.jpg)
Dibuixar en el temps és una proposta de l’artista Joan Sebastián amb una estructura que s’articula al voltant del dibuix i del temps. D’una banda, mostra una selecció de l’obra realitzada sobre paper des de 2008 fins a 2025 com a mínim amb tècniques subtils, que inclouen bàsicament grafit i carbó. D’una altra, es representa el temps en les seues múltiples facetes, entès o interpretat com a Cronos, Kairós i com a emblema de durada, segons el concepte de Henri Bergson, però també passat pel filtre literari i poètic de Peter Handke en Poema a la durada.
En aquesta selecció s’ha decidit agrupar les obres que tenen com a element comú la utilització de fulls de paper impresos sobre els quals s’observen canvis i alteracions manuscrites. El recorregut de la mostra combinarà almenys dues classes de mirades. La mirada detallista sobre un manuscrit, un registre o una partitura; sobre la numeració d’un sudoku buit, completat o en procés de fer-se. I, d’altra banda, la mirada llançada cap a la part alta de la sala, on quatre rellotges de la sèrie Sala d’espera dominen l’espai i controlen el temps.
Alhora, el temps i el seu pas queden reflectits en la quantitat invertida per a dibuixar aquestes obres, algunes d’elles de grans proporcions, i la possibilitat de pensar-lo com un subjecte o un objecte, depenent de les circumstàncies, però de manera física.
Dibuixar en el temps planteja el fet temporal com un reflex del seu pas pel món que ens envolta, en els objectes quotidians o en la passió de l’art que transcendeix el seu temps històric. I pren el títol de la magnífica biografia d’Andrei Tarkovski (Esculpir en el tiempo) i el reactualitza, el passa pel filtre del dibuix que és sempre, o almenys en J. Sebastián, una pràctica que travessa el cos de qui el va dibuixar i de qui observem les seues obres.
L’exposició també recrearà aquest equilibri entre mirades; les que observen com a mínim amb deteniment una dada o un escrit i la que es fixa, però quasi sense mirar o sense atendre el que es mira, en els objectes quotidians ubicats quasi sempre en els sostres de llocs de pas o d’espera.
El dibuix de J. Sebastián actualitza el mitjà per la via del detall meticulós, de l’exigència en l’observació, de la pulcritud en l’execució tècnica. Les seues obres són registres d’un temps i d’uns objectes temporals que transcendeixen el que es representa i esdevenen exemples metatemporals, òrgans amb vida pròpia més enllà del que representen.
