La història de les dietes d’aprimament és un compendi d’avanços científics i estafes. Des de les recents de la tènia, alcalina i macrobiòtica, fins a unes altres més antigues, la creença en mètodes d’aprimament de risc ha costat la vida a nombrosos pacients. Inmaculada Zarzo (Laboratori d’Alimentació i Salut, Institut de Ciència dels Materials), José Miguel Soriano (Departament de Medicina Preventiva de la Facultat de Farmàcia – La Fe), els dos de la Universitat de València, i Pietro M. Boselli (Universitat de Milà) mostren en un article científic els perills de les males pràctiques nutricionals.
Al llarg dels segles, les dietes d’aprimament han estat desenvolupades per persones no sanitàries, des de xarlatans fins a aficionats, que han arriscat la vida dels seus pacients. En realitat, únicament els nutricionistes professionals poden garantir resultats efectius i beneficiosos per a la salut”, afirmen Zarzo, Soriano i Boselli en l’article History of Slimming Diets up to the Late 1950s, que analitza aquestes pràctiques fins als anys 50, si bé algunes de elles es continuen aplicant.
La dietètica és una disciplina que tendeix al risc. Al principi del segle XX es van difondre pràctiques com “la dieta de la tènia”, que va promoure la ingerència d’aquest paràsit per tal d’eliminar el greix corporal. No obstant això, oblidava els efectes secundaris: dolor abdominal, còlics, diarrea, vertigen o vòmits, entre d’altres. Així mateix, la dieta del naturòpata Herbert McGolfin Shelton, que prometia velocíssimes pèrdues de pes mitjançant rutines alimentàries dissociades, va costar la vida a un dels seus pacients, fet que va provocar que fóra portat als tribunals per exercir la pràctica mèdica sense llicència.
Segons la investigació, hi ha dietes dissociades similars a la de Shelton, com és el cas de la dieta de Hay. Aquesta última, també anomenada dieta alcalina, divideix els aliments en dues categories: àcids (carn, peix, llet, vaca, sucre o alcohol) i alcalins (verdures i fruites). Segons el doctor Hay, es recomanava el consum d’un 80% d’aliments alcalins, davant del 20% d’àcids. Tot i això, com passa amb altres dietes com la hipoenergètica de Benjamin Gayelord Hauser (1920) o la dieta amucosa d’Arnold Ehret (1922), el seu èxit no ha estat lligat a garanties científiques.
El segle XX està ple de fal·làcies dietètiques. El reverend irlandès Emmet Fox, ministre de l’Església de la Ciència Divina, sostingué en la seua obra La Dieta Mental dels Set Dies (1935) que un canvi a pensaments més positius repercutia també positivament en la dieta i reduïa miraculosament el pes. Altres com Michio Kushi, exponent mundial de la macrobiòtica moderna, va plantejar les dietes en termes d’equilibri natural entre el yin i el yang: els menjars yin són lleugers i freds; mentre que els aliments yang són pesats i calents. La dieta adequada residiria, per tant, en un equilibri correcte mitjançant perioditzacions d’aliments variats.
Tot i això, aquestes propostes no tenen base científica. De fet, tant el Consell d’Aliments i Nutrició de l’Associació Mèdica Nord-americana com el Comitè de Nutrició de l’Acadèmia Americana de Pediatria van condemnar la dieta de Kushi en considerar-la perillosa per a la salut.
En certa manera, el segle XX no fa sinó continuar una tendència històrica a l’engany en la dietètica. Ja en els segles XVI i XVII, tot i els múltiples progressos en medicina, es va interpretar la inanició de certes dones –les anomenades “donzelles miraculoses”– com a signes venerables de santedat, però en el s. XIX es va descobrir que aquests miracles eren en realitat casos d’anorèxia.
En els seus orígens, fa més de quatre mil·lennis, la ineficàcia de les teories d’aprimament es podia atribuir a un desconeixement de la biologia i la medicina moderna. Es tracta de la recomanació del té verd per reduir el greix (“dieta Shen Nong”, 2695 a. de C.) o l’ús de flors per demacrar els cossos obesos (“dieta de Dioscórides”, 40-90 d. de C.).
No obstant això, tenint en compte els avanços mèdics de segles posteriors, encara hui resulta preocupant la persistència de teories dietètiques obscurantistes. Per això, “segons les morts i els danys físics ocasionats”, l’autora i els autors de l’article subratllen “la necessitat d’acudir a personal qualificat de cara efectuar aquestes dietes, tant en el moment de la seua prescripció com en el seguiment de la seua aplicació”.
Article: Zarzo, I.; Boselli, P.M.; Soriano, J.M. (2022). “History of Slimming Diets up to the Late 1950s”. Obesities, 2, 115–126. DOI: https://doi.org/10.3390/obesities2020011
