UVCulturaUV Logo del portal

  • La Nau

SAPIENTIA ÆDIFICAVIT. Una biografia de l'Estudi General de la Universitat de València. 1999

3ª Exposició pertanyent al projecte Thesaurus, programa de difusió del patrimoni universitari.

 

Organitza i produeix: Universitat de València
Patrocina: Bancaja
Comissari: Daniel Benito Goerlich
 

 

 

 

CONSTRUINT UNA CASA PER A LA SAVIESA

Detall del plànol de València de Vicent Tosca, 1738

El Consell  Municipal de València no emprengué la construcció d'un edifici de nova planta per a l'Estudi General, sinó que es va limitar a regularitzar i ennoblir unes construccions preexistents que havia adquirit: una casa i horts comprats l'1 d'abril de 1493 a Isabel Saranyó que donaran als actuals carrers de la Nau, de la Universitat i de Salvà, l'entrada principal de la qual es trobava davant d'una placeta. Per adaptar aquest edifici, es va requerir Pere Compte, amb l'ajuda de "mestre Martí obrer de vila".

Una nova fase de la construcció comença amb el contracte subscrit amb Pere Compte i Pere Bèrnia el 16 d'agost de 1498 pel Consell General de la ciutat, el qual havia formalitzat l'antevigília  la voluntat de "refer la casa d'estudis" i dotar l'Estudi General d'unes "Constitucions" o estatuts. Les obres es van ajustar a un projecte de reforma i ampliació d'allò que ja hi ha, expressat amb un detall minunciós en el document. Al maig de 1499, l'arquebisbe beneeix i inaugura la seu de l'Estudi General, i els anys següents, mentre prossegueixen les obres, els jurats compren cases per ampliar el solar.

L'arquitecte Pere Compte, durant les dues darreres dècades del segle XV i fins a la seua mort el 1505, va intervenir en les construccions més notables de la ciutat de València: Llotja, Catedral, Generalitat, ampliació de la Seu, etc. Pere Bèrnia, "obrer de la vila", rep el títol de "mestre de la ciutat", cosa que es justifica per la seua tasca al capdavant de diverses obres municipals als portals de la muralla nova, l'almodí i altres treballs de canlització d'aigua.

L'edifici de l'Estudi General concentrava les sales principals, amb accés des d'un corredor amb barana, al voltant d'un pati central, porticat al pis alt, el "pati de les naies", amb el "corral": un petit pati de servei al darrere. Algunes parts eren de pedra picada, com ara l'arc de la porta, semblant al de les cases nobles de l'època, i cinc arcades de la planta baixa. És possible que l'escala principal s'adossés a un dels flancs del pati i fos també de pedra picada. Però la seu de la Universitat de València ha patit tantes vissicituds al llarg de la seua història que no poden identificar-se amb certesa les restes d'aquella construcció primitiva, tret potser del que es mostra de les excavacions a la planta baixa de la biblioteca.

 

El Teatre: "SUNTUÓS ESTADI DE MINERVA"

Detall superior de la capella de la Sapiència

El desenvolupament constructiu més important del segle XVII és la nova porta principal de la Universitat que havia de substituir la primitiva, situada als peus de la capella, a la plaça del Patriarca, i que “confrontaba con el orno que sale al patio de dentro“ (Orellana). 

L’arquebisbe Joan de Ribera va obtenir del Consell municipal que s’havia de llevar per sempre i s’havia de tapiar amb maó i morter, i sufragà la construcció de la nova porta, que donava al carrer de la Universitat, la qual “se tuvo por única puerta principal, la qual tiene sobre su portada un escudo grande de piedra con las armas de la Ciudad“. Aquesta porta va servir durant el segle XVIII d’accés a la Reial Acadèmia de Sant Carles, instal·lada llavors en aquest sector de l’edifici. Quan aquesta es va traslladar es va endur l’escut, avui encastat sobre la porta pincipal del Museu de Belles Arts de Sant Pius V. 

L’erecció dels col·legis majors va contribuir a crear l’ambient universitari de la barriada. El de la Presentació en fou el primer, dotat per l’arquebisbe Tomàs de Villanueva l’any 1550 per afavorir deu pobres que aspirassen a ser sacerdots. També per a teòlegs n’hi hagué dos de patronatge particular; el de l’Assumpció o de Na Monforta (1561), i el de la Purificació o de Rodríguez (1572). El millor dotat de tots fou el del Corpus Christi, creat el 1594 per Joan de Ribera. Felip II va manar erigir el 1563 el de Sant Jordi, per a religiosos de l’orde de Montesa, i el doctor Melcior de Villena el dels Sants Reis (1643), per a estudiants de teologia i medicina. 

