El temps suspès. Els camps per a persones refugiades palestines a Líban
El 1948 el temps es va aturar per a uns 750.000 palestins i palestines. Van patir una neteja ètnica de les seues llars i de les seues terres a mans de tropes sionistes-israelianes. Reberen una promesa: podrien tornar passat un temps. Però mai no ho van poder fer. Han passat quasi 80 anys i són milions de persones refugiades palestines les que es troben disperses arreu del món. En els casos de Cisjordània, la Franja de Gaza, el Líban, Síria i Jordània, aquestes persones viuen en camps molts dels quals s’alçaren en aquell mateix 1948, primer en tendes provisionals que poc a poc anaren deixant pas al ciment.
Al Líban existeixen 12 camps gestionats per l’UNRWA i es calcula que viuen més de mig milió de persones refugiades palestines. La convivència al país del cedre no sempre ha estat senzilla, com demostren fets històrics com la Guerra Civil (1975-1990), en la qual s’inclou la matança de Sabra i Shatila del 1982, o la discriminació que pateixen els i les palestines en molts àmbits de la vida pública libanesa. El camps són llocs sense aigua potable, on la perillosa xarxa d’electricitat cobreix el cel i amaga el sol. Espais on les i els més xicotets no tenen parcs per a jugar i el jovent es desespera davant la manca d’oportunitats. A més, els camps pateixen superpoblació, ja que des que esclatara la guerra a Síria, milers de persones refugiades sirianes i palestines que ja eren refugiades a Síria, viuen als camps per a persones refugiades palestines al Líban. Tanmateix, el poble palestí ensenya vida i resiliència cada dia i s’organitza per superar les adversitats d’una manera admirable.
L’any 1948 el temps es va suspendre per a les persones refugiades palestines. El seu dret al retorn (Resolució 194 de l’Assemblea General de l’ONU) continua negat per Israel.
Aquesta exposició és un recorregut per aquests camps i, sobretot, per la població que els hi habita, majoritàriament, persones refugiades palestines.
