XII
Dormint, giravoltant per torn com planetes
que roden en llur prat de mitjanit:
un frec és suficient per a fer-nos saber
que no estem a soles a l'univers, ni tan sols quan dormim:
els fantasmes somiats de dos mons
en vagar per llurs ciutats fantasma, quasi es comuniquen entre si.
M'he despertat amb el xiuxiueig de les teues paraules
dites fa anys llum –o anys foscor–,
com si hagués parlat la meua pròpia veu.
Però tenim veus diferents, fins i tot quan dormim,
i els nostres cossos, tan pareguts, són tanmateix tan diferents,
i el passat que ressona pels nostres corrents sanguinis
porta la càrrega d'una llengua diferent, de significats diferents
–per bé que en qualsevol crònica del món que compartim
es podria escriure amb un nou significat
que érem dues amants d'un mateix gènere,
que érem dues dones d'una mateixa generació.
Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976)
Aquest projecte sorgeix de la necessitat de rastrejar universos en què la identitat s'esvaeix per donar pas a gestos, imaginaris, afectes, relacions, trobades i fugides. La proposició del jo discursiu fal·locèntric queda substituïda per la d'un lloc en què les maneres de fer i les pràctiques articulen el significat, un món deshegemònic, de dones (no en el sentit essencialista del terme), híbrid, però alhora pulsional i latent.
Són aqueixos llocs experiencials, sensorials en què s'intueix una presència, situada, vulnerable i poderosa al mateix temps.
Espais de ressonància que es manifesten en propostes que transiten per l'eros, el gir hedonista i el desig, l'amor, l'amistat, l'ancestral, el fragmentat, l'objecte fetitxe com a repositori de memòria, espais d'invisibilitat i espais de vulnerabilitat. Temes que pertoquen a història o històries de vida, afectes i desafectes, genealogies presents i absents, emocions que són, totes a l'una, eternes i universals.
Enfront de la rotunditat del discurs heteronormatiu, ens aproximem a metodologies artístiques que troben la seua materialitat en la ceràmica, la il·lustració, el collage, l’objet trouvé des d'una poètica que interpel·la les nostres còrpores. Descompondre i recompondre, recol·lectar, teixir, tintar, acariciar i positivar. La metàfora com a artefacte d'una enorme potencialitat per a alliberar-nos dels prejudicis que ens subjecten i ens ancoren.
