Julieta XLF
Humanitat, Pau i Justícia per a la població refugiada de Palestina, 2023
Hidrospray i pintura acrílica sobre mur
12 x 8 m c.
Aulari Facultat de Geografia i Història
Obra incorporada dins del programa Els valors de la Universitat de València: Art i patrimoni als campus
En el centre de la peça, una xiqueta alada com un àngel i embolicada en la kufia abraça un cor roig contra el pit, mentre acompanya el vol d'un ocell que ascendeix amb una branqueta d'olivera transformada en bandera palestina entre el bec. Tres coloms més, de diferents blaus, sostenen el seu ascens com núvols, mentre porten claus a la boca i sobre el llom, escenes de la vida quotidiana. Una família que s'entrellaça amb afecte, uns xiquets anant a l'escola amb els seus llibres i motxilles, i altres que descansen sobre el coll dels animals. A la seua esquena es dibuixa una ciutat que es deixa arrere, amb temples i habitatges que, decorats amb panys i coronats per cúpules i torres daurades, esperen tornar a ser oberts algun dia. Dues branques d'olivera emmarquen l'escena entre verdes fulles i olives negres, protegeixen la ciutat i acomboien el viatge. Arbre tradicional de Palestina, motor econòmic, llavor d'identitat, herència, símbol de resiliència i resistència. Cultiu exterminat, devaluat i arrancat de soca-rel de la seua terra com a civilització que fuig per salvar la vida. Rutines interrompudes, llars fragmentades, ciutat suspesa, camp arrasat. Haurà resistit algun forrellat i alguna clau que hi coincidisca, fins i tot si la porta el colom de la pau? Hi haurà algun lloc on tornar, després de tot?
En l'obra de Julieta, les imatges no resulten desagradables ni crues, malgrat la seua característica denúncia social, tan subtil com mordaç. No busca el realisme; ben al contrari, l'artista valenciana crea un univers de calma i innocència, quasi oníric, que convida a entrar-hi com si es tractara d'un conte. Ara bé, aquesta suavitat no atenua el drama; al contrari, l'il·lumina. Les seues escenes i personatges, que podrien haver sigut finestres a mons fantàstics i aliment de la imaginació infantil, són en realitat l'espill del seu dolor. Parlen d'una infància no viscuda, de xiquets que moriran o creixeran sense haver sigut realment xiquets. D'un temps vital colonitzat, arrabassat per la guerra, que converteix els menuts en éssers envellits que carreguen ferides i assumeixen una maduresa que, per definició, els és impròpia, com a única manera de sobreviure.
Natalia Polo
