip i il·lustrat amb gravats, es va publicar en la revista El Museo de Familias el 1840.
La popularització de la imatge fotogràfica en el segle xix es va aconseguir gràcies a la carte de visite que va patentar André Adolphe Eugène Disderi el 1854.
2. VALÈNCIA: ENTORN MONUMENTAL I PAISATGE URBÀ
A través de les mirades de diversos fotògrafs, tant residents com transeünts, que van treballar a València en el segle xix, entre els qual cal esmentar Pasqual Pérez i Rodríguez, Juan José Barrera, Eugenio Julià, els germans Farvaró, Levy i Esplugas, avui tenim oportunitat de conèixer la València emmurallada de mitjan segle xix, i també les portes d’accés principals: Serrans, Quart, Sant Josep i Real (aquesta dues últimes, desaparegudes) i alguns dels edificis més emblemàtics, com ara la Llotja, l’església de Sant Joan del Mercat, la catedral, la fàbrica de tabacs, el Micalet, Santa Caterina, etc., que encara es conserven per fortuna, al costat d’altres que han desaparegut, com per exemple el convent dels Trinitaris, l’Hospital Civil, el palau de Ripalda o el de Mossèn Sorell.
En aquesta secció presentem el gravat del pla Tosca que es va fer en quatre làmines. Aquest gravat, encara que apareix datat el 1704-1705, va ser plasmat cap a 1738, ja que s’hi esmenta el col·legi de les escoles pies.
Les fotografies de la col·lecció que fan referència a la ciutat de València es poden agrupar en categories d’acord amb la temàtica que reflecteixen. Un primer grup està format per les que mostren paisatges urbans generals. Un segon grup se centra en els edificis concrets que són protagonistes de la imatge. Un tercer és el que fa del riu i dels ponts (i del panorama pròxim) el seu punt de mira. Finalment, una quarta categoria reflecteix imatges de dos pobles perifèrics annexats en aquest període a València: el que avui dia anomenem els Poblats Marítims (Vila Nova del Grau i Poble Nou de la Mar) i Russafa.
3. PATRIMONI I PAISATGES PRÒXIMS
Un conjunt de paisatges i entorns urbans que corresponen a poblacions com Godella, Alcoi, Sax, Alacant, Peníscola, Dénia, Ontinyent, Borriana, Sagunt, Elx, etc., ens permet conèixer alguns dels llocs que, per proximitat geogràfica, eren molt visitats pels valencians en el segle xix i amb els quals es mantenia una estreta relació cultural i econòmica.
SALA THESAURUS
4. VALÈNCIA: TEIXIT HUMÀ I SOCIAL (tipus, grups, retrats)
En aquesta secció assistim a la varietat de tipus humans que van transitar pels carrers de la València del vuit-cents, i que els omplien de vida amb els seus negocis, amb els seus treballs o amb els seus moments de festa i diversió, amb les seues penes i alegries. Una vida que podem imaginar i recrear contemplant aquestes imatges que tenen la capacitat de transportar-nos a un temps que ja no és el nostre, però sense el qual ens resulta difícil pensar-nos a nosaltres mateixos.
Si mirem el conjunt dels diversos retrats que configuren aquest apartat, tenim oportunitat de conèixer com eren i com vestien els habitants de la ciutat de València en el segle xix. Comerciants, metges, militars, magistrats, ferroviaris, col·legials, etc. formen part del teixit humà i social de València en el segle xix i, al seu costat, una sèrie de retrats de tipus realitzats pel fotògraf J. Laurent seguint el corrent romàntic de l’època.
El retratista, més que reproduir la realitat, la representa per a un client, just en un instant de la vida. I aquest client té gustos, apetències. S’hi vol veure d’una manera determinada. Alteracions o retocs: el desig primari dels individus per perpetuar-se i per millorar-se. Dins del recinte familiar i dins de l’ordre burgès que s’imposa, la fotografia té un paper aglutinant, cohesiu i forjador del pròpia identitat personal i del llinatge.
La col·lecció Díaz Prósper inclou retrats de nombrosos valencians del vuit-cents, gent important i gent normal, persones que posen amb molta ostentació i individus que semblen sorpresos en aquell instant fugaç que ara queda.
Els retrats de morts va ser un costum molt estès en l’Espanya del segle xix. La seua funció era conservar la memòria dels éssers estimats, ja que el retrat fotogràfic del difunt mitiga l’angoixa de la seua pèrdua i permet immortalitzar el seu record.
5. OCI, CULTURA I ESDEVENIMENTS HISTÒRICS
Com si d’un calidoscopi es tractara, en aquesta àmplia secció presentem un conjunt d’imatges heterogènies que ens traslladen mirades plurals, a manera d’apunts, que conformen en la nostra retina una informació múltiple referida a fets de signe diferent que van tenir lloc en el segle xix. Juntament amb festeigs, com ara desfilades de la fira de juliol, carnestoltes, falles i processons, hi veiem escenes de jocs (gallineta cega, bitlles, escacs, dames), esdeveniments taurins, retrats de pintors, d’escriptors, de músics o de cantants, i també escenes d’esdeveniments com la riuada de 1897, el descarrilament d’un tren o l’execució pública al garrot vil.
En els ambients distingits del segle xix no era habitual fotografiar la impressió instantània, el discórrer imprevist del que era ordinari. D’ací ve la manera especial de retratar-se en el vuit-cents: la targeta de visita o, després, la targeta postal. Són els suports més nombrosos, les maneres eficaces de captar-se, de presentar-se i de representar-se davant els altres.