A principi del segle XVIII, l’afany d’embellir l’edifici i d’augmentar el prestigi de la institució portà a la realització de millores importants: casa rectoral, teatre acadèmic i capella, contemporànies de la Memoria histórica de la fundación y progresos de la insigne Universidad de Valencia (1730), publicada pel rector Francesc Ortí, primer historiador de la nostra universitat, i de les noves Constitucions de 1733. El teatre acadèmic, marc de les reunions del Claustre i de solemnes debats, va ser regularitzat i ampliat amb l’adquisició d’uns horts contigus a Ferran Bonavida, segons el projecte de Felip Rubio de 1733 que el va dotar d’una doble entrada des del pati rectoral. La seua grandiosa volta enrajolada, reforçada amb una arcada sostinguda per potents estreps, va ser decorada amb motllures pintades amb artifici; les parets van ser revestides amb retrats i inscripcions de personatges il·lustres.

La capella, engrandida i reedificada en estil classicista per Miquel Martínez va provocar l’entusiasme del cronista Esclapés, que escriu: “concluida en el día 15 de Octubre de 1737, es una preciosa perla y abrigando en su altar a la Soberana Aurora de la Sapiencia, la constituye más majestuosa y excelente”. (Resumen histórico de la fundación y antiguedad de Valencia, 1738.)

 

CONSTRUIR SENSE FALTAR AL DECÒRUM CONVENIENT

Pérez i Baier

 

La instal·lació, l'any 1765, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a l'angle comprès entre els carrers de Salvà i de la Universitat va donar lloc a la remodelació d'aquestes dependències per l'arquitecte Vicent Gascó, amb la regularització de la façana corresponent; després, la necessitat d'adaptar l'edifici a les noves exigències plantejades pel reformisme il·lustrat reclamà unes altres obres. El 1788 es van comprar una casa i el forn de munició, confrontats al carrer de la Universitat, per situar-hi més aules segons els plànols d'Antonio Perales. Però la construcció d'un laboratori químic i, al damunt, un observatori astronòmic, encarregats l'any 1790 pel rector Blasco a Josep Pérez, no arribà a realitzar-se.
 
L'obra més important d'aquest període fou, sens dubte, la de la biblioteca, per a la qual es van adquirir nous solars a la cantonada del carrer de la Universitat amb la de la Nau. Joaquim Martínez, un dels arquitectes més significatius del neoclassicisme valencià, en va elaborar el projecte el 1789. Concebut amb noblesa i sobrietat, seguint el model monumental il·lustrat per als edificis públics, no es va concloure fins al 1795. A la planta baixa hi havia sis aules espaioses i el pis principal, "una pieza grande y magnífica", el va ocupar l'esplèndida donació de l'erudit i bibliòfil Francesc Pérez i Baier, el qual havia promès "llenarla de libros exquisitos y de otras curiosidades". La presidí un bust de marbre del mateix Baier sobre pedestal de jaspis i bronzes, esculpit per Josep Esteve. El bombardeig de València que es produí el primers dies de 1812, durant el setge de la ciutat per les tropes napoleòniques del mariscal Suchet, provocà la destrucció d'una gran part de l'edifici universitari. El 7 de gener, la biblioteca cremava i els llibres es van fer cendres. Mentre creixia l'incendi, "profesores, estudiantes y bedeles se esforzaban por salvar lo que les era posible" (Fernando Llorca)

 

RECONSTRUIR AMB SIMETRIA, DONAR UNITAT

Antoni Martorell

Les instal·lacions de la Universitat estaven arruïnades. L’informe de l’arquitecte municipal Cristòfol Sales, el 1813, reclama reparacions urgents, però aquestes es demoren. 

La reconstrucció començà per la biblioteca. Tres sales proveïdes de prestatges ornats amb pilastres i cornises de fusta de pi i de perera i tancaments de tela metàl·lica realitzades pel fuster Mauro Comín el 1837, van permetre allotjar tots els llibres de Vicent Blasco, amb els del bibliotecari Domènec Mascarós, Marià Liñan, Francesc Borrull i altres membres del Claustre, juntament amb els procedents dels convents suprimits, entre ells la superba col·lecció de còdexs procedent de Sant Miquel dels Reis.

Però en el moment de reconstruir els edificis calia reduir l’anàrquica composició de l’immoble a criteris de simetria i sintaxi clàssica per la qual la forma externa fos l’expressió de la realitat interior. Per això, el Claustre universitari encarregà el 1839 un pla general de l’edifici a l’acadèmic Timoteo Calvo Ibarra (1799-1879). El 1840 van començar les obres que havien d’estendre el model de façana presentat per a la biblioteca per Joaquim Martínez a tot el llenç del carrer de la Nau amb una portada severa i elegant, lleument sortint al centre. Alhora, i fins al 1842, remodela el pati rectoral a l’estil d’un petit castell renaixentista. Arcs de mig punt, pàteres, nínxols amb estucaments i medallons de Bernat Llàcer fan d’ell una al·legoria dels ensenyaments que en aquells moments s’hi imparteixen, amb la representació simbòlica de les quatre facultats: Ciències, Medicina, Lletres i Dret.

Entre 1844 i 1845 es va emprendre l’obra del pati major: s’hi aixeca un peristil de columnes d’ordre dòric amb un potent entaulament als costats que donen al teatre i a l’entrada des del carrer de la Nau. 

