Fernando Cabedo Torrents. Retrat de Francesc Almela i Vives. En 101 hijos ilustres del reino valenciano (p. 100). Marco: Gráficas Añón, 1973. Vol. 1. Universitat de València. Biblioteca Històrica. BH D-177/1109

Francesc Almela i Vives és, sense cap mena de dubte, un dels homes de lletres més significatius de l’anomenada “generació de 1930”. Va tocar en la pràctica cadascuna de les tecles de l’ofici d’escriptor i d’intel·lectual: fou periodista, bibliògraf, erudit, historiador i posseeix una obra poètica, narrativa i teatral considerable.

Va nàixer el 9 de novembre de 1901 a Vinaròs, encara que hi va residir ben poc temps, perquè ben aviat la família es va traslladar a València. Allí cursà el batxillerat a l’Institut General i Tècnic, però la mort del pare, l’any 1914, l’obliga a compaginar els estudis amb la feina com a escrivent en una notaria. Malgrat les dificultats, va acabar llicenciant-se en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, en l’especialitat de Ciències Històriques.

Des de jove orientà el seu compromís cap a l’àmbit cultural, on desplegà una intensa activitat. Va presidir La Nostra Parla, entitat creada el 1916 amb nuclis a València, Palma i Barcelona, amb la voluntat de reforçar la unitat de la llengua. Igualment, fou vicepresident de l’Agrupació Nacionalista Escolar, nascuda a finals de 1918 en l’entorn universitari. Anys després va participar, junt amb figures com Navarro Borràs, Caballero Muñoz, Adolf Pizcueta o Miquel Duran de València, en la fundació de Taula de Lletres Valencianes, revista que acabaria dirigint en la seua etapa final. Des d’aquest grup va impulsar una notable activitat literària i a favor de la campanya per la unificació ortogràfica, que desembocaria en l’acord de Castelló de 1932. En paral·lel, des de les tertúlies del Cercle de Belles Arts, va contribuir a posar en marxa la revista Nostra Novel·la, apareguda el 1930, de la qual fou director literari.

El 26 de gener de 1935 va ingressar com a director de número al Centre de Cultura Valenciana. Ja havia publicat els llibres de poemes L’espill a trossos (1928) i Joujou (1933), i havia estrenat obres teatrals com L’Antigor, amb bona acollida de públic i crítica.

La guerra d’Espanya, que suposà una ruptura profunda en la vida cultural, va portar molts escriptors al silenci o a un canvi de rumb. En la postguerra Almela i Vives va publicar La llum tremolosa (1948), La columna i les roses (1950) i Les taronges amargues (1955). En paral·lel, fou reconegut per institucions acadèmiques de prestigi: fou nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola, i amb posterioritat també de la Reial Acadèmia de la Història, així com d’altres institucions com la de Belles Arts de Sant Ferran, la de Bones Lletres de Barcelona o la Hispanic Society of America. Aquest reconeixement es veié reforçat per la seua activitat com a bibliòfil, en especial amb la Llibreria Valenciana, oberta el 1941, que en poc més d’una dècada generà desenes de catàlegs. Durant aquests anys també va escriure i va dirigir documentals per a Cifesa.

Continuà actiu fins al final de la seua vida com a arxiver municipal i cronista de València, ciutat on va morir el 1967.

L’exposició, comissariada per Josep Ballester, s’estructura al voltant de quatre àmbits:

a.Periodista

b.Bibliòfil i llibreter

c-Estudiós, historiador i divulgador

d.Escriptor i traductor