Diversos mapes del silenci és una documenta active que excava en la memòria per a interpel·lar els silencis del passat i obrir possibilitats de futur. A través d'un recorregut, que combina escultura, dansa, teatre, documentació, audiovisual, llibres, conferències i accions performatives, l'exposició s'ha construït com una escenografia de la diversitat de les memòries, recuperant trajectòries personals que van quedar relegades en el mutisme per la violència de la història.
La proposta s'articula com una singular road movie desplegada dins d'una cambra de meravelles. El viatge comença al París de les dècades de 1920 i 1930, on acudeixen l'artista plàstic José Pérez Contel i el mestre republicà i ballarí Vicente Talens. Ambdós descobreixen una ciutat on hi ha modernitat artística i la llibertat creadora, marcada per la presència inspiradora d'Isadora Duncan.
El guió canvia abruptament de localització el 1939, per a situar-se a la presó Model de València. Allà s'amunteguen els silencis, però hem intentat escoltar els nostres dos protagonistes, que van tenir finals dispars: Pérez Contel inicia una nova vida en eixir de la Model el setembre de 1940; Talens, en canvi, és afusellat el juny d’aquest mateix any juntament amb altres víctimes notables, la qual cosa va relegar el seu nom i compromisos polítics al silenci.
Reivindiquem els dos i tants altres sense veu.
Entre els murs de les presons, de totes les presons, queda l'oblit sense paraules que recobre tantes biografies de llavors, de després i d'ara. Des de la Model de València fins als calabossos d'Israel.
Diversos mapes del silenci explora aquest paisatge tancat, mitjançant formats artístics tan diversos com hem pogut convocar, perquè cada peça invite el visitant a completar la seua memòria fragmentària. Així, deixa de ser un relat tancat —el que ens fa dèbils— per a oferir-se a una experiència compartida.
L'exposició conclourà establint un diàleg simbòlic entre les últimes paraules atribuïdes a Isadora Duncan —«Au revoir, je vais à la gloire»— i la veu recuperada de Vicente Talens, ressignificada en valencià com «Adeu, me’n vaig a la glòria». Així, més que un final és una invitació a reflexionar sobre la dignitat fins i tot en la derrota.