 

Teatre acadèmic. Estudi General. Principi del S.XX

 

El 1871 la va completar Sebastià Monleón (1815-1878), que va estar al capdavant de moltes altres millores com ara la construcció de l’observatori metereològic (1861), de la sala rectoral (1864) i la reforma del teatre acadèmic, en el qual va obrir una nova porta, tancà les dues que n’hi havia i donà a aquesta estança la disposició actual. Obra seua també, conclosa per Antoni Martorell (1845-1930), fou el Museu d’Història Natural (1872-1877), amb una interessant teulada envidrada sobre ganivets de ferro. Martorell, amb l’ajuda de Lluís Ferreres (1852-1926), va continuar també les obres de les façanes als carrers de la Universitat i de Salvà per “dar unidad y decoroso aspecto” a l’edifici, i va alinear alhora aquests carrers, preocupat no sols pel monument en si mateix, sinó també per l’entorn urbà, “mejorando notablemente la viabilidad y público ornato de esta parte central de la población”. 

El 1880 es va alçar al centre del pati l’estàtua de Lluís Vives, de l’escultor Josep Aixà (1834-1920), fosa amb bronze d’una sola peça per Vicente Ríos als tallers de La Primitiva Valenciana. El 1902, amb motiu de les festes del IV centenari de la fundació de la Universitat, s’hi van col·locar 17 medallons amb bustos en relleu de personatges vinculats a la història de la institució.

 

 

LA UNIVERSITAT COM A MONUMENT

Obres de la façana de la Universitat que dóna a la plaça del Patriarca

Durant els primers anys del segle XX, augmenta considerablement el nombre d’estudiants i es posa de manifest l’escassedat i les múltiples deficiències de moltes instal·lacions i, per això, es va emprendre la remodelació d’algunes dependències del casal universitari a fi d’habilitar aules noves i instal·lar-hi les biblioteques de les facultats de Dret, Filosofia i Lletres. L’estiu de 1931, sobre plànols de l’arquitecte Javier Goerlich, que es va ocupar fins a 1965 de les obres d’aquest edifici, es construeixen els nous laboratoris de la Facultat de Ciències, sobre la porta principal, entre la Biblioteca General i el Museu d’Història Natural. Però aquestes i altres millores van ser greument alterades pel gran incendi de 1932 que va destruir part de l’edifici, amb els nous laboratoris, l’observatori i el mateix museu. 

Entre 1943 i 1944 es va fer la columnata jònica del segon pis del pati major amb una barana de balustres i el coronament on es troba el rellotge. De 1948 era l’escalinata de marbre que donà accés a la biblioteca des del carrer de la Universitat. El 1954, amb les actuacions urbanístiques dirigides a ampliar la plaça del Patriarca i l’alineament de la façana de la Universitat que dóna a aquesta plaça, van ser enderrocades totes les edificacions adossades al mur lateral de la capella i a l’angle de l’edifici fins a l’aula magna. Un nou tram de façana completa llavors el perímetre de l’edifici segons el model utilitzat en la resta. 

També va ser reformat l’exterior de la cúpula de la capella, que dóna el seu perfil característic a aquesta part de l’edifici. El 1964 s’hi va afegir la font amb les estàtues d’Octavio Vicent. 

Tot i que el 1968 van ser traslladades les facultats de Filosofia i Lletres i Dret als nous edificis dissenyats per l’arquitecte Moreno Barberà al campus de Blasco Ibáñez, durant els anys 70 el vell edifici continuà suportant el pes excessiu d’una universitat massificada i les dependències administratives es van multiplicar: van ocupar qualsevol espai disponible i provocaren una arquitectura precària i abusiva que contribuí en gran manera a la degradació de l’edifici. 

Una desgraciada reforma afectà les sales del rectorat i el trasllat el 1974 de la Facultat de Ciències Econòmiques, últim centre docent que va habitar el primitiu immoble de l’Estudi General; només es va intentar la recuperació de dues grans arcades de pedra a la planta baixa de la biblioteca que dóna al carrer de la Universitat, en un espai que es dedicà a sala d’exposicions temporals.

Sala de consulta bibliogràfica. Estudi General

La recuperació de l’autonomia universitària el 1985 afavoría la recuperació progressiva de l’històric edifici, valuós testimoni de l’arquitectura valenciana dels darrers tres segles. Així, el 1987 acabaven els treballs de restauració del teatre acadèmic i les obres d’art que conté, i començaven les de la capella de la Sapiència, terriblement degradada, inaugurada amb gran solemnitat al febrer de 1991. La celebració el 1999 dels seus cinc segles d’existència ha afavorit finalment la completa rehabilitació de l’edifici per oferir-lo flamant als nous actes culturals que s’hi preveuen, al servei de València.

 

 

 
This website uses proprietary and third-party cookies for technical purposes, traffic analysis and to facilitate insertion of content in social networks on user request. If you continue to browse, we consider that you are accepting its use. For more information please consult ourcookies policy