El dijous 29 de gener de 2026 es va presentar el seminari Novas fontes e enfoques para pensar a história do ensino de ciências naturais, a càrrec de la doctora en Educació Wiara Rosa Alcántara, professora de la Universitat Federal de São Paulo. El seminari es va dur a terme com a part dels col·loquis dedicats a l’educació de la història de les ciències, impulsats per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, en col·laboració amb la Xarxa Iberoamericana d’Investigació en Història, Educació i Comunicació Científica.

La professora va desenvolupar una reflexió teòrica i metodològica sobre la incorporació de les ciències naturals com a contingut escolar. Per això, va abordar les noves fonts i els nous enfocaments per pensar la història de l’ensenyament de les ciències naturals i les relacions que s’hi estableixen. Wiara Rosa Alcántara va comentar que la seua investigació prové de la teoria arqueològica de les xarxes, desenvolupada per Carl Knappett, la qual considera que les xarxes o relacions entre ensenyament i aprenentatge estan compostes per una col·lecció de nodes i enllaços que poden ser humans o no humans. En els seus treballs, Knappett destaca que aquesta connexió material del món afavoreix la interacció i denomina aquesta xarxa meshwork. Les xarxes no són fixes, sinó que poden mutar.

La professora Alcántara va explicar que la cultura material és un element indispensable de les nostres accions i de les nostres connexions amb el món, i que aquestes interaccions es produeixen en diferents escales: microescala, mesoescala i macroescala. A partir d’això, es poden pensar quins són els punts clau de la mediació de la cultura material. Segons Knappett, aquesta mediació en les diferents escales seria: a) la dualitat entre forma i contingut, b) la mediació entre teories, c) la connexió entre allò local i allò virtual, i d) el paper de l’entorn construït.

La professora va desenvolupar el punt relatiu a la dualitat entre forma i contingut, un element teòric que ajuda a entendre la selecció de les fonts que ha escollit per a la seua investigació. Aquest element és capaç de mediar entre les escales micro, meso i macro, és a dir, entre l’àmbit local, regional i global, ja que la cultura material és al mateix temps forma i contingut. Per exemple, quan es pensa en la forma macro, es pot dir que es tracta d’un artefacte científic que encapsula una forma social o una tipologia que representa estructures i categories abstractes. D’altra banda, la microescala representa un objecte que és el resultat d’un moment específic de producció, carregat de les contingències de l’agència individual i del context local. Com a exemple, Wiara Alcántara va assenyalar que una tipologia seria la ceràmica de l’Edat del Bronze, que representa la macroescala, mentre que cada vas individual mostra variacions que reflecteixen la microescala de la pràctica humana.

La doctora Alcántara també va abordar l’element de la materialitat aplicada a l’ensenyament de les ciències naturals i la connexió entre allò local i allò virtual o global. En aquest cas, la cultura material serveix com un continu que sosté xarxes de diferents velocitats i abasts. Aquestes xarxes virtuals o de macroescala tendeixen a ser més ràpides i més fràgils, mentre que les xarxes ancorades en relacions presencials, representatives de la microescala, solen ser més lentes i estan mediades per una cultura material compartida. Aquest aspecte permet desenvolupar múltiples reflexions sobre la materialitat en l’ensenyament de les ciències i el seu ús particular a les aules.

La professora va treballar amb dos tipus de fonts documentals que van ser centrals en la seua investigació: els despatxos duaners i els mapes estadístics de comerç i navegació. Gràcies a aquests documents es pot rastrejar la circulació dels objectes científics destinats a l’ensenyament, així com identificar actors, rutes, valors econòmics, polítiques fiscals i estratègies comercials implicades. Els despatxos duaners registren informació detallada sobre la importació d’instruments científics, com ara instruments de física, des d’Europa cap al Brasil, i inclouen dades sobre ports, empreses navilieres i destinataris.

Wiara Rosa Alcántara va destacar que els mapes estadístics de comerç i navegació van permetre visibilitzar dinàmiques poc conegudes, com ara els processos de reexportació d’instruments científics. A més, algunes regions van actuar com a nodes de redistribució cap a altres territoris. L’anàlisi de la classificació fiscal de les mercaderies va permetre mostrar com determinades polítiques van afavorir la importància dels objectes científics i també van incentivar-ne la circulació i l’ús en l’educació. L’estudi d’aquestes fonts permet accedir a la materialitat concreta present en l’ensenyament de les ciències naturals. Per tot això, la història dels objectes, les trajectòries que van recórrer i les xarxes que es van generar durant la seua circulació permeten comprendre la configuració històrica dels sistemes educatius i les condicions de democratització de les ciències.

Enlace del vídeo codi d'accés: H*h2dnB^

Ivania Maturana, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d’Història i Comunicació de la Ciència